Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Forces militars franceses s’enfronten a un grup d’activistes de Greenpeace que havien penetrat a les aigües territorials de Mururoa

La plataforma petrolera Brent Spar, al mar del Nord, ocupada per militants de Greenpeace

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Finançament de partits i d`entitats (69)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Personatges Personatges
Jacques Chirac (161)
Ulrich Jurgens (1)
Xavier Pastor (2)
Entitats Entitats
Els Verds (Alemanya) (20)
Greenpeace (49)
Shell Group (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
Mar del Nord (1)
Mururoa (Tuamotu, Polinèsia francesa) (10)
44 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Victòries i derrotes de l'estratègia mediàtica i naval
Greenpeace
L’organització Greenpeace va arribar a la seva màxima esplendor a finals de la dècada dels 80, quan va arribar a comptar amb el suport de sis milions de persones, disposava d'una flota de 7 vaixells i tenia contractades unes 1.500 persones als 30 països de tots els continents on tenia delegacions.

Durant els noranta, però, Greenpeace va entrar en crisi: va perdre un milió de socis a tot el món, la seva flota operativa es va reduir a tres vaixells i va haver d'eliminar un centenar de llocs de treball. Es significatiu que el seu pressupost del 1995 -28,6 milions de dòlars- fos d'un milió menys que l'any anterior.

Quines van ser les causes d'aquesta crisi? Les hipòtesis eren diverses: potser una part dels seus anteriors simpatitzants no veien amb bons ulls alguns dels mètodes utilitzats: ingerències en actes d'organitzacions internacionals governamentals, o inutilització de xarxes de vaixells pesquers, per exemple; potser alguns no van estar d'acord amb la forta oposició de l'organització a la Guerra del Golf; potser el sorgiment de nombroses organitzacions no governamentals amb sistemes de finançament similars va representar una forta competència; potser alguns van creure els rumors que vinculaven Greenpeace als interessos econòmics de països àrabs productors de petroli, oposats al desenvolupament de l'energia nuclear; o potser, senzillament, les butxaques dels ciutadans finançadors de Greenpeace van patir la crisi econòmica mundial.

Sembla com si, per sortir de la crisi, Greenpeace decidís practicar l'any 1995 una estratègia de fugida cap endavant, i es va comprometre en dos projectes de grans dimensions que la van portar a enfrontar-se a la multinacional petrolera anglo-holandesa Shell i a l'Estat francès.

LA PLATAFORMA DE LA SHELL
Greenpeace va organitzar una campanya per impedir que la Shell enfonsés al mar del Nord una plataforma petrolífera, la Brent Spar: un immens monstre de formigó i ferralla de 14.500 tones i 140 m d'alçada, construït per la companyia el 1976, com a dipòsit que podria emmagatzemar fins a 300.000 barrils de cru. Aquesta plataforma ja havia deixat de funcionar, i els seus propietaris havien decidit que per retirar-la del seu emplaçament, el sistema més econòmic, i segons ells el menys perjudicial per al medi ambient, era enfonsar-la en una profunda fossa del mar del Nord. Seria el primer pas per anar retirant la cinquantena de plataformes obsoletes que hi havia al mar del Nord.
Greenpeace va donar l'alerta, va desplegar els seus efectius i va aconseguir que moltes altres veus s'hi sumessin. Segons Greenpeace, la plataforma no era un material innocu, per més que se submergís a gran profunditat. L'organització al·legava que la plataforma contenia unes 100 tones de residus tòxics i làmines radioactives, i que als seus dipòsits encara podia haver-hi unes 5.500 tones de petroli. Per aquests motius, defensava que l'estructura havia de ser desmantellada a terra.

Amb els seus mètodes habituals, Greenpeace va llogar un vaixell, amb el qual va transportar membres de l'organització fins a la plataforma. El 30 d'abril quatre activistes van ocupar la plataforma, d'on van ser expulsats al cap de 23 dies. Al mateix temps, es va organitzar una campanya de boicot al consum de productes Shell, a la qual es van sumar els Verds alemanys i moltes altres organitzacions. Tot i així, l'11 de juny, la Shell va iniciar l'arrossegament de la plataforma cap a la fossa on havia de ser enfonsada. Dos activistes de Greenpeace la van abordar des d'un helicòpter el 16 de juny, quan el boicot s'havia estès notablement, especialment als països del centre i el nord d'Europa, i afectava els ingressos de la Shell. Al cap de pocs dies, el 20 de juny, la Shell va anunciar que suspenia l'operació, i va decidir deixar temporalment aparcada la plataforma en un fiord noruec.

Durant la campanya, la Shell es va defensar negant les informacions difoses per Greenpeace respecte al contingut de la plataforma, però va tenir poca credibilitat. Tanmateix, sí que hi va haver algun error en aquestes informacions, com la mateixa organització ecologista va reconèixer uns mesos després. Al mes de setembre, la delegació de Greenpeace al Regne Unit va trametre una carta a la presidència de la Shell, en la qual demanava disculpes per l'error comès en el càlcul del contingut de la plataforma, ja que les primeres anàlisis efectuades a la plataforma en el seu emplaçament provisional indicaven que no contenia gran quantitat de petroli. Tot i així, Greenpeace va al·legar que això no invalidava els seus arguments, i es va ratificar en la seva postura que hauria estat un greu error enfonsar la plataforma al mar. Potser sí, però no va deixar de ser una taca negra en la credibilitat de les informacions de Greenpeace, que fins llavors eren força acceptades.

