Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El 7 de Juliol, Londres va patir, com abans Nova York i Madrid, l'efecte del terrorisme islamista a rel de la Guerra de l'Iraq

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerra d`Iraq (558)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Charles Clarke (5)
David Blunkett (6)
David Cameron (2)
Edward Heath (2)
Hasib Mir Hussain (3)
John Charles de Menendez (1)
Lindsey Germaine (4)
Magdi Mahmud al-Nashar (3)
Margaret Thatcher (13)
Mo Mowlam (13)
Mohammad Sidique Khan (3)
Omar Mahmud Abu Omar (4)
Peter Mandelson (7)
Robin Cook (7)
Shehzad Tanweer (3)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Foreign Office (1)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Conservador (Regne Unit) (13)
Partit Laborista Britànic (25)
82 lectures d'aquest article
15 impressions d'aquest article
Els atemptats de Londres
Gran Bretanya
El 7 de juliol de 2005, Londres va despertar entre sorolls de sirenes i ambulàncies. Quatre explosions coordinades, tres al metro i una en un autobús, van causar 56 morts i més de 700 ferits. La massacre va ser reivindicada per les Brigades d’Abu Hafs al Masri, el mateix grup que el 2004 havia reivindicat la matança de l’11 de març a Madrid.

Una primera explosió es va produir al tercer vagó del metro que circulava entre les estacions de Liverpool Street i Aldgate. Uns segons més tard, una altra explosió sacsejava la línia de Picadilly, entre Kings’s Cross i Russell Square. Uns minuts més tard, una altra bomba destrossava un tren que anava des d’Edgware Road fins a Paddington. Immediatament, es van tancar les línies de metro i els serveis policials i d’emergència van prendre el centre de la ciutat, mentre milers de persones que no podien fer servir els serveis de transport públic, tot pensant que es tractava de una fallida elèctrica, alhora que els mitjans dosificaven la informació per tal d’evitar que el terror s’apoderés dels habitants de la ciutat. Però, una hora més tard, es va produir una nova explosió en un autobús de doble pis, de la línia 30, a la cruïlla entre Tavistock Square i Upper Woburn Place, fent evident per a tothom que la capital britànica estava sent víctima d’un atac terrorista.

Cap al migdia, el primer ministre britànic, Tony Blair, va comparèixer davant els mitjans de comunicació confirmant que la ciutat havia estat objecte d’un atac terrorista, de característiques similars, tot i que de menor gravetat, als produïts a Nova York el 2001 o a Madrid el 2004. Quinze dies més tard, les mateixes Brigades d’Abu Hafs Al-Masri, grup associat a Al-Qaida, s’atribuïen l’autoria d’uns altres atemptats, aquests cop fallits, a la capital britànica. Als poc dies, les investigacions van aclarir que els autors de les massacres eren de nacionalitat britànica, tot i que d’origen pakistanès en la seva majoria. Els terroristes havien estat gravats pocs minuts abans que comencessin les explosions per les càmeres del metro, amb suficients indicis per creure que tres d’ells havien mort en la massacre. Es tractava de Mohammad Sidique Khan (Edgware Road), Shehzad Tanweer (Liverpool Street), Lindsey Germaine (King’s Cross) i Hasib Mir Hussain (Tavistock Square). Posteriorment, va ser detingut en un barri dels afores del Caire Magdi Mahmud al-Nashar, un químic de 33 anys a qui es considerava responsable de la fabricació de les bombes emprades en els atemptats.

Com a reacció als fets, el govern britànic va presentar una proposta de llei per impedir l’entrada a la Gran Bretanya dels islamistes que ja la tinguessin vedada als Estats Units, alhora que impulsava una llei que ampliava a dues setmanes la possibilitat que la policia retingués sospitosos sense posar-los a disposició judicial. Sota aquestes premisses, a mitjan agost, una setmana després de l’entrada en vigor de les noves mesures antiterroristes, les autoritats britàniques van detenir deu estrangers, entre els quals destacava el palestí Omar Mahmud Abu Omar, Abu Qatada, considerat l’ambaixador espiritual d’Al-Qaida a Europa i a qui es relacionava directament amb els autors dels atemptats de l’11-S a Nova York.

Aquestes mesures s’emparaven en una nova llei antiterrorista que la cambra dels Lords havia aprovat al març, sobre la qual el 24 d’agost el ministre d’Interior britànic, Charles Clarke, va presentar un seguit de condicionants normatius per facilitar i justificar la deportació d’extremistes islàmics per apologia o foment de la violència. L’anunci arribava després de dues setmanes d’intensos debats, especialment amb les principals associacions representatives de la comunitat musulmana del Regne Unit, i després que la delegació del govern brasiler enviada a Londres denunciés el britànic per la mort del seu compatriota Jean Charles de Menendez el 22 de juliol a mans de la policia, en confondre’l amb un terrorista.

