Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Cerimònia commemorativa del cinquantè aniversari de la bomba d'Hiroshima. Llanternes de paper sobre el riu Motoyasu

La primera bomba nuclear de la història va ser llançada sobre Hiroshima el 6 d'agost de1945

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Albert Einstein (5)
Bill Clinton (277)
Butros Gali (24)
Robert Oppenheimer (1)
Takeshi Hiraoka (2)
Entitats Entitats
Organisme Internacional de l´Energia Atòmica (7)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Hiroshima (Japó) (3)
Nagasaki (Japó) (2)
48 lectures d'aquest article
45 impressions d'aquest article
Els cinquanta primers anys de l'era nuclear
Hiroshima
A un quart de nou del matí del 6 d'agost de 1945 el B-29 Knola Gay, de l'exèrcit dels Estats Units, va deixar caure sobre Hiroshima la pri­mera bomba atòmica utilitzada contra la població civil. La bomba fins i tot tenia nom: Little Boy. 70.000 persones van morir sota l'ex­plosió d'un projectil la po­tència del qual equivalia a vint mil tones de TNT.

Cinquanta anys després, els actes com­memoratius del 50è aniversari d'aquella massacre, i de la de Nagasaki, es van veure enterbolits per la falta de com­promís de les potències nu­clears per eli­minar aquesta mena d'arse­nals, tal com es va posar de manifest en la
conferència de revisió del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) celebrada els mesos d'abril i maig a Nova York. Les proves atòmiques realitzades pels go­verns francès i xinès l'any del cinquantenari van constituir també una pe­culiar forma de commemoració.


50 ANYS D'ARMAMENT NUCLEAR


El cap de setmana del 5 i el 6 d'agost del 1995 els habitants d'Hiroshima es van llançar al carrer. Centenars de milers d'ocellets de paper van adornar el Parc de la Pau d'aquesta ciutat del sud del Japó, sota el lema Mai més Hiroshima. En un gest certament simbòlic, l'alcalde d'Hiroshima, Takeshi Hiraoka, va fer un solemne discurs en què va demanar perdó per l'actuació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, just abans que es les un impressionant minut cle silenci dedicat a les víctimes cle l'holocaust atò­mic. Milers de persones van desfilar da­vant el monument funerari del Parc de la Pau, erigit en el punt zero, on va es­clatar la bomba sis-cent metres abans de tocar a terra. Els escolars en viatge d'es­tudis a Hiroshima visitaven el monument
dedicat als nens morts per la bomba, sota el qual s'amuntegaven milers d'ocellets de papers de colors donats per nens d'ar­reu del món.

Tres dies després, el 9 d'agost, és la ciutat de Nagasaki qui recorda els seus morts en el cinquantè aniversari de la
caiguda de la segona bomba atòmica. Com a Hiroshima, milers de ciutadans van assistir a l'acte, celebrat a la catedral d'Urakami, en què l'alcalde es va pre­guntar en veu alta, en nom de la seva ciutat, si el món havia après la lliçó de la tragèdia nuclear. Igual que a Hiroshima, la cerimònia va començar a l'hora exacta de l'explosió (11.02 hores) amb una ofrena d'aigua per part d'al­guns familiars de les 105.348 víctimes, i seguidament es va fer un minut de si­lenci en la seva memòria.

La història que va començar el 6 d'agost de 1945 amb la destrucció Hiroshima va tenir una preparació molt ràpida. Només uns dies abans, el 16 de juliol de 1945, es va fer el primer i únic assaig d'una bomba semblant a la que després es llançaria sobre Nagasaki, en un paratge desert a prop d'Alamogordo, a Nou Mèxic. Els antecedents científics tampoc no eren gaire llunyans: tot i que va ser al segle V abans de Crist que el filòsof grec Demòcrit va anunciar l'exis­tència dels àtoms, que alguns centenars d'anys més tard Albert Einstein va rati­ficar en la seva fórmula sobre l'equivalència de l'energia, no va ser fins al 1939 que es va saber que era possible provo­car el trencament o fissió dels nuclis de determinats àtoms pesats mitjançant el bombardeig de neutrons. L'estiu del 1942 es va crear el Projecte Manhattan, cen­trat al laboratori de Los Alamos, dirigit per Robert Oppenheimer i inte­grat pels investiga­dors de més renom de l'època, que creien que la força nuclear contri­buiria a la ràpida fi de la Segona Guer­ra Mundial si acon­seguien fabricar la bomba atòmica abans que ho fes­sin els alemanys.

En aquests úl­tims 50 anys d'era nuclear, els Estats Units han estat el país que més vega­des ha fet explotar bomlxís atòmiques i l'únic que ha fet servir aquest arma­ment contra la població civil en una guerra. Després de les primeres proves a Los Alamos, dels atacs a Hiroshima i Nagasaki, i dels ex­periments a l'atol de Rongelap i a les illes Marshall -on els nadius no van ser avisats i molts es van veure sotmesos als efectes de la radiació (tumors, leucèmi­es, càncers)-, entre el 1953 i el 1961 els nord-americans van fer detonar una bomba cada mes al desert de Nevada.

També durant aquests anys els Estats Units van fer milers d'experiments en hospitals, universitats i bases militars sobre els efectes de la radiació, sense el consentiment dels qui actuaven de co­nillets d'índies, que ho ignoraven. El 3 d'octubre de 1995, el president dels Es­tats Units, Bill Clinton, va reconèixer oficialment la responsabilitat de l'Estat americà i va ordenar al seu govern que trobés una fórmula per indemnitzar els ciutadans que van ser víctimes d'experi­ments nuclears durant la Guerra Freda. Per la seva banda, la Unió Soviètica tenia el trist rècord d'haver fet esclatar la bomba d'hidrogen més potent de la història. Va ser a Nova Zembla, amb una potència de més de 50 milions de tones de TNT, és a dir, 4.000 vegades l'energia alliberada a Hiroshima. L'URSS va fer explotar 110 bombes atòmiques en vint anys en una zona àrida de Semipalatinsk (Kazahkstan), molt a prop de nuclis habitats.

