Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Família i amics reben un membre de l'IRA excarcerat

Ken Livingstone, nou alcalde de Londres, 14 anys després de deixar de ser-ho

Articles dependents
Donald Dewar
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte irlandès (195)
Eleccions i processos electorals (1758)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alex Salmond (8)
Alun Michael (1)
Bertie Ahern (25)
Bill Clinton (277)
Cyril Ramaphosa (3)
David Trimble (54)
Donald Dewar (7)
Frank Dobson (2)
Henry McLeish (3)
John Swinney (1)
Ken Livingstone (4)
Margaret Thatcher (13)
Martti Ahtisaari (12)
Rhodri Morgan (1)
Steven Norris (2)
Susan Kramer (1)
Tony Blair (184)
William Hague (6)
Entitats Entitats
Ajuntament de Londres (1)
Assemblea de Gal·les (1)
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Govern d`Escòcia (2)
IRA Autèntic (7)
Irish Republican Army (110)
Parlament de Stormont (8)
Parlament d`Escòcia (6)
Partit Conservador (Regne Unit) (13)
Partit Laborista (Escocès) (9)
Partit Laborista (Gal·les) (5)
Partit Laborista Britànic (25)
Partit Nacionalista Escocès (7)
Partit Socialista d`Escòcia (1)
Partit Unionista de l´Ulster (39)
Partit Verd (Regne Unit) (1)
Sinn Féin (84)
The Times (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Escòcia (Regne Unit) (25)
Gal·les (Regne Unit) (7)
Londres (Regne Unit) (179)
51 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
L'any més difícil per a Tony Blair
Gran Bretanya
Després de tres anys en el poder, el primer ministre britànic Tony Blair va anar perdent, al llarg del 2.000, els elevats índexs de popularitat que havia mantingut gràcies al seu carisma personal, a les idees de l’anomenada tercera via i a l’absència d’una oposició forta. El descontentament popular per la progressiva degradació dels serveis públics (transport, sanitat, ensenyament), la creixent inseguretat ciutadana, les dificultats del procés de devolució de poder a Escòcia i Gal.les, i, sobretot, el bloqueig de la situació a Irlanda del Nord, van marcar un any difícil pel primer ministre laborista.

Tot i així, la incapacitat dels conservadors per consolidar el lideratge de William Hague, van permetre que, al setembre, després que els laboristes clausuressin el seu congrés a Brighton, una enquesta de The Times donés a Blair dos punts més en intenció de vot que als conservadors, malgrat que la seva popularitat hagués baixat del 51% al 37%. El 6 de desembre, amb motiu de la inauguració del nou curs parlamentari, Blair va plantejar obertament la possibilitat d’anticipar les legislatives, previstes pel 2.002, al maig del 2001, presentant un programa d’inversions de fins a 500 milions de lliures esterlines en sanitat pública i la posada en marxa d’un pla de lluita contra la delinqüència.

On més clarament es va manifestar la pèrdua de credibilitat del projecte laborista va ser a les eleccions municipals del 4 de maig quan els conservadors van sumar 593 nous regidors i 17 municipis mentre els laboristes en van perdre 573 i 15, respectivament. Però la derrota més dura va ser la que va patir el seu candidat oficial a la reinstaurada alcaldia de Londres, l’exministre de Sanitat Frank Dobson, davant el dissident laborista Ken Livingstone, Ken el Roig, que s’havia presentat com a independent, després de ser expulsat del Partit Laborista. Livingstone va obtenir 776.237 vots, per 564.137 del conservador Steven Norris, mentre l’oficialista Dobson es va haver de conformar amb poc més de 300.000 vots, gairebé els mateixos que la quarta classificada, la liberal Susan Kramer. Livingstone, que havia presidit l’antic consell municipal de Londres creat el 1981 i suprimit per Margaret Thatcher el 1986, es va convertir d’aquesta manera en el primer alcalde de la història de Londres elegit pels ciutadans. En l’elecció dels 25 membres de l’assemblea municipal, els conservadors i laboristes van obtenir 9 representants cadascun, 4 els liberals i 3 el Partit Verd.

Blair va estar pràcticament absent de la campanya de les municipals, ja que aquesta va coincidir amb un moment molt delicat de la crisi creada a l’Ulster per la negativa de l’IRA a entregar les armes tal i com exigien els partits unionistes.

L’any s’havia iniciat, a Irlanda del Nord, amb un atemptat de l’IRA a Irvisnestown el 6 de febrer, després de 17 mesos de pau, que no va causar víctimes i que es va interpretar com un avís davant l’anunciada suspensió de l’autogovern de l’Ulster que es va consumar cinc dies després, en no satisfer l’IRA la demanda britànica d‘iniciar el desarmament. Per la seva banda, l’IRA va retirar els seus representants a la Comissió Internacional de Desarmament i d'aquesta manera es van trencar les negociacions.

