Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El líder del Sinn Féin, Gerry Adams, amb alguns col·laboradors seus davant del 10 de Downing Street

El matrimoni Blair celebra la victòria del Partit Laborista davant de la seva nova llar

Gal·les

La nova Cambra dels Comuns

Partidàries del 'sí' al referèndum gal·lès demanen el vot en anglès i en gal·lès:

Articles dependents
Tony Blair
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte irlandès (195)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alex Salmond (8)
Gerry Adams (60)
Mo Mowlam (13)
Paddy Ashdown (1)
Sean Connery (7)
Tony Blair (184)
William Hague (6)
Entitats Entitats
Irish Republican Army (110)
Partit Laborista (Escocès) (9)
Partit Laborista Britànic (25)
Partit Nacionalista Escocès (7)
Partit Unionista del Regne Unit (4)
Sinn Féin (84)
Vote Yes For Wales (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
43 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
El laborisme del segle XXI
Gran Bretanya
L’1 de maig de 1997, el Partit Laborista britànic, liderat per Tony Blair, va aconseguir una victòria històrica a les eleccions legislatives celebrades a la Gran Bretanya, en obtenir el 45% dels vots i 419 dels 659 escons parlamentaris, la representació més important aconseguida pel partit des la seva fundació i la majoria parlamentària més ampla feta mai per cap partit des del 1945.

La victòria laborista, que va suposar l’obtenció de 148 escons més que en l’anterior legislatura, contrastava amb la derrota conservadora, la més severa des del 1859. El Partit Conservador que havia aconseguit romandre en el poder des del 1979, sempre amb una majoria respectable, es va haver de conformar 18 anys després amb un 31% dels vots i 165 escons. L’endemà mateix de les eleccions, John Major va abandonar la seva residència al 10 de Downing Street i va presentar la seva dimissió a la reina; dimissió que també va fer extensiva als càrrec que tenia al partit, en el que va ser substituït el 19 de juny per William Hague, de 36 anys.

El Partit Liberal-Demòcrata, la sempiterna tercera formació en disputa, va aconseguir, sota el lideratge de Paddy Ashdown, millorar els seus resultats anteriors, fent-se amb un 17% dels sufragis i 46 escons, 26 més que en l’anterior legislatura, en el que era el millor resultat d'un tercer partit des del 1923. Els altres partits que es van presentar a les eleccions de l’1 de maig des de l’Ulster i Escòcia van repetir representacions: Partit Unionista de l’Ulster, 10; Partit Socialdemòcrata i Laborista de l’Ulster, 3; Partit Democràtic de l’Ulster, 2; Partit Unionista i Popular de l’Ulster, 1; i Partit Nacionalista Escocès, 6; amb les noves adscripcions del Sinn Féin, amb 2 escons per l’Ulster i el Playd Cymru de Gal·les amb 4 escons. Una coalició d’independents completava amb 1 escó el ventall parlamentari sorgit de les eleccions del 1997

El 14 de maig, durant la inauguració de la primera sessió parlamentària d’un govern laborista en gairebé 20 anys, la reina Elisabet II d’Anglaterra va presentar oficialment el programa del nou govern, que va ser qualificat com el més innovador en 300 anys. Entre les iniciatives més destacades hi havia la proposta de referèndums a Escòcia i Gal•les per a la constitució de parlaments autònoms, l’elecció directe d’un alcalde a Londres, reformes en l’ensenyament i la sanitat i reformes constitucionals en profunditat.

L’obtenció d’un alto-el-foc indefinit per part de l’IRA el 20 de juliol, va ser l’èxit més destacat dels tres primers mesos de gestió laborista, obrint un procés de negociacions amb totes les parts implicades, que es va iniciar el 6 d’agost en l’entrevista que van mantenir el líder del Sinn Féin, la branca política de l’IRA, Gerry Adams, i la ministra per a Irlanda del Nord, Mo Mowlam al castell de Stormont. Els referèndums d’Escòcia i Gal·les van demostrar també que els laboristes estaven disposats a aplicar a marxes forçades el seu programa electoral.

