Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Joan Saura i Rafael Ribó, màxims dirigents d’Inicativa per Catalunya

Julio Anguita, secretari general d'IU

Membres del Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, quan encara no s'havia formalitzat la seva ruptura amb IC

Reunió entre els dissidents d'IU amb representants d'IC, del PDNI i d'EU-EG

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alfred Lucchetti (3)
Antoni Martorell (3)
Antonio Gutiérrez Vergara (8)
Cristina Almeida (8)
Diosdano Toledano (1)
Gregorio López Raimundo (11)
Joan Saura (281)
José Antonio Quesada (1)
Julio Anguita (42)
Manuel Alcaraz (2)
Marià Pere (1)
Mercè Rivadulla (3)
Rafael Ribó (79)
Ricard Peralta (2)
Entitats Entitats
Canal Plus (25)
Col·lectiu Roig-Verd-Violeta (2)
Comissions Obreres (287)
Esquerra Alternativa de Catalunya (4)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Esquerra Unida-Esquerra Gallega (8)
Iniciativa per Catalunya (87)
Izquierda Unida (222)
Nueva Izquierda (3)
Partit Comunista d'Espanya (33)
Partit dels Comunistes de Catalunya (5)
Partit d`Acció Socialista (2)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
PSUC-Viu (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
50 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
L'enèsima crisi
IC-IU
El 1997 va ser l’any del trencament de relacions entre Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya (IC) i de la divisió d’Iniciativa. Una crisi originada a Izquierda Unida com a conseqüència dels pobres resultats obtinguts en les eleccions espanyoles de l’any anterior, va acabar provocant el trencament de la pròpia IU a l’estat i també una profunda crisi interna a Iniciativa que va enfrontar els sectors partidaris d’estrènyer les relacions amb el nucli dirigent d’Izquierda Unida i els que defensaven la sobirania d’Iniciativa.

Els sectors oficials d’IC, encapçalats per Rafael Ribó i manifestament crítics amb la direcció d’IU, van trobar l’oposició de l’anomenat Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, coordinat per Alfred Luchetti, que, a finals d’any, va constituir-se en una formació independent amb voluntat d’integrar-se federalment a Izquierda Unida. La posició oficial d'IC aglutinava dos terços de la formació, mentre el terç restant s'integrava en l’òrbita d’IU.

La ruptura feia trontollar els resultats obtinguts per IC en les darreres eleccions: 385.134 vots a les municipals del 1995, 312.328 a les eleccions al Parlament del mateix any i 296.231 a les eleccions a Corts del 1996. Però les divergències ideològiques i les fidelitats personals es van imposar als càlculs electorals, fins al punt d’instaurar-se les acusacions “traïció” o d’“ingerència” o “conspiració” entre les parts, alhora que es produïen episodis de bloqueig de comptes o de retirada de fons, com els protagonitzats per les federacions anguitistes de Roses i Figueres el mes de setembre.

La divisió va arribar també al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la formació creada el 1936 que havia encapçalat la lluita contra la dictadura i que era el principal actiu polític d’IC, que va quedar dividit entre els sectors oficial i els crítics, agrupats entorn el grup Manifest pel PSUC, que representava Alfred Luchetti. Al PSUC, la discussió se centrava en el grau d’activitat que havia de mantenir el partit -pràcticament hivernat des de la creació d’Iniciativa- i en la vinculació que havia de mantenir amb al Partit Comunista d’Espanya (PCE), que dirigia Julio Anguita i que el 12 de juliol va oficialitzar la ruptura de relacions amb la direcció del PSUC.

Amb tots aquests precedents, la separació formal a IC es va consumar el 26 de novembre amb la presentació del document fundacional de la nova formació representada pel Col·lectiu Roig-Verd-Violeta, anomenat Crida per a la Unitat de l’Esquerra a Catalunya, que la presentava com un moviment polític i social, d’extracció catalanista i republicana i vocació estatal, defensora del dret d’autodeterminació i partidària de la solidaritat entre tots els pobles d’Espanya.

La nova formació integrava, a més des representants de l’anomenat PSUC-viu (en oposició al PSUC oficial que controlava Ribó), com Alfred Luchetti, el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) dirigit per Marià Pere; el Partit d’Acció Socialista (PASOC) dirigit per Antoni Martorell; el Partit d’Esquerra Republicana, dirigit per José Antonio Quesada; el Col·lectiu d’Esquerra Alternativa, dirigit per Diosdado Toledano i diferents formacions trotskistes i llibertàries.

