Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Ievgueni Primakov

Article de referència:
La llarga agonia
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Andrei Kòzirev (9)
Evgueni Primakov (21)
Javier Solana (84)
Madeleine Albright (29)
Mikhaïl Gorbatxov (25)
Entitats Entitats
Agència Tass (1)
Institut d´Estudis Orientals (1)
Parlament de Rússia (42)
Partit Comunista de la Federació Russa- Partit Comunista Rus- Partit Comunista de Rússia (13)
Pravda (1)
Servei Federal de Seguretat Rus (13)
Time (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Rússia (Federació de Repúbliques) (167)
13 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Ievgueni Primakov
Evgueni Primakov va néixer com a Evgueni Maximovitx el 29 d’octubre de 1929 a Kíev, Ucraïna, però la mort del seu pare i el posterior casament de la seva mare li va fer prendre el nom del padrastre.

D’origen jueu, va estudiar a l’Institut d’Estudis Orientals, on va aprendre a la perfecció l’àrab i l’anglès, i va iniciar la seva carrera política el 1953 al departament àrab de la KGB, com a corresponsal de l’agència Tass a l’Orient Mitjà. El 1956 va ser nomenat director adjunt per a propaganda del comitè estatal de la ràdio i la televisió i a partir del 1962 va ser corresponsal de Pravda al món àrab.

Membre del Comitè Central del Partit Comunista de la URSS des de 1970 i del Politburó des del 1989, va jugar un paper destacat en la invasió de l’Afganistan el 1979 i en el desenvolupament del conflicte irano-iraquià que va finalitzar el 1988, fins arribar a formar part del consell presidencial del darrer dirigent de la URSS, Mikhail Gorbatxov.

Després del cop d’estat frustrat del 1991, Primakov va encapçalar el departament del KGB encarregat del sector exterior i posteriorment va assumir la direcció de l’organisme fins el 1996. En aquests anys, la seva mediació en la guerra del Golf del 1991 li va valer un reportatge autobiogràfic a la revista Time.

El gener del 1996 va substituir el pro-occidental Andrei Kozirev al front del Ministeri d’Afers Exteriors i va encetar una fase diplomàtica de participació directe en els grans conflictes internacionals, on es va guanyar una fama d’hàbil negociador entre els seus interlocutors nord-americans i europeus, Madeleine Albright i Javier Solana, amb qui el maig de 1997 va consensuar l’Acte Fundacional, el text del document que hauria de regular les futures relacions entre Rússia i l'Aliança Atlàntica.

Casat, pare d’una filla i avi de dos néts, l’11 de setembre del 1998 va obtenir el vistiplau de la Duma per ser nomenat primer ministre de la Federació Russa.