Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Soldats americans participen en la invasió pacífica d'Haití

Articles dependents
Jean-Bertrand Aristide
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Butros Gali (24)
Emile Jonassaint (1)
James Earl Carter, Jr (26)
Javier Solana (84)
Jean-Bertrand Aristide (22)
Raoul Cédras (4)
Warren Christopher (15)
Entitats Entitats
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Exèrcit Nordamericà (26)
Govern dels Estats Units (145)
Grup del Poble Haitià per a la Salvació Nacional (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització d’Estats Americans (17)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Haití (30)
Port-au-Prince (Haití) (7)
40 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
El retorn d'Aristide
Haití
Jean-Bertrand Aristide, president constitucional d'Haití, va fer un retorn triomfal a Port-au-Prince el 15 d'octubre, després de 3 anys d'exili arran del cop d'Estat militar que l'havia derrocat el setembre de 1991. La invasió pacífica d'Haití-protagonitzada per 20.000 soldats nord-americans- va fer possible el retorn presidencial, posant punt final a 3 anys de dictadura, incertesa i embargaments econòmics que van debilitar, encara més, el país més pobre de l'hemisferi.

El Pentàgon va destinar a la invasió d'Haití un espectacular desplegament de forces, que després es va demostrar desproporcionat. Dotze vaixells de guerra nord-americans van navegar davant les costes haitianes des de finals de setembre fins al 19 d'octubre, el dia D de la invasió. Vuit més estaven disponibles en aigües del Carib.

Els portaavions de propulsió nuclear Eisenhower i Amèrica van amenaçar la bocana del port de Port-au-Prince amb 2.000 marines a bord de cadascuna de les naus. El comandament de l'operació es feia des de l'USS Mount Whitney, que comptava amb un miler de tripulants. Al desplegament s'hi van afegir el vaixell amfibi d'assalt USS Wasp i el de transport USS Nashville, 3 fragates, un destructor, dues naus de les patrulles costaneres dels Estats Units i un vaixell d'aviatuallament. Els reservistes nord-americans havien estat mobilitzats, tot i que ja es va advertir que serien destinats lluny de les línies de combat.

Aquesta operació, autoritzada per les Nacions Unides el 31 de juliol, va forçar el retorn a Haití del seu president legítim, després de mesos d'estira-i-arronsa entre el règim militar haitià i els partidaris de Jean-Bertrand Aristide.

Es tractava de fer complir, aquesta vegada sota l'amenaça de les armes, els acords de l'illa del Governador, que el 3 de juny de 1992 van fixar a Nova York el retorn de Jean-Bertrand Aristide i la retirada del general Raoul Cédras i el coronel Joseph François, caps visibles del cop d'Estat militar.

Abans de recórrer a l'ús de la força, les Nacions Unides havien exhaurit tota la seva capacitat de pressió: sancions econòmiques i embargaments. Aquestes mesures de càstig mai van ser del tot aplicades per la República Dominicana, veïna d'Haití a l'illa de Santo Domingo. De fet, l'escassetat provocada pels embargaments va tocar de ple les classes més humils i va enriquir els contrabandistes, els mercaders i el règim militar.

A mesura que avançava el 1994 la decisió dels Estats Units de posar fi al règim militar s'anava afermant, i al mateix temps la repressió política seguia creixent a l'interior d'Haití, on l'exèrcit controlava tots els aspectes de la vida col·lectiva. En un intent de frenar les pressions externes, els colpistes van nomenar president provisional de la República, l'11 de maig, l'ex-president del Tribunal Suprem Émile Jonassaint. L'ONU va condemnar aquesta designació. El seu govern no va ser mai reconegut per la comunitat internacional.

La crisi provocada pels balseros haitians va forçar la decisió dels Estats Units de posar fi al règim militar d'Haití. Centenars de refugiats haitians, que anaven arribant amb mitjans molt precaris a la costa de Florida, van ser retornats en massa a Port-au-Prince, sense cap mena de garantia. A diferència dels balseros cubans, que així que arribaven a les costes nord-americanes adquirien la condició d'exiliats polítics, tots els haitians que fugien de la dictadura eren considerats immigrants indocumentats als Estats Units. Bill Clinton havia promès durant la campanya de les eleccions presidencials que el van dur al poder, que donaria als immigrats haitians el mateix tracte que rebien els cubans. No va complir la promesa, però es va veure obligat a buscar una sortida a la crisi.

L'espiral de violència a Port-au-Prince va arribar a límits insospitats. Les forces neoduvalieristes, integrades en el Grup del Poble Haitià per a la Salvació Nacional, van sembrar el terror entre els partidaris de Jean-Bertrand Aristide.

