Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Salvador Cardús i Ros

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Identitats culturals (86)
Llengua catalana (1362)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
27 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Identitats



Salvador Cardús i Ros

Tots els anys són sants i bons, en qüestió d'identitats. I és que, al contrari del que la paraula suggereix, les identitats, individuals i col•lectives, són sempre canviants i precàries, i mai iguals a elles mateixes. El procés de definició d'una identitat és, fonamentalment, una permanent relectura dels factors externs que la condicionen, posats en relació a allò que es tracta d'identificar. No hi ha, doncs, identitats estàtiques, ni la possibilitat de conservar les identitats en formol, a menys que se les condemni a una ràpida desaparició.

En aquest sentit, quan es parla d'identitat personal, se sol pensar massa en termes conservacionistes, quan de fet la identitat sempre és el resultat de la tensió entre allò que s'ha estat, el que s'és i el que previsiblement s'arribarà a ser. Així, per exemple, des d'un punt de vista analític, la defensa d'uns orígens, sempre hipotètics i reconstruïts, no és tant la conservació de qui sap quines essències com la lluita per mantenir una memòria social favorable a una determinada interpretació de la realitat. En particular, la del grup, la classe o la nació dominant. De manera que la defensa dels orígens, doncs, és també un afer de reapropiació, de reinterpretació, i de relectura interessada del passat.

Per altra banda, el tipus de futur que contribueix a la construcció d'una identitat no és tant un pronòstic previsible com una expectativa incorporada al present. Que es realitzi o no, no és tan decisiu com que sigui creguda en el moment present. La fe en un futur optimista, posem per cas, proporciona l'autoestima necessària per a la supervivència d'una determinada identitat, mentre que la pèrdua de confiança en el futur, és a dir, la manca d'expectatives, aboca l'individu, el grup, la nació, a l'autoodi i la pròpia negació.

Des d'aquesta perspectiva, doncs, sembla força inadequada la manera com se sol pensar en les identitats, la forma com se sol gestionar-les, i el tipus d'anàlisi que es fa dels conflictes que se suposa que provoquen. Conservar la identitat d'origen en el cas d'individus immigrats, per exemple, no és pas una qüestió que es pugui reduir al dret a la pròpia identitat, mantinguda amb una mena de respiració assistida, perquè si el context social canvia dràsticament, la identitat no es podrà mantenir al marge d'aquests canvis. O bé, per posar un altre cas, és impossible desvincular la possibilitat de mantenir una identitat viva al marge del suport polític que rebi, com si la diversitat cultural pogués ser respectada independentment de la diversitat política en què s'ha constituït o que tendiria a crear, en cas de sobreviure gaire temps.

Per dir-ho gruixut, si bé és prou acceptat que més enllà del respecte als drets lingüístics individuals també hi ha llengües territorials que generen drets col•lectius, potser sol ser menys general l'acceptació que també hi ha identitats personals i identitats territorials. Tal com hi ha llengües pròpies del territori, els territoris també tenen identitats pròpies, doncs. I l'artificiositat de voler afavorir la conservació nostàlgica de les identitats d'origen de la població immigrada entra en col•lisió tant amb la identitat territorial com amb la possibilitat d'una futura integració a la col•lectivitat receptora.

Si, en canvi, s'entén la identitat com un procés obert, i no pas com una cosa salvable en la mesura que sigui igual a ella mateixa, la integració dels grups immigrats a la identitat territorial és un afer que ha de provocar molts menys conflictes dels previsibles. Però, ¿què garanteix que un poble estigui disposat a tenir una identitat oberta, a acceptar que aquesta identitat es vagi reconstruint de manera incessant? Doncs tenir una estructura de poder prou sòlida per garantir el fil de continuïtat necessari per seguir-se autoreconeixent; o, com havia estat el cas de Catalunya, haver tingut una societat civil prou ben estructurada per no perdre la confiança en la possible reconstrucció d'una identitat en suspensió quan els temps fossin més propicis.

Ara, però, es viuen moments delicats i no exempts d'un cert perill. Per una banda, la societat civil ha quedat força desmobilitzada a causa de l'espai ocupat per la política. A més, encara no és del tot clar que en un futur immediat els canvis de govern a Espanya no puguin portar a una temporada fosca pel que fa a les possibilitats de reconstrucció nacional. I sobretot, cada vegada s'afavoreix més l'exaltació de la identitat suposadament original de grups d'immigrants, després de molts anys de latència. Fires d'abril, festivals de sevillanes, processons de Setmana Santa i romeries rocieras són fenòmens que, més enllà de la nostàlgia legítima, expressen una voluntat de presència territorial al marge de la identitat nacional del país que els va acollir.

Des d'aquest punt de vista, es fa extraordinàriament interessant -i preocupant- el tractament informatiu que reben aquest tipus de manifestacions, a les quals mai no se'ls exigeix l'imperatiu de mestissatge a què s'obliga, en canvi, a la cultura pròpia del territori. En molts mitjans de comunicació hi ha una transparent complaença en la manifestació pública d'aquestes identitats a hores d'ara fictícies, recreades artificialment fora del propi territori, de les quals sistemàticament se n'exagera la importància qualitativa i quantitativa, i de les quals no se'n critica l'integrisme en què s'expressen.

L'altra gran escapatòria del problema polític de la integració i la reconstrucció d'una identitat nacional que aquí es planteja, és la d'inventar identitats per dalt, com ara això de la mediterraneïtat, però que des del punt de vista de la seva eficàcia objectiva són completament inservibles per a la majoria, a excepció dels quatre intel•lectuals que se les han inventat i en viuen.

Sóc del parer, doncs, que cal fer una revisió en profunditat de les formes d'imaginar què és una identitat nacional, i propiciar un pensament crític que desemmascari els intents de desnacionalitzar-nos sota el pretext de la conservació i el respecte d'unes identitats individuals d'arrel nostàlgica. No és una crida al combat entre nostàlgies diverses, sinó a fer possible un projecte d'identitat col•lectiva, oberta i canviant, integradora, però també arrelada al territori que l'ha d'acollir.