Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El 30 de desembre el consell de ministres va aprovar el projecte de llei dels matrimonis homosexuals

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Models de família, parelles de fet, homosexualitat (80)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i església catòlica (416)
Personatges Personatges
Albert Barberà (1)
Antonio María Rouco Varela (23)
Beatriz Gimeno (1)
Gavin Nelson (1)
Noel Mamere (2)
Entitats Entitats
Ajuntament de San Francisco (2)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
Consell General del Poder Judicial (112)
Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya (5)
Tribunal Suprem de Califòrnia (EUA) (2)
64 lectures d'aquest article
243 impressions d'aquest article
Matrimoni i adopció
Homosexuals
El PSOE s’havia compromès durant la campanya electoral a legalitzar les unions de parelles del mateix sexe si guanyava les eleccions del 14 de març del 2004. Fidel a aquest compromís, el 30 de desembre el consell de ministres va aprovar el projecte de llei de matrimonis homosexuals, que incloïa la possibilitat que les parelles de gais o lesbianes poguessin adoptar fills. La intenció del govern socialista era que els grups parlamentaris es posessin a treballar ràpidament, i que a partir de l’estiu del 2005 la llei fos una realitat i es poguessin celebrar els primers matrimonis homosexuals.

Quan es produís l’aprovació d’aquesta llei, l’Estat espanyol es convertiria en el tercer del món que legalitzava el matrimoni homosexual i l’adopció, després d’Holanda i Bèlgica. També reconeixien aquests drets cinc Estats del Canadà, i l’Estat nord-americà de Massachusetts. Països com Suècia, Dinamarca, Islàndia, Finlàndia, Alemanya i França autoritzaven la unió civil dels homosexuals però amb certes restriccions en matèria d’adopció.

El govern espanyol calculava que la reforma legal podria beneficiar unes 300.000 parelles homosexuals. Segons el Centre d’Investigacions Sociòlogiques, el 68% dels espanyols consideraven que els homosexuals havien de tenir els mateixos drets que els heterosexuals, i un 66% de la població aprovava el matrimoni homosexual. Amb la nova llei, les parelles de gais i lesbianes gaudirien de més drets en temes com ara l’herència: en cas de mort d’uns dels dos l’altre podria heretar entre un terç i el 50% de tots els béns –excepte si hi havia separació prèvia–. En l’aspecte de les pensions de jubilació, podria incrementar-se si es tenia un cònjuge a càrrec i també es tindria dret a viudetat. Es podria fer la declaració de l’IRPF conjuntament i es tindrien drets laborals i d’immigració. En cas de separació, les lleis serien les mateixes que les d’una parella heterosexual. Però el dret a l’adopció era el que més canviava, ja que anteriorment només era posssible adoptar de manera individual, com a família monoparental, i amb la nova llei podrien fer-ho en parella. Així mateix, un dels membres de la parella podria adoptar els fills de l’altre.
El procés reivindicatiu del reconeixement legal de les parelles homosexuals va començar a l’Estat espanyol a finals dels anys vuitanta i va prendre més rellevància durant la dècada dels noranta. Va ser l’Ajuntament de Vitòria el primer que va obrir un registre de parelles de fet, el març del 1994, per a parelles heterosexuals, però de seguida, a l’abril del mateix any, ja s’hi van inscriure parelles de gais i lesbianes. El 1998 Catalunya va aprovar una llei de parelles de fet que equiparava els drets legals, econòmics i socials dels matrimonis i les unions de fet, fossin heterosexuals o homosexuals, encara que en aquest darrer cas no incloïa l’adopció entre aquests drets.

Lògicament, la iniciativa del govern espanyol va ser molt ben acollida pels grups que durant tants anys havien reivindicat per a les parelles homosexuals els mateixos drets que tenien les heterosexuals. Segons la presidenta de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT), Beatriz Gimeno, amb l’aprovació s’iniciava “el camí per restituir la dignitat de les persones homosexuals” i s’assegurava “la fi de la discriminació que ha durat segles”. El secretari general de la Federació Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, Albert Barberà, va qualificar la decisió del consell de ministres de “pas històric” perquè permetria “solucionar moltes injustícies amb relació als drets de successió”.

En canvi, la Conferència Episcopal Espanyola, presidida per Antonio María Rouco Varela, va qualificar l’aprovació d’“errònia i injusta” i d’“atac al matrimoni i a la família”. Segons els bisbes, “les persones homosexuals no han de ser discriminades pels seus drets com a ciutadans”, però “el matrimoni és una institució essencialment heterosexual”. Mesos abans, l’abril del 2004, un total de 175 capellans de l’Església catalana agrupats als fòrums Alsina de Girona, Ondara de Solsona, Oriol de Barcelona i Transversal de Vic van proposar a l’Església que creés una cerimònia catòlica per a la unió de les parelles divorciades i homosexuals.
Per la seva banda, el Partit Popular va expressar la seva radical oposició al projecte de llei per regular el matrimoni entre homosexuals, així com el sector majoritari (pròxim a aquest partit) del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). També va ser molt crític el Grup d’Entitats Catalanes de la Família, que va reclamar un debat serè i pedagògic en tràmit parlamentari.

A Catalunya, la Generalitat havia avançat ja en el mateix camí que el govern espanyol. El departament de Justícia i Benestar Social va presentar el maig del 2004 un avantprojecte de llei que modificava el codi de família i igualava la condició de les parelles homosexuals amb la de les heterosexuals a l’hora de tirar endavant un procés d’adopció. En cas d’adopcions internacionals, les parelles homosexuals s’haurien d’adaptar a les restriccions que imposessin els països d’origen. Amb aquest avantprojecte Catalunya s’inspirava en Suècia i s’equiparava a Navarra (on el febrer del 2004 un jutjat va convertir en mares legals una parella de lesbianes, les primeres reconegudes legalment per l’Estat), el País Basc i Aragó en matèria d’adopció.
El reconeixement de les parelles homosexuals no va ser, però, durant el 2004 un tema d’actualitat només a Catalunya o l’Estat. Ben al contrari, les primeres planes dels diaris de tot el món es van dedicar a la ciutat de San Francisco, a Califòrnia, als Estats Units, on prop de 4.000 parelles homosexuals van obtenir la llicència matrimonial a l’Ajuntament des de primers d’any, aprofitant una escletxa legal. El Tribunal Suprem de Califòrnia va decidir anul·lar el 12 d’agost tots els matrimonis homosexuals que havia autoritzat l’alcalde de la ciutat, Gavin Nelson, entre el 12 de febrer i l’11 de març. La possibilitat oberta a San Francisco va escandalitzar la dreta conservadora i les organitzacions cristianes tradicionals, que s’hi van posicionar totalment en contra. També a França la justícia va anul·lar al juliol la primera boda entre dos homes del país que havia celebrat el 5 de juny Nöel Mamère, alcalde de Bègles. A una banda i l’altra de l’Atlàntic el debat seguia obert.