Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Diversos actes, com el de la imatge, al camp d'extermini d'Auschwitz, van servir per a conmemorar el 60è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Condoleezza Rice (21)
George W. Bush (404)
Serguei Lavrov (2)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Departament d'Estat dels EUA (2)
Exèrcit Nordamericà (26)
Exèrcit Roig (2)
Wehrmarch (1)
37 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
60è aniversari
II guerra mundial
El 8 de maig de 1945 Alemanya va rubricar la rendició davant els aliats, fet que va posar fi a la Segona Guerra Mundial a Europa. Seixanta anys després, el president de Rússia, Vladímir Putin, i el seu homòleg dels Estats Units, George W. Bush, es van reunir a Moscou el mateix dia per commemorar l’efemèride i tractar diversos temes d’interès comú, abans no comencessin els actes oficials de commemoració a Moscou, en què tenien previst de participar-hi una seixantena de mandataris mundials.

El 8 de maig de 2005, també la secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, i el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, van celebrar una roda de premsa després de la trobada i van subratllar que els dos mandataris tenien una excel·lent relació “a nivell personal i presidencial”, tot aclarint que les diferents visions de la història que tenien Rússia i els Estats Units no havia de ser pas una font de tensió, referint-se al paper jugat per cada potència durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment, durant l’enfrontament de la Guerra Freda.

El dia anterior, durant la visita a Letònia que va fer el president nord-americà, George W. Bush, va donar el seu condol a les repúbliques bàltiques per la dura “ocupació i opressió comunista” que van patir durant anys i va qüestionar la firma de Ialta, alhora que es manifestava contra la dominació soviètica a l’Europa de l’Est després de la Segona Guerra Mundial. Per la seva banda, i en el marc del diàleg sobre les responsabilitats dels acords de Ialta que van dissenyar la postguerra, i sobre la guerra mateixa, Putin va recordar la connivència de letons, estonians i lituans amb el Tercer Reich. En tot cas, les tres repúbliques, independents des de1991, consideraven que encara era l’hora que Rússia havia de demanar disculpes per l’ocupació, procurant fer pressió sobre els Estats Units perquè apuntessin a Moscou la conveniència de fer-ho.

Els dos mandataris mundials, doncs, van portar a l’actualitat les seves antigues diferències, tot rememorant la fi d’una guerra que va provocar 50 milions de morts entre tots els bàndols, i en la qual tant els americans com els russos van jugar un important paper en la derrota del nacionalsocialista expansionista alemany. En tot cas, la rendició d’Alemanya seixanta anys enrere va suposar la fi d’un règim totalitari, basat en l’exaltació fanàtica del seu líder, Adolf Hitler, que havia abocat tota una població cap a la destrucció, i que, en nom de la raça ària, va exterminar sis milions de jueus.

La guerra va deixar Alemanya completament devastada i Berlín especialment. En aquells dies, milers de ciutadans de diferents punts d’Alemanya van fugir de les seves llars sense un destí precís, i es va formar una onada de refugiats que vagaven sense nord pel país, que evitaven com podien els diversos fronts oberts on els soldats alemanys combatien contra els aliats. Entre els alts comandaments militars regnava un cert desconcert. El führer, tancat al seu búnquer, situat sota el jardí de la cancelleria, estava com embogit, defugia la realitat dels fracassos militars que li exposaven els generals i es negava a rendir-se amb una obstinació esfereïdora. Davant l’evidència que pràcticament ja no comptava amb soldats de primera fila per a la defensa de la capital, i la imminència de l’entrada de les tropes soviètiques, va ordenar que s’incorporessin a les anomenades Volkssturm nens, i gent de la tercera edat això va ser batejat com “la mobilització total”. Precisament una de les últimes imatges públiques de Hitler va ser l’entrega de medalles a aquests joves defensors de la pàtria en una estampa que ha passat a la història com una mostra del patetisme d’un règim en estat terminal.
Al si del generalat es van produir complots i traïcions, però tot i així, els militars van mantenir-se fidels a Hitler i van continuar la lluita per mantenir el Tercer Reich, i l’Estat alemany no es va enfonsar fins al final. Per això, només a Berlín s’estima que van ser afusellats 10.000 desertors alemanys a mans de la Wehrmacht (exèrcit alemany), alguns dels quals a poques hores de la rendició de la ciutat, el 2 de maig. Per la seva part, la propaganda nazi a càrrec del Reichsminister Joseph Göbbels va mirar de fer veure als ciutadans que la guerra encara no estava perduda.

