Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
El boom de l'habitatge

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Construcció, habitatge, especulació urbanística (262)
Personatges Personatges
Felip Puig (137)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Luis Malo de Molina (2)
Mercé Pizarro (2)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Caixa Catalunya (87)
Conferència Sectorial del Sòl i l'Habitatge (1)
Procam (3)
Societat de Taxació (3)
55 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Els preus pels núvols
Habitatge
El 2002, la problemàtica de l´habitatge va mostrar una de les seves cares més adverses, en fer-se patent l´extraordinari augment dels preus d´adquisició registrat en els darrers anys. Es van evidenciar, doncs, les dificultats creixents per accedir a la propietat de l´habitatge per part de les famílies i l´important percentatge dels recursos econòmics, més del 50%, que hi havien de dedicar. El problema s´agreujava, a més, per la manca d´oferta en lloguers i la pujada de preus que també havia registrat el sector, cosa que feia molt difícil als joves independitzar-se.

En xifres i segons dades de la Societat de Taxació, a Catalunya, el preu del metre quadrat d´habitatge de compra s´havia situat el juliol del 2002 en 2.171 euros, amb la qual cosa Catalunya esdevenia per tercer any consecutiu la comunitat més cara pel que feia a l´habitatge de propietat. Concretament, a Barcelona el preu del metre quadrat superava la mitjana del país, i se situava en 2.390 euros. Així, 100 metres quadrats d´habitatge rondaven de mitjana els 207.000 euros. A d´altres indrets, com ara les Balears, Navarra i el País Basc, també s´havien produït augments significatius, entorn del 8,9% anual de mitjana. Barcelona era la ciutat més cara per comprar un pis nou, seguida de Sant Sebastià, Vitòria i Madrid, mentre que Tarragona era la segona capital catalana més cara per davant de Girona i Lleida.

Amb tot, el desembre del 2002 es va fer públic un informe sobre el sector de la construcció elaborat per Procam, grup immobiliari de Caixa Catalunya, en què s´explicava que el preu de l´habitatge era un 97,2% més car el 2002 que el 1995, mentre que els salaris només s´havien incrementat en un 32,1% en el mateix període. Al conjunt de l´Estat, els sous havien crescut un 29,5% en els últims vuit anys, mentre que el preu dels pisos havia augmentat un 83,1% de mitjana.
Mercè Pizarro, una dels responsables del servei d´estudis de Procam, va explicar que aquests augments eren deguts a un increment significatiu de la demanda molt per sobre de l´oferta.

Per la seva banda, el director general del Banc d´Espanya, José Luis Malo, va opinar que els costos estaven sobrevalorats, ja que els preus dels pisos representaven “quatre vegades’ la renda disponible de les famílies. Això comportava un fort risc per a l´economia del país, ja que es produia un elevat endeutament de les famílies i de les empreses.

Al desembre la problemàtica de l´habitatge també va arribar al Parlament de Catalunya, i va provocar un dur enfrontament entre el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va assegurar que l´escassa oferta de pisos de lloguer era deguda a una absència de demanda social, i el líder de l´oposició socialista, Pasqual Maragall, que opinava el contrari, és a dir, que no hi havia oferta de lloguer i per això tothom comprava, encara que fos a uns preus sobredimensionats.

També al desembre, amb motiu de la Conferència Sectorial de Sòl i Habitatge que es va celebrar a Madrid, el ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, va reconèixer que l´encariment es produïa per la falta de sòl urbanitzable i que la solució estava en mans dels ajuntaments. En aquest sentit, el conseller d´Obres Públiques i Urbanisme de la Generalitat de Catalunya, Felip Puig, va aprofitar per demanar les transferències sobre el cadastre, com a doble instrument de política fiscal i urbanística, i va sol·licitar a Cascos que quan l´Estat espanyol es volgués desprendre d´un terreny fossin les comunitats autònomes els primers postors, amb la finalitat de poder fer habitatge de protecció oficial a un preu competitiu.