Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El jugador d'handbol del Barça Iker Romero amb la Copa d'Europa

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Handbol (70)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
David Barrufet (9)
Enric Masip (15)
Joan Laporta (171)
Juan Carlos Pastor (1)
Mateo Garralda (1)
Valero Rivera (30)
Xavier O´Callaghan (6)
Entitats Entitats
Balonmano Ciudad Real (14)
Celje (1)
Copa d`Europa d`Handbol (11)
Futbol Club Barcelona (971)
Mundial d`Handbol (3)
Palau d`Esports de Barcelona (7)
Portland San Antonio (4)
Recopa d'Europa d'Handbol (6)
Selecció Espanyola d'handbol (5)
THW Kiel (Handbol) (2)
42 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
L’inici de l’era Espar
Handbol
L’handbol barcelonista va iniciar un nou projecte l’any 2005. Després de l’adéu d’Enric Masip i Valero Rivera de la secció, a finals de 2004, Xesco Espar havia agafat el relleu per començar una nova etapa. L’any va començar amb l’adéu d’un dels grans jugadors de l’equip, Xavier O’Callaghan, que havia començat al club amb catorze anys i, amb 33, anunciava la seva retirada al final de la temporada després d’haver guanyat 53 títols pel cub. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va anunciar que la seva samarreta, amb el dorsal número quatre, es penjaria al Palau, fent companyia, entre altres, a la de Masip. A nivell purament esportiu, l’equip va començar l’any una mica fluix i no va funcionar fins que els jugadors i l’entrenador es van haver emmotllat. Aquest fet va fer que el club no pogués lluitar per la lliga, que es va endur el Portland San Antonio, i acabés quart.

La competició on el Barça sí que va estar a l’alçada de les circumstàncies va ser a la Copa d’Europa. Després de començar la competició amb un joc una mica fluix, l’equip va anar trobant el seu ritme i es va consolidar en la competició. La millora del joc, juntament amb l’ambient del Palau Blaugrana, infernal pels rivals, va ajudar a superar els moments difícils als partits de tornada de les eliminatòries.

Així, el Barça va remuntar cinc gols contra el Kiel als quarts de final i es va classificar per les semifinals després de vèncer 33-27. Les semifinals les va disputar contra el Celje eslovè i també les va guanyar després de vèncer 30-24 en el partit de tornada. A la final, el Barça es va enfrontar al Ciudad Real, contra qui va perdre en el partit d’anada per un gol. A la tornada, celebrada al Palau Blaugrana, el 7 de maig, els jugadors, empesos pel públic van aconseguir superar el rival per 29 a 27. D’aquesta manera, i amb només deu mesos, Xesco Espar, havia aconseguit tancar l´era Rivera de forma no traumàtica i amb un èxit rotund.

D’altra banda, l’handbol estatal va viure, l’any 2005, un dels millors moments de la seva història en guanyar el mundial celebrat a Tunísia, després de vèncer a la final a la campiona olímpica, Croàcia, per 40-34. La selecció espanyola arribava al mundial sense la majoria d’integrants del mític dream team, ja retirats. De fet, d’aquell mític equip només quedaven el porter, David Barrufet, i Mateo Garralda que, tot i els seus 35 anys, va fer un torneig excel·lent. A més, la selecció també estrenava entrenador, Juan Carlos Pastor, de només 36 anys. Aquests fets feien que no partís com a favorita i, per tant, es desprengués de part de la pressió que sempre l’havia acompanyat. Així, la selecció va anar fent camí pel mundial, sense fer massa soroll i el 6 de febrer es va plantar a la final. El partit va ser un passeig pels jugadors estatals que es van desfer sense cap tipus de problema d’una selecció croata summament inferior, que va arribar a perdre de tretze gols, tot i maquillar el resultat final, 40-34. El bronze del mundial se’l va endur la selecció francesa que es va imposar a Tunísia per 26-25. Amb aquesta victòria, la selecció espanyola va fer un pas més enllà, afegint el primer or en una competició de màxim nivell, després de dues plates i un bronze europeu, i dos bronzes olímpics.