L’arribada de Blair al poder va significar també un important canvi d’estil en la política britànica encarcarada després de 18 anys de majoria conservadora. El moment en que aquest canvi va fer-se més evident va ser en totes les cerimònies posteriors a la mort de Diana, princesa de Gal·les ocorreguda el 31 d’agost. La intervenció de Blair als funerals oficials i la seva pressió per fer més dúctil la posició de la casa de Windsor van garantir-li un nou creixement en els índexs de popularitat.

Amb tots aquests asos a la mà, la celebració del congrés del Partit Laborista entre els dies 29 de setembre al 2 d’octubre a Brighton va constituir una nova oportunitat per a que Blair reafirmés el seu liderat, marcant distàncies respecte al marxisme i el sindicalisme i fent propostes innovadores com la d’”acabar amb la cultura de la dependència”, perquè, segons va dir, “una societat decent no es fonamenta pas en els drets sinó en els deures”.

La concreció dels deures a que feia referència Blair va arribar a principis de desembre, quan va anunciar una reforma en profunditat del sistema de subsidis que permetria a l’estat estalviar-se una part important dels més de 100 milions de lliures esterlines que dedicava cada any a potenciar la natalitat, a la compra de o als discapacitats, a més dels subsidis d’atur, per dedicar-los a potenciar els aspectes indirectament relacionats amb això com l’ensenyament o la formació laboral. La retallada en els subsidis va ser aprovada pel Parlament britànic el 10 de desembre per 457 vots a favor, 107 en contra, entre aquests 46 de laboristes, i gairebé un centenar d’abstencions.

A finals d’any, Tony Blair encara continuava sorprenent a propis i estranys amb les seves propostes reformistes, situant el socialisme britànic en tota un altra dimensió que la dels seus homònims de la UE, els francesos particularment, i, malgrat les oposicions internes sorgides, semblava destilar un nou tipus de missatge d’apel·lació a la responsabilitat i al retorn de l’orgull nacional, per tal com havia dit en una de les seves intervencions al congrés de Brighton “fer de la Gran Bretanya potser no la més gran ni la més poderosa de les nacions, però sí la millor”.


UN CAMÍ PER A LA PAU A L’ULSTER


1997 va ser l’any de la pacificació de l’Ulster, una pacificació que representava la culminació d’un procés llarg i tortuós, que arrancava de la partició de l’illa el 1921, continuava amb la ocupació de l’Ulster pels britànics, esclatava en una espiral d’odi el 30 de gener de 1972, quan l’exèrcit britànic va reprimir a sang i foc una manifestació de norirlandesos (Bloody Sunday) i l’Exèrcit Republicà Irlandès reaparegués com una força de xoc contra l’ocupació britànica. El balanç era molt cruent: en tots aquests anys, més de 3.000 persones mortes.

El 20 de juliol de 1997, l’Oglaigh na hEireann (IRA) va declarar una treva unilateral, dos mesos després que la branca política de l’organització, el Sinn Féin obtingués un 16% dels vots i 2 diputats a les eleccions generals britàniques de l’1 de maig de 1997, en el que eren el resultats polítics més favorables que havia tingut mai, no només pels 2 diputats aconseguits, sinó perquè la victòria laborista havia deixat sense representació a l’Ulster als diputats conservadors, oposats des de sempre a les negociacions. Per arrodonir la circumstància, el 24 de maig el Sinn Féin va obtenir els millors resultats de la seva història a les eleccions locals celebrades a l’Ulster, en aconseguir un 17% (+5%) dels vots i aconseguir representació a Belfast, Derry i Cookstown, les principals ciutats del país i feus tradicionals dels unionistes que van perdre totes tres alcaldies en favor de partit més moderats.

