Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El premier britànic, Tony Blair va afrontar un any difícil, en trobar oposició a la seva política fins i tot entre les files del partit laborista

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte irlandès (195)
Escàndols polítics (441)
Guerra d`Iraq (558)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Personatges Personatges
Alastair Campbell (2)
Andrew Gilligan (2)
Bertie Ahern (25)
Brian Hutton (4)
David Kelly (7)
David Trimble (54)
Gavyn Davies (1)
Geoff Hoon (8)
George W. Bush (404)
Ian Paisley (12)
Saddam Hussein (164)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
BBC (28)
IRA Autèntic (7)
Irish Republican Army (110)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Aliança (2)
Partit Socialdemòcrata i Laborista (Irlanda del Nord) (19)
Partit Unionista Democràtic (12)
Partit Unionista Progressista (Irlanda) (6)
Sinn Féin (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Derry (Irlanda del Nord) (5)
Irlanda del Nord - Ulster (105)
Omagh (Irlanda del Nord) (1)
26 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Tots els fronts oberts
Gran Bretanya
El 2003 va ser l’any més difícil per al govern de Tony Blair des que va accedir al poder, tot i que finalment se’n va poder sortir en la majoria de fronts on havia estat qüestionat: la guerra de l’Iraq, l’informe Kelly, l’economia que va revifar en un 2,1% durant l’any i l’Ulster, on es van reprendre a final d’any les converses per formar govern. Durant l’any, els crítics de Blair van ser principalment del si del seu propi partit, el laborista, que no acceptava el gir liberal de les polítiques governamentals, ni el suport incondicional a la política exterior dels Estats Units. El gruix de la població, en canvi, va mantenir el suport al primer ministre, tret de la fase de la guerra de l’Iraq, en què les multitudinàries manifestacions registrades a Londres van fer trontollar fortament la imatge de Blair Tantes tensions van incidir en la salut del primer ministre britànic que, a final d’any, va haver de ser ingressat a causa d’una arítmia cardíaca, que va superar ràpidament. L’últim episodi crític de l’any va tenir a veure amb la puja de les taxes universitàries que Blair volia posar en marxa per contrarestar la minva pressupostària de les universitats i millorar-ne les prestacions. Al desembre, la mesura va generar fortes oposicions, dins i fora del partit, que van qualificar la proposta de “classista” i que van obligar a ajornar la discussió parlamentària de la mesura fins al 2004. En tot cas, Blair va anunciar ajuts perquè els joves més desfavorits socialment també poguessin accedir a les universitats, només que, en la nova llei que proposava, aquests ajuts haurien de ser retornats pels estudiants un cop treballessin.

Els problemes d’imatge pública de Blair van començar a principi d’any amb la crisi de l’Iraq i a causa del suport decidit que el seu govern va donar als plantejaments bèl·lics nord-americans, amb els quals es va arrenglerar des del primer moment. Seguint la tradició de l’anomenat eix atlàntic, Blair va sumar-se a les posicions dels Estats Units i va demanar el compliment, per part del règim de Saddam Hussein, de la resolució 1441 de l’ONU, a més de defensar, juntament amb el president nord-americà George W. Bush, la necessitat d’una intervenció militar contra el règim en cas que no s’avingués a demostrar la no-existència d’armes de destrucció massiva en el seu territori i a cancel·lar les relacions que mantenia amb el terrorisme internacional. Blair també va criticar al costat de Bush el paper dels inspectors de l’ONU a l’Iraq, que no acabaven mai de treure l'entrellat de les inspeccions. Finalment, Blair va sumar 65.000 homes als 150.000 que van enviar els nord-americans a l’Iraq per enderrocar Saddam Hussein i que hi van romandre durant l’ocupació, a càrrec de la regió sud, on hi havia instal·lada la majoria xiïta del país.

