Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Joan F. Mira

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
País Valencià (525)
Entitats Entitats
Generalitat Valenciana (280)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Comunitat de Madrid (50)
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
27 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Grans i petits prodigis al país dels valencians



Joan F. Mira

L'any del Senyor de 1994 no ha estat ací un any com els altres, a pesar que aparentment han estat dotze mesos sense grans notícies pròpies. No ha canviat el govern de la Generalitat Valenciana -ja canviarà, si més no de formes- ni els alcaldes de les ciutats grans o petites, i tampoc no hi ha hagut importants daltabaixos econòmics o polítics ni catàstrofes naturals que no siguen les de sempre: més boscos cremats. I tanmateix, en aquest país ha estat un any de commocions i novetats. No per les coses que passen a Madrid amb els seus inacabables processos dins i fora dels jutjats -que aquesta mena de catàstrofes als valencians, de moment, ens afecten només de retruc i per la premsa-, sinó per les que tothom espera o tem que puguen passar a València. Justament això, el temor o l'esperança, ha estat al País Valencià la gran novetat de l'any.

Feia tant de temps, tants anys, que ací semblava que no passava res, que hom havia arribat a pensar que mai no podria passar cap cosa nova. Hem tingut un govern, sempre el mateix, vivint més d'una dotzena d'anys en la confiança que atorguen les certeses electorals immutables. Com a Madrid i com a Barcelona. I segurament ha estat bona per al país, aquesta sensació d'estabilitat, aquesta confiança d'un partit que no havia de gastar tota l'energia preparant eleccions de resultat incert. Ha servit, si més no, per fabricar del no res una estructura política valenciana, consolidar la imatge -abans inexistent- d'un territori que s'administra ell mateix i té una mica de govern que pot dir-se valencià. Ha servit per fer una miqueta de país -sense massa convicció, tot s'ha de dir-, per assegurar un espai propi en la política dels mateixos partits, en l'administració pública, en l'educació, les carreteres o la sanitat. I per posar els fonaments d'una mínima normalitat de l'idioma, almenys a les escoles, i una mica difusament pertot. l\lo és poca cosa, vist el no-res d'on veníem. No ha servit, però, entre altres coses perquè el partit en el govern no ha volgut, per assegurar irreversiblement l'escàs progrés assolit, ni per marginar la irracionalitat, ni per produir un bloc social i cívic majoritari identificat amb mitja dotzena d'idees sòlides i clares sobre el país en què viuen.

Al contrari, i aquesta és l'altra cara de l'amable moneda gastada, la societat, la gent, tot allò que quedava fora de control o de la influència de l'estament oficial, ha estat metòdicament reduït a la passivitat, desactivat, desmobilitzat. Ja ho fem nosaltres -deien, potser poc, però fem: no cal que es moleste ningú, no us mogueu de casa, i sobretot no demaneu res més del que fem. La dreta, però, sí que s'ha mogut: la silvestre autòctona, que patim els valencians corn a aportació original, i l'altra, la suposadament normal. S'ha mogut, s'ha format el seu poble propi, la seua societat, els seus noms i els seus líders, ha ocupat uns espais d'opinió mobilitzada que l'esquerra (poc esquerra) en el poder deixava abandonats. I llavors s'ha produït el prodigi: el país pot tornar a les seues mans.

Dic prodigi, i dic tornar. Perquè era una cosa que semblava fora de tota possibilitat que una dreta com aquesta -a mercè d'un diari i mig, i dirigida per individus d'acreditada mediocritat i sovint de procedència confusa- pogués algun dia erigir-se en vehicle d'una majoria social. I no era probable, des d'una perspectiva històrica mínimament optimista, que aquesta majoria social fóra dirigida per idees, actituds i personatges que representen un indissimulat retorn a posicions de fa trenta anys, o cent anys. El país, per poc que els electors es descuiden, pot fer els pròxims anys un prodigiós salt endarrere. Entre altres coses perquè hauria necessitat una dreta normal, racional, una mica moderna, i no ha estat capaç de produir-la, per raons que ningú no ha explicat encara de manera convincent.

L'altre prodigi, però, és que una part d'aquesta mateixa societat ha decidit no quedar-se més temps a casa esperant que ells -qui siga que govern- facen i desfacen sense risc ni molèstia. Semblava que això de protestar, manifestar-se per coses elementals, eixir al carrer per una idea de dignitat, eren coses que ja no tocava fer. I ha resultat que no era cert. Ha resultat que hi havia una part viva i activa en aquest país, potser només alguns centenars de milers, però que seran -serem- decisius en una etapa que ara s'obre i que no sabem quin color tindrà. Hauran de comptar amb aquesta gent, continuadors o fills o néts d'aquell nacionalisme dels anys seixanta i setanta, i comptar-hi de manera molt seriosa. Per avançar de manera més decidida, si és que a partir de juny governen més o menys els mateixos, o per no retrocedir escandalosament si és que governen uns altres. Això puc afirmar en aquesta primavera del 1995, i la primavera pròxima qui sap si haurem vist prodigis més grossos encara.