L'aniversari de l'explosió de la bomba atòmica d'Hiroshima es va celebrar a tot el món amb actes en què es va reclamar el desarmament nuclear i la fi de qual­sevol prova atòmica, com la que estava pre­parant el govern xinès o les que el govern francès havia anunci­at que faria a l'atol de Mururoa. La decisió francesa de tornar a fer els assajos nucle­ars en aquest atol a partir del mes de se­tembre, tal com va passar, va ser motiu de diverses manifesta­cions a les grans ca­pitals europees i del Pacífic.

EL TRACTAT DE NO PROLIFERACIÓ NUCLEAR

Durant els cinquan­ta anys posteriors a la bomba d'Hiroshima, primer les quatre potències guanyadores de la guerra (els Estats Units, l'URSS, França i la Gran Bretanya) i posteriorment la Xina, cons­cients que les noves armes eren les que marcarien l'hegemonia en el futur, van maniobrar per ser les úniques dotades de la tecnologia militar que els perme­tés fabricaria bomba atòmica, alhora que descobrien noves aplicacions per a un aprofitament pacífic, encara que arriscat. de l'energia nuclear.

Així, en un intent d'assegurar-se el domini i l'exclusivitat sobre l'energia atò­mica, l'any 1968 les potències nuclears van firmar el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) i van crear l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), ens dependent de l'ONU, que en teoria havia de vetllar perquè cap més país no obtingués la bomba atòmica. Aquesta estratègia no va donar els fruits esperats, i el 1974 l'índia va llançar la seva primera bomba atòmica, Sud-àfrica va reconèixer haver-ne fabricat algunes, semblava segur que tant Israel com el Pakistan disposaven d'aquest tipus d'ar­mament, i altres Estats, com ara l'Iran, l'Iraq, l'Argentina, el Brasil o Corea del Nord, havien fet passos importants per aconseguir tenir-la.

Però, malgrat tot, el TNP havia repre­sentat un cert nivell de control sobre l'ús de l'energia atòmica, i s'havia aconse­guit que, després d'Hiroshima i Nagasaki, no es llancés cap nova bomba atòmica contra la població. En els cinquanta anys transcorreguts les armes nuclears havien tingut un caràcter dissuasori, però ningú no havia gosat utilitzar-les. La hu­manitat era conscient que una guerra nuclear només podia conduir a l'anorre­ament de la vida en el planeta. L'únic èxit a què podia aspirar qui llancés la bomba atòmica era el de morir uns mi­nuts més tard que els seus enemics.

El TNP del 1968, que va entrar en vi­gor el 1970, establia un primer període de 25 anys durant els quals es controla­ria l'ús de l'energia nuclear. El tractat establia que, passat aquest període, es decidiria si el control de l'energia atòmi­ca es prolongaria durant un nou perío­de o bé prendria un caràcter indefinit.

Amb l'objectiu de determinar aquesta qüestió i de revisar el conjunt del Trac­tat de No Proliferació Nuclear, es va re­unir a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, la conferència de revisió, en la qual van participar 178 països. La con­ferència es va inaugurar el dilluns 17 d'abril de 1995. Durant el discurs inau­gural, el secretari general de l'ONU, Butros Gali. va demanar la destrucció de tots els arsenals nuclears, argumen­tant que "la reducció i la destrucció de totes les armes nuclears i dels mitjans
per fabricar-les han de ser la gran causa comuna de la humanitat".

Gali va recordar que el TNP és l'únic instrument que preveu salvaguardes per fer realitat l'ús pacífic de l'energia nu­clear, i va demanar als participants reu­nits que a més de tenir en compte els seus interessos tinguessin present que k-s seves decisions afectarien la segure­tat i la pau internaci­onals.

La conferència va durar quatre setma­nes i els principals punts de discussió van ser: la confron­tació entre els països posseïdors d'arma­ment atòmic i els que es trobaven en fase de desenvolupament d'aquesta mena d'ar­mes o bé ja les havi­en desenvolupades sense el consenti­ment oficial de la co­munitat internacio­nal; el nivell de po­der que calia atribuir a l'Organisme Inter­nacional de l'Energia Atòmica (OIEA) i si els Estats podien impedir l'accés dels seus emissaris a algunes instal·lacions nucle­ars; la prohibició de fer noves proses d'armament atòmic; i si el TNP havia de prendre un caràcter indefinit o s'havia de prolongar durant un període determinat.

La conferència es va clausurar, final­ment, l'li de maig. Les principals con­clusions van ser que el TNP permetria el control dels arsenals atòmics cle forma permanent, que cap país podria negar-se a les inspeccions de l'OIEA i que es prohibirien absolutament les proves nu­clears a partir del 1996. El punt negre dels acords era que països com l'índia, el Pakistan o Israel no figuren entre els 178 firmants del tractat.

Tanmateix, la no realització de proves no impedeix que es continuï fabricant i fins i tot millorant les armes utilitzant resultats de laboratori i simulacions d'or­dinador. Encara que l'objectiu últim del TNP seria la prohibició cle produir ma­terial fissiblc, la possibilitat d'un acord semblant quedava encara lluny, i tam­bé llunyà semblava el dia que es po­gués firmar un pla cle desmantellament total de les instal·lacions militars nuclears.