La polèmica social pel paper britànic a l’Iraq va arribar al punt àlgid el 18 de juliol del 2003, quan va ser trobat mort en una arbreda pròxima a casa seva el científic David Kelly, que segons la BBC li havia subministrat informació que demostrava que el govern britànic havia exagerat voluntàriament l’amenaça de les armes de destrucció massiva per justificar la guerra a l’Iraq. La mort de Kelly, de 59 anys i expert en armes químiques del ministeri de Defensa, va commocionar la Gran Bretanya i, particularment, la classe política, que va demanar el cap de Blair. Finalment, el tema va quedar en mans del jutge Lord Brian Hutton, que l’1 d’agost va posar en marxa una investigació per aclarir els fets que es completaria a principi de 2004. En l’afer s’involucrava, a més de Blair, el cap de premsa del govern, Alastair Campbell, el titular de Defensa, Geoff Hoon, el president de la BBC, Gavyn Davies, i el periodista que va redactar la informació sobre el cas, Andrew Gilligan En definitiva, la tasca de Lord Hutton era establir si el govern havia falsejat les dades o bé si la BBC havia distorsionat la informació.

Un altre front de gravetat política per a Blair va ser la situació de l’Ulster. El 15 de juny del 2003, artificiers de l’exèrcit britànic van desactivar un artefacte explosiu de 500 quilos a Londonderry, la segona ciutat d’Irlanda del Nord, i les autoritats en van responsabilitzar l’IRA-Autèntic, els dissidents de l’IRA, que l’agost del 1998 ja van posar en perill la pacificació de l’Ulster amb un atemptat a Omagh, que va matar 29 persones i en va ferir 200 més. Aquest fet, sumat a una manca de diàleg de mesos, va fer aturar el procés de devolution de l’Ulster, justament cinc anys després de la signatura de l’Acord de Divendres Sant entre catòlics, protestants i britànics, que va obrir la via de l’autogovern a Irlanda del Nord el 18 de juliol del 1999, amb el compromís de l’IRA i altres grups paramilitars de lliurar les armes abans del maig del 2000. En aquell moment, els unionistes van cedir poder i els republicans es van comprometre a abandonar les armes, però ni els uns ni els altres no van complir els compromisos i el 14 d’octubre del 2002 el govern britànic va haver d’abolir les institucions autònomes irlandeses, després que dimitís el cap del govern nord-irlandès, David Trimble, cansat d’esperar el desarmament de l’IRA.

Al 2003, doncs, ja feia molts mesos que l’Ulster no tenia govern ni assemblea, ni garanties d’igualtat entre catòlics i protestants. La gravetat de la situació va motivar el 8 d’abril una reunió entre el president dels Estats Units, George W. Bush, el primer ministre britànic, Tony Blair, i el primer ministre irlandès, Bertie Ahern, en la qual Bush va demanar el següent: “Que el paramilitarisme sigui consignat al passat”. Finalment, la intermediació de Blair a prop dels unionistes, que es negaven a acceptar de tirar endavant qualsevol procés de democratització mentre l’IRA es negués a lliurar totes les armes, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions el 26 de novembre, paral·lelament al perdó demanat el 24 d’octubre per l’IRA a les famílies dels desapareguts del conflicte. A les eleccions, el sorprenent avenç del Sinn Féin, de 18 a 24 escons, va quedar contrarestat pel descens de l’altre partit nacionalista, l’SDLP, de 24 a 18 escons, i també per l’encara més espectacular avenç dels unionistes radicals del DUP, dirigit pel reverend Ian Paisley, en passar de 20 a 30 escons, i primer partit votat en primera opció. El DUP era contrari al procés de pau i a l’aixecament de la suspensió de la devolution En tot cas, la principal víctima dels resultats va ser l’històric unionista moderat David Trimble, que va obtenir 27 escons i va esdevenir el segon partit del bàndol unionista. El Partit de l’Aliança en va aconseguir 6, el Partit Unionista del Regne Unit, 1, el Partit Unionista Progressita, 1, i els Independents Unionistes, 1. En definitiva, els moderats dels dos bàndols van veure’s superats pels radicals, i això va crear un escenari poc propici a l’entesa institucional, a més de bloquejar la situació política d’Irlanda del Nord.