Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Helder Cámara

Article de referència:
Sínode a Roma i aproximació a altres religions
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Angelo Giuseppe Roncalli (8)
Helder Cámara (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Recife (Brasil) (2)
5 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Helder Cámara
El 28 d’agost de 1999 va morir als 90 anys a Recife, a l’estat de Pernambuco, al nord-Est de Brasil, el bisbe Helder Cámara, figura decisiva en la renovació progressista de l’església llatinoamericana i precursor material de l’anomenada teologia de l’alliberament, preconitzada per Leonardo Boff, que en els anys setantes va col•locar l’església llatinoamericana al capdavant de la lluita contra la opressió, sobretot a Centreamèrica.

Helder Pessoa Cámara va néixer a la ciutat de Fortaleza (Brasil) el 7 de febrer de 1909. Ordenat sacerdot a l’agost de 1931, va ser nomenat bisbe auxiliar de Rio de Janeiro als 53 anys. Molt vinculat a l’organització del Concili Vaticà II promulgat pel Papa Joan XXIII, als anys seixantes va demanar la restauració del diaconat i va ser el principal impulsor de la Comissió d’Investigació de l’Església dels Pobres.

Com a arquebisbe d’Olinda i Recife, una de les arxidiòcesi més pobres de Brasil, va encapçalar des del 1964 la anomenada “ala progressista” de la Conferència Nacional dels Bisbes de la que va ocupar primer el càrrec de secretari i després de president. En els anys de la dictadura militar, va destacar pel seu humanisme i el seu compromís amb els pobres, sent conegut popularment com el bisbe roig.

Jubilat des del 1985 i substituït en les seves funcions al bisbat pel franciscà José Cardoso Sobrinho, Helder Cámara va ser nomenat doctor honoris causa per gairebé dues dotzenes d’universitats de tot el món i havia estat candidat al Nobel de la Pau en diverses ocasions.