LES PROVES NUCLEARS DE MURUROA
Després d'aturar l'acció de la Shell, l'organització Greenpeace va intentar aturar les proves nuclears franceses al Pacífic sud. Encoratjada per haver vençut el gran gegant petroler, Greenpeace es va atrevir després a aixecar la veu a un dels gegants atòmics del planeta: l'Estat francès. L'anunci fet pel nou president francès Jacques Chirac que França reprendria els assajos nuclears va ser una fiblada per a Greenpeace. Cal recordar que feia 10 anys dos activistes seus havien mort al port d'Auckland (Nova Zelanda) en l'atemptat comès pels serveis secrets francesos que va esfondrar el Rainbow Warrior, vaixell insígnia de la campanya de l'organització contra les proves nuclears que s'estaven fent al Pacífic.

Greenpeace va organitzar una gran campanya per intentar impedir la realització de les proves anunciades, mitjançant una estratègia que es va qualificar de batalla mediàüca i naval. Com sempre, els vaixells en serien protagonistes, i es va posar en marxa una autèntica flota internacional, en la qual van participar, a més de Greenpeace, moltes altres entitats ecologistes i pacifistes: la Flotilla per la Pau, comandada pel Rainbow Warrior II. Del port de Barcelona va salpar el vaixell MV Greenpeace, a bord del qual viatjava el president de Greenpeace Espanya, Xavier Pastor. Aquest vaixell transportava un helicòpter, amb el qual l'organització pretenia obtenir des de l'aire imatges per mostrar a tot el món el que passés a Mururoa.

Enfront de la flota ecologista-pacifista, la marina francesa va desplegar el Nautille II, dispositiu de 15 vaixells, principalment fragates amb helicòpters, amb la missió d'evitar les ingerències en una zona de 12 mules nàutiques al voltant de Mururoa.

La força militar francesa i la flota ecologista es van vigilar mútuament durant dies, i van tenir alguna petita escaramussa, fins que I'1 de setembre Greenpeace va passar a l'ofensiva i va donar arguments legals als militars per intervenir de forma contundent. Els motius: el vaixell Rainbow Warrior ll i l'helicòpter de l’MV Greenpeace havien entrat a la zona d'exclusió, mentre nou llanxes zodíac sortien d'aquests vaixells.

La resposta: en una operació de poc més d'un quart d'hora, els mariners francesos van abordar els dos vaixells, van forçar les portes de la sala de màquines i van agafar el control de les naus, per transportar-les, amb els seus 66 tripulants a bord, a l'atol de Hao, a 600 km de Mururoa. L'helicòpter va ser confiscat, i les nou llanxes, interceptades. La vintena d'activistes que hi viatjaven van ser detinguts, i posteriorment traslladats a Papeete. La mateixa sort van seguir dos bussos de Greenpeace que havien aconseguit arribar a una plataforma nuclear de l'interior de l'atol.

La legalitat d'alguna d'aquestes actuacions militars franceses va ser discutida, perquè l’MV Greenpeace no havia violat la zona d'exclusió. El govern francès al·legava, però, que era la base de l'helicòpter, que sí que ho havia fet. En tot cas, l'operació va deixar desarticulada la Flotilla per la Pau, la força i la moral de la qual van disminuir considerablement a partir d'aquell moment. La captura de l’MV Greenpeace va deixar la flota sense suport logístic, ja que aquest vaixell era el principal magatzem de subministrament que havia de permetre mantenir Greenpeace i els seus col·laboradors a Mururoa durant mesos.

Finalment, el dimarts 5 de setembre a les 23.30 h, la primera explosió nuclear va tenyir de blanc l'atol. Chirac va aconseguir els seus objectius sense que les protestes ni les armes mediàtico-navals de Greenpeace el poguessin aturar.

CRISI A GREENPEACE
Els activistes de Greenpeace que van tornar als seus ports no van ser rebuts com a herois de guerra. Als responsables de coordinar les accions els esperava el judici dels seus companys d'organització, que els creien culpables d'errors estratègics que van portar a la precoç derrota de la Flotilla per la Pau. Ulrich Jurgens, responsable de la direcció de la campanya de Mururoa, va ser obligat a dimitir al cap de poques hores d'haver tornat de Tahití. El director executiu de Greenpeace va ordenar una investigació per determinar les responsabilitats.

Molts dits van assenyalar Xavier Pastor, un biòleg marí nascut a Ciutat de Mallorca el 1950 que havia deixat la seva feina a l'Institut Oceanogràfic per presidir Greenpeace Espanya, i que en aquesta campanya va actuar com a coordinador de l’MV Greenpeace. Sembla que l'estratègia de l'organització passava per sacrificar el Rainbow Warrior II, però exigia la preservació de l’MV Greenpeace. Tanmateix, en els moments de tensió que es van viure I'l de setembre, Xavier Pastor va decidir que l'helicòpter que transportava el seu vaixell s'endinsés en la zona d'exclusió per filmar imatges del que estava passant, i això va donar peu a la marina francesa per abordar-lo i deixar-lo fora de joc. Xavier Pastor va assumir el seu error tàctic, però mantenia que tot i així la campanya no es podia considerar globalment un fracàs, per les nombroses adhesions que va despertar. Fins i tot, per evitar que es vinculés la seva dimissió a l'afer de Mururoa, va insistir en la seva intenció de mantenir-se en el càrrec de president, malgrat que anteriorment havia manifestat la intenció d'abandonar-lo. És significatiu, però, que Xavier Pastor no participés en la campanya que el vaixell de Greenpeace MV Altair va fer posteriorment pels països del Mediterrani per continuar les protestes contra les proves nuclears.

La crisi estava oberta, però encara s'havia de veure quines repercussions tindrien aquests dos casos en el principal actiu de Greenpeace: les aportacions voluntàries dels seus simpatitzants. Al cap i a la fi, una organització com Greenpeace necessitava milers de milions de pessetes per mantenir-se activa.