Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Judici a les Illes Balears

Articles dependents
Gabriel Cañellas
Joan Francesc Triay Llopis
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Escàndols polítics (441)
Illes Balears i Pitiüses (531)
Llengua catalana (1362)
Personatges Personatges
Antoni Cuart (3)
Antoni Mir (25)
Bartomeu Rotger (6)
Francesc Triay (5)
Francesc Aguiló (3)
Gabriel Cañellas (42)
Jaume Peralta (3)
Joan Verger (8)
Joan March (3)
Josep Melià i Pericàs (6)
Margarita Nájera (3)
Maria Empar Rotger (1)
Mario Conde (51)
Martí Ferriol (1)
Entitats Entitats
Banesto (48)
Consell Insular de Mallorca (27)
Govern de les Illes Balears (128)
Iniciativa i Gestió de Serveis Urbans (Balears) (1)
Obra Cultural Balear (120)
Parlament de les Illes Balears (58)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de les Balears (81)
Partit Socialista de les Illes Balears (77)
Unió Mallorquina (123)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Illes Balears (311)
80 lectures d'aquest article
31 impressions d'aquest article
Escissions i coalicions
Illes Balears
Les Balears van ser el centre de diversos escàndols polítics i econòmics durant el 1994. A més, van viure el trencament de la col·laboració entre el PP i UM, i l'elecció d'un nou secretari general del PSIB-PSOE. Com a clausura de l'any, va destacar la polèmica que va aixecar l'ordre Rotger, que no exigia cap mínim d'ensenyament de català a les escoles.

La localitat de Calvià va ser escenari de problemes polítics i econòmics per als seus dirigents socialistes. Aquesta mena de trifulgues van començar amb l'any i implicaven noms com el de Mario Conde, Martí Ferriol o el mateix president del Govern Balear, Gabriel Cañellas.

En el cas del banquer Mario Conde, les seves implicacions amb polítics del Partit Socialista i del Partit Popular no es van poder demostrar i van quedar en simples especulacions. De tota manera, les irregularitats en una de les seves inversions, el complex turístic Bellevue, van suposar uns 5.000 milions de pessetes a la Corporació Banesto.

En canvi, l'empresari mallorquí Martí Ferriol, detingut per estafa milionària, va declarar al jutge, al mes de febrer, que havia fet diverses invitacions i donacions al PSOE i al PP de les Balears. El jutjat encarregat del cas va demanar a tots dos partits que facilitessin les investigacions.

El cas Calvià va esclatar al maig. El municipi mallorquí, un dels més rics de l'Estat, va haver d'enfrontar-se a dues polèmiques: la fallida d'Iniciativa i Gestió de Serveis Urbans (IGS) i el cas d'un suposat intent de suborn a un regidor socialista perquè donés suport a una moció de censura contra la qui era batllessa socialista, Margarita Nájera: era l'anomenat cas Calvià.

Calvià, amb 15.000 habitants de dret, prometia ser un dels municipis on la batalla electoral davant els comicis de 1995 seria més cruenta, ja que la IGS, societat gestora de la cooperativa de vivendes PSV, de la sindical UGT, hi havia enterrat 6.000 milions de pessetes en un macroprojecte urbanístic.

Al mes de juny va sortir a la llum pública un suposat episodi de tràfic d'influències en denunciar-se que Gabriel Cañelles havia adjudicat el 1988 a un soci seu, Antonio Cuart, la construcció i explotació del túnel de Sóller. La dona de Cañellas, Maria Empar Rotger, també hi va ser implicada. Tot plegat no va tenir conseqüències perquè no es va poder demostrar cap de les acusacions.

Al mes d'agost, se'l va involucrar en l'afer Brokerval, una empresa d'intermediació financera que havia fet negocis poc clars en els últims anys. Cañellas, per la seva banda, va defensar la legalitat i la normalitat de les sis operacions en deute públic fetes amb Brokerval entre els anys 1988 i 1991. Però al setembre el president del Govern Balear, Gabriel Cañellas, va intervenir davant la Diputació permanent del Parlament per exculpar el seu govern i a ell mateix de qualsevol acció il·legal relacionada amb la societat fallida Brokerval, i va assegurar que totes les forces importants de Mallorca, inclòs el Partit Socialista, havien fet negocis amb Brokerval. El portaveu socialista va acusar el president i el seu partit, el PP, de "haver donat suport públic a aquesta societat, suport que va animar molts petits inversors a confiar en Brokerval a l'hora de dipositar les seves inversions".