L’arribada dels laboristes al poder va resultar esperançadora, sobretot tenint en compte que un mes abans, el 5 d’abril, l’IRA havia aconseguit suspendre la celebració del Gran National amb una amenaça de bomba a les tribunes de l’hipòdrom d’Aintree, que va obligar a desallotjar els 60.000 espectadors que assistien a la carrera de cavalls de més prestigi del món i el 25 del mateix mes va fer dues amenaces de bomba més a l’estació de tren de Birmingham i a l’aeroport de Lutton. Per altra banda, el 8 de maig els radicals protestants van assassinar a cops un catòlic a Portdwon, durant les manifestacions de l’orde d’Orange, màxima expressió del colonialisme anglès a Irlanda. Malgrat tot, el 16 de maig, Tony Blair va visitar l’Ulster i es va refermar en les seves intencions negociadores, que es van veure reforçades per les recomanacions del president nord-americà, Bill Clinton, que el 29 de maig va visitar la Gran Bretanya i va fer una crida a l’IRA per a que deposés les armes.

Les bones intencions, però, es van aturar després de l’atemptat de l’IRA del 17 de juny contra dos soldats britànics que patrullaven pels carrers de Lurgan, el primer contra les anomenades forces d’ocupació des del 1994. Blair va cancelar d’immediat els contactes, però es va veure obligat a reobrir-los quan l’IRA va decretar una treva indefinida a partir del 20 de juliol.

El 6 d’agost, Gerry Adams va tenir una primera reunió al castell d’Stormont amb la nova ministra per a Irlanda del Nord, Mo Mowlam, per preparar la primera trobada entre les parts del 15 de setembre, en la que es van iniciar negociacions formals, primer amb l’absència del Partit Unionista de l'Ulster (UUP), i vuit dies més tard amb la seva participació. La negociació, però no era fàcil, amb el rerafons de la intransigència republicana a acceptar la retirada de l’exèrcit britànic de l’Ulster que demanaven els nacionalistes catòlics. En tot cas, l’11 de desembre de 1997 Tony Blair va rebre al 10 de Downing Street a Gerry Adams, en la que era la primera entrevista entre un líder catòlic nord-irlandès i un primer ministre britànic a Londres des que Michael Collins visités Lloyd George el 1921 per signar l’armistici que va originar la divisió de l’illa i Collins fos assassinat pels seus detractors de l’IRA en tornar a l’Irlanda dividida.



EL REFERÈNDUM DE LA DEVOLUTION A ESCÒCIA

Seguint les pautes del programa presentat el 14 de maig pel nou govern laborista de Tony Blair, l’11 de setembre de 1997 va tenir lloc a Escòcia un referèndum per decidir sobre l'autonomia política i fiscal de la nació integrada des del 1707 al Regne Unit.

El referèndum constituïa una vella aspiració dels sectors autonomistes del país (devolution). La primera proposta havia estat feta el 1979, però fou desestimada per Westminster en no haver-se assolit en referèndum el 40% de l'electorat necessari (només 32,9%). La segona havia estat feta el 1995 per l’anomenada Convenció Constitucional Escocesa, creada el 1988 pel Partit Laborista, el Partit Liberal, esglésies diverses, sindicats i entitats cíviques, però no va aconseguir fructificar, a causa de la West Lothian question que impedia als diputats escocesos pronunciar-se sobre matèries que afectessin l’estabilitat d’Anglaterra.

Ara, el referèndum de l’11 de setembre de 1997 s’havia fet en base al projecte de govern per a la creació d’un Parlament a Escòcia (White Paper) presentat el mes de juliol, d’acord amb el programa de govern laborista i constava de dues preguntes que feien referència a la voluntat de poder disposar d’un parlament autònom amb competències limitades i a la possibilitat de dotar aquesta nova assemblea amb el poder d’augmentar en un 3% la taxa sobre la renda per ajudar a finançar el propi experiment autonòmic. De confirmar-se el Sí, estava previst que Escòcia gaudís d'un Parlament autònom de 129 diputats elegits per representació proporcional abans de l'any 2000, amb competències en matèria de sanitat, educació i justícia i un pressupost aproximat de 3,5 bilions de pessetes.