El sacseig que els atemptats van suposar per al conjunt de la societat britànica va fer oblidar el clima electoral en què s’havia iniciat l’any fins a la reelecció, el 5 de maig, del líder laborista i primer ministre sortint Tony Blair, que aquell dia va aconseguir la seva tercera victòria consecutiva en unes eleccions al Parlament del Regne Unit. El seu partit, amb un 35,2% dels vots, va obtenir 355 dels 646 escons del Parlament, suficients per mantenir la majoria, si bé el resultat representava un clar retrocés respecte a la situació anterior. Els conservadors, amb un 32,3% dels vots, van aconseguir-ne 197, i els liberals 62 amb el 22,1% dels vots.

Aquests resultats, tot i confirmar Blair en el mandat, van deixar-lo en una posició més vulnerable a possibles dissidències, com les que van ser darrere de la dimissió del ministre de Pensions i Treball, David Blunkett, al novembre. Era la segona vegada en menys d’un any que Blunkett dimitia, l’anterior al 2004 de la responsabilitat d’Interior. Acusat d’haver acceptat tres càrrecs amb remuneració en empreses i organització privades sense haver consultat el comitè independent que assessorava els ministres en el període de dos anys després d’haver deixat el càrrec ministerial, Blunkett havia estat un fidel aliat de Blair en el projecte del Nou Laborisme i una peça clau en les victòries electorals de 1997, el 2001 i el 2005.
La gravetat dels atemptats també va deixar en un segon terme la presidència britànica de la Unió Europea, que Londres va exercir durant el segon semestre de l’any amb èxit escàs, i l’alegria desfermada per la designació de Londres com a seu dels Jocs Olímpics de 2012, que havia tingut lloc només 24 hores abans dels atemptats.

A finals d’any, el 6 de desembre, David Cameron, de 39 anys, va ser elegit nou líder del partit conservador, el cinquè des que Blair va arribar al poder el 1997. Cameron, conegut com Tory Blair per la seva semblança amb el primer ministre en l’edat a què havia aconseguit el lideratge i en les conviccions morals, va demostrar de seguida un nou estil d’oposició, viatjant a Escòcia i Gal·les per donar suport als conservadors d’aquestes dues nacionalitats i assegurar-los que l’autonomia estaria més segura amb un govern tory. Això suposava un canvi respecte a la política dels seus predecessors, gairebé sempre contraris al restabliment dels governs autònoms.
Al 2005, l’actualitat britànica també va estar presidida per la desaparició d’un bon nombre de polítics emblemàtics de la història recent del país. El 26 de març va morir, als 93 anys l’exprimer ministre britànic James Callaghan, que havia estat líder de l’ala moderada del partit laborista i cap del govern del Regne Unit de 1976 a 1979, una època complicada de vagues sindicals que va acabar portant al govern a la conservadora Margareth Thatcher. El 17 de juliol va morir a Londres als 89 anys l’històric dirigent tory Edward Heath, a conseqüència d’una afecció pulmonar que patia des d’un viatge a Austràlia el 2003. A la seva joventut havia estat a les Brigades Internacionals contra el feixisme de la guerra, a de lluitar a la Segona Guerra Mundial. Primer ministre britànic entre el 1970 i el 1974, els seus mandats van ser complicats per un seguit de crisis socials i econòmiques, i el 1974 va haver de convocar eleccions anticipades que van significar el seu final polític. El 6 d’agost també va morir a Escòcia, als 59 anys, l’exministre britànic Robin Cook a causa d’un atac de cor mentre es trobava d’excursió amb la seva dona i un grup d’amics. Cook havia estat al capdavant del Foreign Office entre el 1997 i el 2001, i entre les seves actuacions més destacades hi havia la campanya de bombardejos de l’OTAN contra els serbis a Kosovo. A la segona legislatura laborista, el 2001, Cook va passar a ser responsable de les relacions de l’executiu amb la Cambra dels Comuns. Finalment, el març de 2003 va dimitir el seu càrrec en desacord per la intervenció militar a l’Iraq. Finalment, el 19 d’agost va morir al centre oncològic Pilgrim de Canterbury l’exministra laborista Mo Mowlam, als 55 anys, com a conseqüència d’un tumor cerebral que se li havia diagnosticat al 1997. Doctorada en antropologia, va esdevenir una de les figures polítiques més destacades de la Gran Bretanya, des que, com a ministra per a l’Ulster, va tenir un paper decisiu en els acords de pau de Divendres Sant del1998, però va ser substituïda el 1999 per Peter Mandelson. Després d’una breu etapa de ministra sense cartera no va ocultar el seu desencant per la decisió de Tony Blair de recolzar la guerra d’Iraq i el 2001 va deixar el Parlament després de 14 anys i va dedicar els últims anys de la seva vida a fer campanya contra la guerra.