Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Les famílies espanyoles havien compromès un 60% dels seus ingressos salarials en l'habitatge

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Construcció, habitatge, especulació urbanística (262)
Economia catalana (535)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
38 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Bombolla o riquesa
Habitatge
El constant increment dels preus de l’habitatge, amb ritmes de creixement superiors al 15% anual, era una de les característiques essencials de l’economia catalana en els primers anys del segle XXI. Era un fenomen compartit amb alguns països europeus i amb els Estats Units, que s’explicava essencialment per l’existència d’uns tipus d’interès sostingudament baixos i el creixement de la població activa. En haver-hi més gent que treballava i en ser les hipoteques més barates, la demanda no parava de créixer i l’oferta no donava l’abast, de manera que els preus creixien sense parar. També tenia importància en aquest procés el fet que les inversions en dipòsits o renda fixa oferien una baixa rendibilitat (precisament perquè els tipus d’interès estaven a nivells molt baixos) i que la renda variable no oferia rendiments especialment elevats. Així, el sector immobiliari s’havia convertit, també, en el principal destinatari de les inversions purament financeres. Tot plegat feia que els preus es disparessin i que les autoritats econòmiques i monetàries comencessin a alertar sobre els riscos que podia suposar una sobrevaloració dels actius immobiliaris, sobretot quan els tipus d’interès comencessin a créixer fins a nivells més normals. Al llarg del 2004 va començar el procés d’encariment del diner als Estats Units, i tot i que a la zona euro els tipus es van mantenir invariables, semblava inevitable que ben aviat comencessin a pujar.

Segons el Banc d’Espanya, l’endeutament de les llars espanyoles va augmentar un 18% entre el juny del 2003 i el juny del 2004, mentre que els actius, accions, fons, dipòsits, assegurances o diners en efectiu van créixer un 11,3% fins als 492.445 milions, un 15,5% més que en el segon trimestre del 2003. Seguint el fil de l’informe, amb uns actius familiars totals, el primer semestre del 2004, d’1,3 bilions d’euros, la riquesa neta, però, quedava en 750.078 milions d’euros, un 97,6% del PIB –la més alta de la història en termes absoluts, però percentualment inferior a la del 1999, quan representava el 130% del PIB espanyol–, després de restar-li el passiu de 555.514 milions d’euros acumulats en el mateix període en deutes, que marcaven el segon trimestre un màxim històric del 70% del PIB.

El més significatiu en l’informe del Banc d’Espanya era que el conjunt d’aquest deute continuava pujant, en incloure préstecs, crèdits i altres comptes pendents de pagament, i representar el triple de comptes pendents del 1996, quan eren de 200.000 milions d’euros i suposaven el 43,3% del PIB. El gruix dels deutes familiars eren préstecs a llarg termini, que el primer semestre del 2004 s’elevaven a 490.120 milions d’euros, un 20% més que el 2003. Els de curt termini havien augmentat un 13,1%, fins als 29.867 milions, els comercials i d’avançament sumaven 41.822 milions, un 7,5% més, i la resta de comptes pendents de pagament ascendien a 23.572 milions, un 1,2% més. Preocupava, doncs, que l’endeutament familiar en relació amb la renda bruta disponible s’hagués duplicat en una dècada, en passar del 45% al 90%, per raó principal de la proliferació i el volum assolit pels crèdits hipotecaris amb un creixement anual superior al 24%, que s’emmarcaven en els canvis macroeconòmics que havien fet baixar la taxa d’estalvi per sota del 9% de la renda disponible.

La síntesi era que, en optar per la propietat d’habitatges, les famílies havien compromès més del 60% dels ingressos de vida laboral i l’endeutament familiar sobrepassava de llarg la mitjana euro i se situava en valors pròxims als Estats Units i la Gran Bretanya, dues sòlides economies, on era atípic, com passava a Catalunya i a Espanya, de considerar la seguretat laboral en termes de feina i contractes fixos. Una possible explicació del procés estava en el creixement sostingut, per sobre del 2%, dels darrers deu anys, però també en una particular concepció immobiliària de la inversió, l’estalvi i el consum, que havia aprofitat els baixos tipus d’interès del període. Segons el Banc d’Espanya, no podia passar res si el creixement continuava i els tipus d’interès es mantenien, però si no era així, el país podia perdre molt en conjunt en haver fonamentat el creixement en la construcció, l’especulació del sòl i l’obra pública i de serveis.

A finals d’any, els experts consideraven recomanable passar els tipus d’interès variable a fix en les hipoteques de cara a una eventual pujada del preu del diner, que hauria de tenir una incidència plena sobre el mercat immobiliari. Aquest era un mercat que, per la seva rendibilitat, havia acollit un bon gruix d’inversors i especuladors, sempre interessats a vendre per després tornar a comprar sense arribar mai a ocupar els pisos en propietat que tenien i tampoc interessats a llogar-los, raó per la qual el lloguer havia pujat un 4,4% a Catalunya el 2004, mentre que la revalorització de pisos de primera i segona mà superava de llarg el 15%.