Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El primer ministre, Kostas Simitis, celebra el seu triomf en les eleccions d'abril

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Euro, conversió monetària (96)
Partits polítics i entitats (1853)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Aleka Papariga (1)
Constantí II de Grècia (5)
Konstandinos Karamanlis (4)
Kostas Simitis (13)
Lucius Wildhaber (2)
Maria Damanakia (1)
Yannos Papantoniou (2)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Coalició per l’Esquerra i el Progrés (Grècia) (2)
Comissió Europea (242)
Govern de Grècia (6)
Moviment Socialista Panhel·lènic- Partit Socialista Panhel·lènic (8)
Nova Democràcia (Grècia) (5)
Parlament Europeu (140)
Partit Comunista Grec (3)
Tribunal Europeu de Drets Humans (31)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Europa (194)
Grècia (47)
Turquia (75)
Roma (Itàlia) (65)
65 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Les eleccions de l'euro
Grècia
El 9 d’abril del 2000 el Moviment Socialista Panhel·lènic (Pasok) del primer ministre Kostas Simitis va guanyar les eleccions legislatives celebrades a Grècia per un estret marge de vots (43,7%) front als conservadors de la Nova Democràcia (ND) de Konstandinos Karamanlis (43,0%). En tercera posició van quedar els comunistes (5,5%), presidits per la feminista Aleka Papariga, i en quarta els neocomunistes de la Coalició per l’Esquerra i el Progrés (3%) també presidits per una dona, Maria Damanaki.

Es van esvair així les esperances del centredreta que, després de guanyar a les eleccions europees del 1999, confiava en la possibilitat de posar fi a gairebé dos decennis de mandat socialista (tret del trienni 1990-1993, quan ND governava coalitzada amb els comunistes).

Les només set dècimes de diferència que separaven les dues primeres formacions, equivalents a 50.000 vots i menys de l'1% dels sufragis, no tenien efecte sobre el resultat final, ja que, en el sistema electoral grec, al guanyador se li concedia sempre la majoria absoluta. El nou parlament de 300 escons va quedar integrat per 158 diputats del Pasok, 4 menys que en l’anterior legislatura; 125 de Nova Democràcia (+17); 11 dels comunistes, que no van sumar ni restar cap diputat; i 6 de la Coalició per l’Esquerra i el Progrés, (-4).

Tot i haver guanyat, el fet que una part de l’electorat hagués decantat el seu vot cap al principal partit de l’oposició va ser interpretat pel Pasok com un vot de càstig per l’augment de l’atur i la lentitud de les reformes de l’ensenyament i la sanitat. Aquesta era la cara negativa dels esforços fets els darrers anys per aconseguir el que havia estat el gran objectiu dels governants grecs: aconseguir que el seu país pogués ingressar al grup de països de l’euro.

Tot just un mes abans de les eleccions, el primer ministre Simitis havia presentat formalment la sol·licitud per ingressar a l’euro, al·legant que Grècia havia reduït el dèficit fiscal fins a l’1,6% del PIB (la referència era del 3%) i la inflació era només del 2,1%. Restava encara ajustar fins a un 60% el 104% de deute públic del país i fer abaixar els tipus d’interès del 9,25% fins a la referència comunitària del 7,2%, però l’esforç realitzat per Grècia era molt evident.

Després de les eleccions, els mitjans de comunicació grecs van coincidir a assenyalar que els resultats obligaven Simitis a donar una orientació més social a la seva política i a disminuir el paper del totpoderós ministre de Finances, Yannos Papandoniou, i del cap de la diplomàcia Geòrgios Papandreu, fill del fundador del Pasok, Andreas Papandreu i artífex de l’acostament amb Turquia, engegat amb motiu dels ajuts pels terratrèmols que van afectar ambdós països l’estiu de l’any anterior, i consolidat amb la signatura el 4 de febrer del 2000 de cinc acords bilaterals de cooperació. Justament aquests dos ministres van ser els principals responsables dels ajustaments econòmics fets per impulsar l’ingrés de Grècia a la zona euro.

Un ingrés que el Pasok va veure refrendat després de la victòria electoral del 9 d’abril. El 3 de maig la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van recomanar al Parlament Europeu l’ingrés de Grècia com a dotzè membre de la zona euro l’u de gener del 2001. El 20 de juny la candidatura grega va ser definitivament aprovada a la cimera de caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea celebrada a Santa Maria de Feira, Portugal.

La bona sintonia entre Grècia i les institucions comunitàries es va veure, però, enterbolida el 23 de novembre per una sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg que donava la raó al deposat rei de Grècia Constantí en el litigi que mantenia amb l’estat grec pels béns que li havien estat confiscats el 1994. La sentència reconeixia que la família reial grega tenia dret a ser indemnitzada i, tot i que no fixava cap quantitat concreta, obligava a les dues parts a arribar a un acord i, en cas contrari, deixava en mans del president del Tribunal, Lucius Wildhaber, la fixació de les compensacions.

Deposada el 13 de desembre de 1967, la família reial grega havia fugit a Roma en triomfar un cop militar contra el règim dels coronels, a qui Constantí havia donat suport. La monarquia havia estat abolida per un referèndum del 1974 i, el 1992, l’estat grec havia signat un acord d’indemnització amb la família real, que es va trencar l’any següent. El 1994, el govern grec va confiscar les propietats reials i va retirar la nacionalitat a Constantí qui reclamava 275.000 milions de pessetes com a indemnització.