Els partidaris del Sí eren el Partit Laborista, el Partit Liberal i el Partit Nacionalista, dirigit per Alex Salmond, associats en l'Scotland Forward, plataforma a la que va donar directament suport l’actor Sean Connery, que va fer una crida a "aconseguir en les hores que ens queden el que els escocesos han estat esperant durant més de 290 anys". Els partidaris del NO eren el Partit Conservador i el Partit Unionista agrupats en el grup Think Twice.

El referèndum va ser guanyat amb una participació del 60%, pels partidaris del SÍ amb un 74% dels vots pel que feia a la consulta sobre la voluntat de gaudir d'un parlament propi i per un 64%, pel que feia a una fiscalitat autònoma. Abans d’acabar l’any, el parlament britànic va ratificar la nova llei que establia la devolució de poders a Escòcia i va quedar fixat el dijous 6 de maig de 1999 com el dia que se celebrarien les primeres eleccions al Parlament Escocès en 300 anys, coincidint amb les eleccions municipals que tradicionalment se celebren el primer dijous de maig.


El REFERÈNDUM DE L’AUTONOMIA AL PAÍS DE GAL·LES


Seguint el mateix programa de govern laborista presentat el 14 de maig, set dies després del referèndum celebrat a Escòcia per decidir sobre la seva autonomia política i financera, el 18 de setembre va tenir lloc a Gal·les un altre consulta popular sobre la possibilitat de gaudir d'un Parlament autònom.

Gal·les va ser un territori integrat a la corona britànica en el s.XIII i, des llavors, pràcticament mai no havia qüestionat frontalment la seva condició britànica, tret del rebrot nacionalista de les darreres dècades a l’oest del país, com a reflexa de l’abandó de Londres a la problemàtica del desenvolupament gal·lès. Gal·les gaudia en el conjunt de la Gran Bretanya d’un pes específic molt menor que en el cas d’Escòcia, mentre que aquest territori de 5 milions d’habitants, patia un atur del 8% i generava un PIB anual de 8 bilions de pessetes, a més de comptar amb una representació parlamentària a Westminster de 72 diputats, el País de Gal•les, amb 2 milions d’habitants, tenia el segon PIB més baix del Regne Unit, patia un atur del 27% i la seva renda per càpita no superava els 2 milions de pessetes/any.

El nou parlament (Senedd) que preconitzava el referèndum es constituiria l’any 2000 i estaria composat per 60 diputats, 40 elegits per majoria absoluta i 20 per representació proporcional, però havia de tenir unes competències més limitades que les previstes per a Escòcia i no disposaria d’atribucions legislatives ni fiscals.

El principal defensor de la proposta autonomista era el Playd Cymru (Partit Nacionalista de Gal·les), que a les eleccions generals de l’1 de maig havia aconseguit 4 escons i el mes d’abril havia aprovat un programa de reivindicacions nacionals que situava la seva fita autonomista en l’assumpció del control de tot el territori, a excepció de les competències en matèria de defensa i afers estrangers. El programa del Playd Cymru no era ni de lluny el que plantejava el referèndum del 18 de setembre, que, senzillament, oferia la possibilitat de comptar amb un parlament propi a Gal·les i supeditava l’obtenció d’una més gran autonomia al desplegament dels plans de reforma constitucional previstos pel nou govern laborista.

Finalment, en una jornada marcada per l’abstenció (49%), els partidaris del Sí, agrupats a la plataforma Vote Yes for Wales, van aconseguir la victòria per l’escàs marge de 6.721 vots i un 50,31% dels vots, contra el 49,69% aconseguits pels partidaris del NO, agrupats sota l'slogan Just say No. Per comtats, dels 22 existents al territori, onze van votar a favor del Sí i onze en contra, l’últim en pronunciar-se, el de Carmarthenshire, va ser el que va fer declinar la balança.