L’endemà de la consumació de la ruptura, Gregorio López Raimundo, secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), entre 1965 i 1977 i president fins el 1985, va presentar la seva dimissió del partit per integrar-se també a les files del Col·lectiu Roig-Verd-Violeta i participar en el “procés de refundació del PSUC, restablint les tradicionals relacions amb el PCE”. López Raimundo va explicar les seves posicions en una carta adreçada al responsable d’organització d’IC i del PSUC, en la que es refermava en la necessitat de conservar la seva “condició de comunista organitzat”.

La dimissió de López Raimundo va marcar el final del procés de divisió, que havia de culminar l’any següent amb la celebració del congrés constituent de la nova formació, mentre els sectors oficials d’Iniciativa per Catalunya continuaven la seva tasca d’apropament a d’altres forces polítiques d’esquerra catalanes i acusaven els membres del Col·lectiu Roig-Verd-Violeta de ser la nova sucursal d’Izquierda Unida a Catalunya.

La crisi d’IC va ser, de fet, un reflex de la crisi més general que patia Izquierda Unida a l’estat que, a més de Catalunya, va tenir també la seva plasmació a Galícia, Cantàbria, Castilla-La Mancha i Andalusia i que tenia el seu principal referent en els minsos resultats assolits a les eleccions generals de maig de 1996, quan malgrat la profunda crisi del PSOE, IU només va poder passar de 18 a 21 diputats.

En aquell moment, el coordinador general d’IU, Julio Anguita, secretari general del PCE des del 1988 i principal impulsor de la coalició muntada el 1989, va defensar la correcció de la seva línia política mentre començaven a sortir veus crítiques dins la formació que atribuïen a Julio Anguita la responsabilitat del fracàs, en haver decantat la política de la coalició cap a l’enfrontament obert amb el PSOE mitjançant la teoria de “las dos orillas”.

D’aquesta primera crisi, l’1 de novembre de 1996 va sorgir un nou partit, Nueva Izquierda, que no va ser reconegut com a part d’IU fins el mes d’abril de 1997, en represàlia per la seva dissidència.

La constitució de Nueva Izquierda van ser el moment inicial d’un procés de desfeta que va durar més d’un any i que es va caracteritzar per l’aferrissada voluntat de Julio Anguita i els seus seguidors del PCE de continuar controlant la coalició. La desfeta va culminar el 27 de setembre de 1997 amb l’expulsió de Nueva Izquierda i d’Izquierda Unida-Esquerda Galega, per haver presentat la seva candidatura amb el PSOE a les eleccions gallegues del 19 d’octubre, i amb la ruptura amb Iniciativa per Catalunya, per haver donat suport a l’experiència gallega.

De 21 diputats, IU va baixar fins a 16, dos menys que en l’anterior legislatura. Cristina Almeida, Ricard Peralta i Manuel Alcaraz, de Nueva Izquierda, van passar al Grup Mixt, mentre Mercè Rivadulla i Joan Saura, d’IC corrien la mateixa sort. Des d’aquell moment el grup parlamentari federal d'Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, va passar a dir-se Grup Parlamentari Federal d'Izquierda Unida.

El suport d’IC i Nueva Izquierda a l’aliança amb el PSOE a Galícia, que, finalment, va donar dos diputats a IU-EG, va ser la última excusa de Julio Anguita contra els que reclamaven una entesa amb el socialistes des de les eleccions locals i autonòmiques del 1995 per afavorir el vot de les esquerres davant l’ascens del Partit Popular. Anguita, que havia imposat la política contrària, va haver de fer front també als representants d’IU a Andalusia, on IU havia registrat el 1996 els pitjors resultats de la seva història, i als de Castella-La Mancha i Cantàbria, que es van solidaritzar amb els seus companys de Galícia i Catalunya, rebent advertiments, sancions i expedients.

L’actitud d’Anguita, a més, el va col·locar al llarg del 1997 en algunes coincidències amb el Partit Popular, que es van materialitzar en l’aplicació de l’anomenada “pinça PP-IU” al Congrés dels Diputats en contra de la plataforma de televisió digital promoguda per Canal Plus i el grup Prisa i a favor de la política futbolística defensava pel govern. Anguita també va portar els seus plantejaments, fins i tot, als sindicats, donant suport al sector crític contrari al secretari general de CCOO, Antonio Gutiérrez, i rebutjant la reforma laboral subscrita pels sindicats majoritaris amb la patronal i el govern el mes d’abril. Aquest va ser, precisament, un dels principals punts de fricció amb IC que va donar sempre suport parlamentari a les decisions adoptades pels sindicats majoritaris, fins i tot en els casos en que això implicava votar de manera diferent a la d’IU.

En acabar l’any, la celebració de la V Assemblea Federal d’IU a Madrid, va servir per a que el conjunt de famílies comunistes avalessin la continuïtat de Julio Anguita en el càrrec de coordinador general, com demostrava el 88% d’adhesions que va rebre el seu informe de gestió.