Davant la situació creada, Tony Blair va manifestar davant els partits nord-irlandesos la seva voluntat de rescatar l’acord de pau abans del 22 de maig, data prevista als Acords de Divendres Sant perquè els grups paramilitars entreguessin les armes. El 20 d’abril van començar unes maratonianes reunions entre Blair i el cap de govern d’Irlanda, Bertie Ahern, primer a Londres, i després a Belfast. La intervenció en les negociacions del primer ministre irlandès va facilitar que l’IRA acceptés el 6 de maig de reactivar el procés de pau i es comprometés al desarmament, sota supervisió de dos inspectors neutrals, l’expresident de Finlàndia, Martti Ahtissari, i l’exsecretari general del Congrés Nacional Africà, Cyril Ramaphosa.

La conformitat dels unionistes, que havien tensat la situació per forçar el desarmament de l’IRA, va requerir la intervenció directe del líder del Partit Unionista de l’Ulster (UUP) David Trimble per a que el 29 de maig Irlanda del Nord tornés a estar regida per les seves institucions autonòmiques. La recuperació del Parlament d’Stormont va anar seguida per l’alliberament, a finals de juliol, de més de 150 presos polítics, unionistes i republicans, en compliment dels acords de pau signats dos anys abans. Tot i que les desfilades orangistes del mes de juliol no van generar els tradicionals enfrontaments entre comunitats, en els mesos que seguiren, el procés va trontollar en diverses ocasions a causa de les amenaces fetes per l’anomenat IRA Autèntic, oposat frontalment al procés de pau i les crítiques del Sinn Féin, el braç polític de l’IRA, a l’alentiment per part de Londres del procés de desmilitarització de l’Ulster i de creació d’una policia autònoma. A finals d’any, la visita del president nord-americà, Bill Clinton, a l’Ulster, la tercera que feia al país, va servir per donar un nou impuls al procés, que encara presentava molts imponderables.

Però no només a Irlanda del Nord les institucions d’autogovern van passar per moments delicats. El 20 de febrer va dimitir el cap de govern de Gal·les, el laborista Alun Michael, a causa de les critiques rebudes per no haver aconseguit fons addicionals pel desenvolupament de les regions més pobres. Gal·les, que havia inaugurat la seva Assemblea nou mesos enrera amb una majoria laborista relativa de 28 sobre 60 escons, patia una crisi de representativitat i de recursos, potenciada per les disputes entre els grups nacionalistes, que volien més poder per l’Assemblea, i els representants dels partits britànics, que pensaven que l’experiment generava despeses supèrflues. La crisi es va tancar provisionalment amb el nomenament del també laborista Rhodri Morgan, de 60 anys, com a nou president, però les dificultats de l’autogovern gal.lès per consolidar-se van subsistir.

Escòcia va ser notícia, també, per la dimissió del líder del Partit Nacionalista d’Escòcia (SNP), Alex Salmond, a l’estiu, confirmada el 22 de setembre un dia abans que el congres extraordinari de la formació celebrat a Inverness elegís John Swinney per substituir-lo. Salmond havia estat l’autor de la marxa del partit cap al centre i de l’abandonament del radicalisme del passat. El seu programa de caire possibilista li havia donat el segon lloc a les eleccions escoceses del maig de l’any anterior, que van permetre recuperar el Parlament perdut per Escòcia tres-cents anys abans. L’SNP havia obtingut 35 dels 129 escons front els 56 dels laboristes, 18 dels conservadors, 17 dels liberals, 1 del Partit Socialista Escocès, 1 dels Verds i 1 per a independents. Però l’SNP no es va conformar amb aquesta segona posició i aspirava a fer-se amb el control de les institucions d’Escòcia a les següents eleccions, previstes pel 2.003. La majoria del partit era partidari de defensar obertament la independència i de comprometre’s a convocar un referèndum d’autodeterminació si guanyava les eleccions. En el moment del congrés, les enquestes situaven l’SNP 14 punts per sota dels laboristes en intenció de vot

Un esdeveniment inesperat, però, va canviar el panorama polític del país. L’11 d’octubre va morir el cap de l’autogovern escocès i arquitecte de l’autonomia del país, el laborista i antic secretari per Escòcia del govern britànic Donald Dewar, que va ser substituït un mes després pel fins llavors ministre de comerç i també laborista, Henry McLeish, un dirigent amb molt menys carisma que Dewar.