Davant d'aquesta situació, el president nord-americà, Bill Clinton, va decretar a partir del 25 de juny les sancions financeres més dures que mai s'hagin aplicat contra Haití, prohibint el trànsit aeri entre els Estats Units i l'illa caribenya. La resposta va venir de la mà del president provisional Émile Jonassaint, que va proclamar l'estat d'urgència sobre tot el territori haitià i va fer una crida als seus compatriotes per a la "unió de la resistència" contra qualsevol invasió estrangera.

Els esdeveniments es van accelerar. L'11 de juliol, les autoritats d'Haití van donar un termini de 48 hores al personal de les missions civils de l'ONU i l'OEA perquè abandonessin el país. Dos dies més tard, 120 membres d'aquestes missions van sortir de Port-au-Prince.
El primer dia del mes d'agost, el president Émile Jonassaint va proclamar l'estat de setge a Haití, 24 hores després que les Nacions Unides donessin llum verda a una intervenció militar al país, sota comandament dels Estats Units.

Des de llavors, tota la força de la comunitat internacional es va centrar en la pressió en contra del règim militar haitià. El secretari general de les Nacions Unides, Butros Gali, va indicar que a partir d'aquell moment els Estats Units tenien tot el dret d'intervenir a Haití. 1.800 marines van començar a l'illa portorriquenya de Vieques les maniobres preparatòries de la invasió. L'11 de setembre, el secretari d'Estat nord-americà, Warren Christopher, va afirmar que "els dies del govern haitià estan comptats" i que els militars havien d'abandonar el poder de bon grat o per força.

Tot i això, el president provisional Émile Jonassaint va fer una crida al poble haitià perquè s'unís i plantés cara a la intervenció. Va establir el toc de queda a Port-au-Prince i va quedar prohibida la circulació d'automòbils entre les 7 de la tarda i les 7 del matí per les principals vies del país.

El president nord-americà, Bill Clinton, va reiterar les seves amenaces. El 15 de setembre va advertir els militars haitians que el seu temps ja havia acabat, i els va amenaçar de foragitar-los per la força del poder si no l'abandonaven immediatament. El general Raoul Cédras, l'home fort d'Haití, es va mostrar disposat a combatre al costat del poble haitià, quan les siluetes de dos vaixells de guerra nord-americans ja es retallaven davant de Port-au-Prince.

La dinàmica d'amenaces i contraamenaces -mentre la població civil fugia de Port-au-Prince cap a les províncies de l'interior- la va aturar una missió mediadora d'última hora, encapçalada per l'ex-president nord-americà Jimmy Carter. A petició de la Casa Blanca, Carter va arribar el 16 de setembre a Port-au-Prince, quan el Pentàgon ja havia donat l'ordre d'invasió. En dos dies de dures i hermètiques negociacions, Jimmy Carter va aconseguir el compromís del règim militar d'una immediata restauració del president exiliat, a canvi d'algunes concessions que no van quedar del tot aclarides.

El 19 de setembre les forces nord-americanes van desembarcar a Haití i de mica en mica van començar a prendre el control de la situació. Després d'una última prova de força dels militars haitians, el general Raoul Cédras va acceptar el 10 d'octubre de dimitir del comandament de les forces armades haitianes, i va abandonar el país amb destinació a Panamà, després de buscar l'exili en diverses cancelleries llatinoamericanes i europees. Entre les capitals europees que semblaven disposades a acollir-lo hi havia Madrid, tot i que el ministre espanyol d'Afers Estrangers, Javier Solana, mai va confirmar que s'haguessin fet gestions en aquest sentit. En l'exili panameny el va acompanyar el president provisional Émile Jonassaint, que el 12 d'octubre va anunciar la seva dimissió.

La tornada de Jean-Bertrand Aristide es va fer el 15 d'octubre, enmig d'un ambient d'eufòria popular generalitzada. En arribar a Port-au-Prince, Aristide va fer una crida al consens polític per portar a bon terme les seves reformes econòmiques liberals. En la seva primera conferència informativa al palau presidencial, Aristide va deixar entendre que l'època de les apel·lacions a la lluita de classes -llançades per ell mateix quan se'l va elegir l'any 1990- ja s'havia acabat. Va designar com a primer ministre un home de negocis, Smarck Michel, en un intent d'atraure els empresaris haitians, recelosos de la seva ideologia. Els industrials i els terratinents, empobrits pertres anys d'embargaments, no veien de bon ull la perspectiva d'una entrada massiva a Haití de productes estrangers -sobretot nord-americans-, que segons ells podria matar l'agricultura haitiana i altres sectors de la producció.

Però a Aristide li quedaven altres enemics: l'exèrcit, amenaçat per una reforma; la jerarquia catòlica, amb el suport del Vaticà, i els prejudicis racistes, que a Haití es concreten en la lluita dels mestissos contra els negres.