Les constants acusacions de corrupció reflectien un clima enrarit en què totes les forces polítiques importants van tenir sotragades. En el cas del partit governant, el Partit Popular, va haver de patir les conseqüències del trencament del pacte amb Unió Mallorquina.

Les primeres conseqüències del trencament del pacte entre el PP i UM es van fer evidents en les principals institucions de les Balears. Pel que fa al govern, Bartomeu Rotger, conseller de Cultura, Educació i Esports i únic conseller d'Unió Mallorquina, va anunciar que deixava UM però que ell i els seus tres directors pensaven continuar al govern balear, com a independents, ja que no veien cap motiu per trencar amb el PP.

Les coses van ser més complicades tant al Parlament com al Consell Insular de Mallorca. En el Parlament, de 59 diputats, la coalició n'havia obtingut 31. Amb la fuga dels diputats d'UM, el PP es quedava amb 29, quan la majoria absoluta era de 30 representants. Però un trànsfuga, Jaume Peralta, donava suport al conservador Cañellas. El problema principal era que, segons el reglament, calia reestructurar la composició de les comissions del Parlament, que ja no era proporcional al nombre d'escons de cada grup. Els conservadors van anunciar que si era necessari es passarien al Grup Mixt per no perdre la majoria a les comissions.

El Consell Insular de Mallorca (CIM) va rebre la tensió que es vivia en el Parlament. Allí no hi havia cap trànsfuga i només hi eren representats el PP, PSIB, PSM i UM. Després del trencament PP-UM, l'oposició tenia més consellers (un total de 17) que el PP (amb 16). Per assegurar-se la governabilitat, el president del CIM, Joan Verger, del PP, va iniciar converses amb els dos consellers d'UM. L'oposició hauria pogut presentar una moció de censura i obtenir el poder, però la falta d'acord entre els tres grups oponents no ho va permetre. Al juliol, però, l'oposició va imposar al PP una nova distribució de les presidències de les comissions del Consell Insular de Mallorca. El nou president de la comissió de cultura seria Antonio Sansó i Servera, del PSM-Nacionalistes de Mallorca.

Però les coses no eren pas més fàcils per a l'oposició. El Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE) va viure el moment més important de l'any durant el 7è congrés, que es va celebrar a l'Auditòrium de Palma el primer cap de setmana d'abril. Joan March, que ocupava el càrrec de secretari general del partit fins aleshores, havia anunciat la seva decisió de no presentar-se a la reelecció. El candidat per substituir-lo era Joan Francesc Triay, però a última hora es va presentar Ramon Aguiló, que només va decidir retirar-se el dia abans de les votacions a la secretaria general. Tot i les controvèrsies, des del començament Triay va comptar amb el suport de la majoria de delegats i va engegar un decidit procés d'integració dels socialistes de Menorca i Eivissa a la nova executiva, per iniciativa del nou secretari general.

Una altra polèmica, aquesta de política lingüística, va esclatar al setembre quan el conseller de Cultura, Educació i Esports, Bartomeu Rotger, va dictar una ordre d'ensenyament en català a les Balears que no establia cap mínim obligatori, sinó que deixava plena llibertat a les escoles per optar entre castellà i català. Per primer cop des de l'aprovació de la llei de normalització lingüística es va produir una escissió entre les forces polítiques parlamentàries en el tema de la llengua.

El PP i el govern, que donaven suport a l'ordre, s'enfrontaven a l'oposició del PSOE-PSIB, PSM i UM, que la veien com un atac al procés de normalització. L'enfrontament entre partits -al qual s'afegiri en altres associacions i institucions socials- per aquesta resolució, que seria coneguda amb el nom d'ordre Rotger, es va allargar fins a finals d'any.

Al marge de la vida dels partits, la Ciutat de Mallorca va acollir les Vuitenes Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX, els dies 11,12 i 13 de març. Els ponents illencs i els provinents del País Valencià van coincidir a expressar que alguna cosa no s'havia fet bé respecte als Països Catalans i que la responsabilitat era del Principat. Pel president de l'Obra Cultural Balear, Antoni Mir, "Catalunya va a la seva i viu d'esquena a les necessitats i els problemes de les Balears".

El vice-president d'Unió Mallorquina, Josep Mèlia, va qüestionar la viabilitat i la unitat d'un nacionalisme catalanista a les Balears assegurant que era un projecte "en què els catalans no hi creuen". Pel polític mallorquí, els illencs no havien posat cap entrebanc a la cohesió dels Països Catalans, i va acabar dient: "Estic fart de sentir que són sis milions. Que comptin de veritat o que no vinguin." En general, els polítics de les Balears van denunciar la falta d'interès dels catalans del Principat pel seu territori.