Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
La política del premier britànic Tony Blair va ser qüestionada des de diferents sectors del país

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte irlandès (195)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alan Milburn (1)
Andrew Smith (1)
Charles Clarke (5)
David Trimble (54)
Gordon Brown (8)
Ian Paisley (12)
John Major (27)
Margaret Thatcher (13)
Ronald Reagan (21)
Ruth Kelly (1)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Irish Republican Army (110)
Partit Conservador (Regne Unit) (13)
Partit Laborista Britànic (25)
Partit Socialdemòcrata i Laborista (Irlanda del Nord) (19)
Partit Unionista del Regne Unit (4)
Partit Unionista Democràtic (12)
Sinn Féin (84)
30 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Blair prepara les eleccions
Gran Bretanya
En l’escenari del 2004 i amb les eleccions del 2006 de fons, eren molts els comentaristes que comparaven l’evolució política de Tony Blair amb la de Margaret Thatcher, que el 4 de maig va commemorar els 25 anys de la seva primera victòria electoral i a l’octubre el seu 79è aniversari. Així, tots dos, en màxima representació dels dos principals partits britànics, el tory i el laborista, havien protagonitzat uns durs períodes de canvi en sentit liberal a la Gran Bretanya.

Thatcher va fer la revolució liberal amb Ronald Reagan (precisament desaparegut l’estiu del 2004), va guanyar la guerra de les Falkland i el pols a les trade unions. Blair havia obert la tercera via al socialisme europeu, havia atorgat la devolution a Escòcia i Gal·les, havia pacificat l’Ulster i havia acompanyat Bush en la guerra de l’Iraq. Thatcher havia estat a temps de cedir la batuta a John Major. El 2004, Blair encara no volia cedir la seva a Gordon Brown.

Durant l’any, destacava en la política britànica la remodelació de govern del setembre, en dimitir el ministre de Pensions, Andrew Smith, adduint problemes familiars, curiosament les mateixes raons que van donar a Thatcher els seus ministres quan deixaven el càrrec per discrepàncies de fons. Blair va substituir Smith per Alan Milburn, exministre de Sanitat, que també havia deixat el govern feia més d’un any per problemes familiars. La remodelació va incloure el nomenament de Ruth Kelly, fins llavors ministra adjunta d’Economia, com a ministra del gabinet (sense cartera) que havia de coordinar la política entre departaments i que prepararia les eleccions del 2005.

Totes aquestes qüestions van ser presents al congrés laborista de finals de setembre celebrat a Brighton, en què Blair va revalidar confiances, tot i el mal averany de les enquestes, senzillament perquè la seva política no gaudia d’una alternativa clara ni dins ni fora del partit. Al congrés van destacar particularment Ruth Kelly i altres responsables femenines del partit, popularment conegudes com a Babies Blair, fent referència a la seva joventut, professionalitat i competència.

Concretament Kelly era catòlica de l’Ulster, rondava els 35 anys, era membre de l’Opus Dei i va ser nomenada ministra d’Educació al desembre en substitució de Charles Clarke, que havia passat a dirigir Interior després que el 16 de desembre dimitís David Blunket del càrrec, per un afer d’obtenció il·legal d’un visat per a la mainadera filipina de la seva amant.

El 2004 la situació a l’Ulster no va canviar gaire després de les eleccions celebrades el 26 de novembre de l’any anterior, després que l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) demanés perdó a les famílies dels anomenats “desapareguts” del conflicte, com a sortida a la crisi creada per la suspensió de l’autonomia el 14 d’octubre del 2002. A les eleccions del 2003, va sorprendre l’avanç del Sinn Féin, de 18 a 24 escons, i el descens del nacionalista SDLP, de 24 a 18 escons.

També l’espectacular avanç dels unionistes del DUP del reverend Ian Pasley, en passar de 20 a 30 escons, i la minva fins a 27 escons de l’unionisme moderat de David Trimble. Els resultats dels altres partits van ser: 6 escons per al Partit de l’Aliança, 1 per al Partit Unionista del Regne Unit (UKUP), 1 per al Partit Unionista Progressista (PUP) i 1 per als Independents Unionistes. Aquesta situació de pràctic empat entre els dos bàndols va impedir de governar adequadament la regió i va centrar durant tot l’any sobre l’IRA la responsabilitat de donar sortida al procés. Pels unionistes no es tractava que l’IRA digués que es desarmava a poc a poc, sinó que demostrés amb proves com ho feia.