El casament de Hitler amb Eva Braun dos dies abans de treure’s la vida, el 30 d’abril, d’un tret al búnquer, la mort a mans de Magda Göbbels dels seus sis fills i el posterior suïcidi del matrimoni van ser les escenes més patètiques dels responsables d’un règim que es negava a morir, malgrat l’evidència física i militar del seu fracàs. Pels alemanys, però, el pitjor va ser quan van entrar els russos a Berlín. S’estima que entre 95.000 i 130.000 dones van ser objecte de violacions, algunes practicades de forma col·lectiva i indiscriminada, tant a adolescents com a ciutadanes de la tercera edat. Per a molts historiadors, i tenint en compte la rancúnia que els embargava en record d’invasió alemanya durant la guerra (mitjans del 1941), els soviètics van entrar a Alemanya a venjar-se.

La defensa del Berlín nazi va durar unes dues setmanes. Es calcula que un milió i mig de soldats soviètics van enfrontar-se amb 45.000 soldats de la Wehrmacht i de les SS i 45.000 membres de les Volkssturm. Hi van morir uns 80.000 efectius de l’Exèrcit Roig i un nombre sense precisar d’alemanys. A la fi, el 30 d’abril els soldats de l’Exèrcit Roig hissaven la bandera roja al Reichstag, a només unes hores de la commemoració soviètica de l’1 de maig a la plaça Roja de Moscou. A Josef Stalin li interessava donar aquell senyal de victòria al seu poble. La caiguda de Berlín era el seu objectiu més preuat, no només perquè volia obtenir una zona estratègica d’influència soviètica, sinó perquè pretenia treure informació dels laboratoris d’investigació.

Més enllà d’aquest fet, testimonial de la fi de tota una època, la Segona Guerra Mundial no va acabar al 1945, perquè el Japó va mantenir la lluita armada força setmanes més que el Tercer Reich, i perquè les guerres i les seves conseqüències no acaben de sobte, en un dia i una hora fixats. Per a molts historiadors, en un plantejament similar, la Segona Guerra Mundial no hauria començat el 1939, sinó el 1914, i que va acabar tot just el 1989, amb el col·lapse de l’URSS.

Cronològicament, la Segona Guerra Mundial es va iniciar amb la invasió de Polònia per part del Tercer Reich nazi, que s’havia proclamat electoralment sis anys abans i que, de fet, era l’expressió del desequilibri existent, ja a finals del XIX, entre la realitat socioeconòmica del món i les estructures de poder imperials heretades, que van conduir a la Primera Guerra Mundial i es van reeditar a la segona.

En sentit estricte, a principis del segle XX les estructures de poder, menyspreaven una realitat social depauperada i miserable, alhora que la conducta incongruent de les potències van acabar generant la monstruositat del nazisme. El primer element va acabar desembocant en la revolució russa d’octubre del 1917, mentre que l’Alemanya derrotada a la Primera Guerra Mundial va haver de suportar un tractat de pau (Versalles) venjatiu, humiliant i asfixiant. Per altra banda, la crisi econòmica mundial del 29 va portar la República de Weimar al caire del caos social. A més, el Tercer Reich no era l’única nació que recorria a la llei del puny com a norma de conducta interior i exterior. L’URSS stalinista, la Itàlia feixista en les seves polítiques nacionals, i totes les democràcies amb colònies s’atenien a la força i no a les lleis o la moral. A la fi, tanta discrepància i desori va desembocar en la Segona Guerra Mundial.

Econòmicament, el Tercer Reich havia entrat en un carreró sense sortida, i, creient-se emparat per l’aliança amb Itàlia i el Japó, va envair Polònia, malgrat els advertiments de França i la Gran Bretanya. L’entrada dels Estats Units a la guerra, al costat de la Gran Bretanya va desbaratar absolutament els plans del Reich, que ja s’havia complicat extraordinàriament l’existència en obrir només començar la guerra dos fronts: l’URSS i Europa Occidental.

La guerra va ser una catàstrofe de dimensions incalculables, en gran part fruit del concepte de guerra total practicat per totes les parts. Els nazis amb l’Holocaust i els aliats amb les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. A la fi, les grans potències vencedores van necessitar tres conferències -Teheran, Ialta i Potsdam- per arribar a conjuminar la pau. I tot i així no es va poder evitar una Guerra Freda d’anys entre Moscou i Washington, que va dividir el món en blocs antagònics durant dècades.