Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El president del Govern balear, Jaume Matas, amb el ministre Jaime Mayor Oreja

Manifestació a Palma per paralitzar la construcció de noves urbanitzacions

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Escàndols polítics (441)
Països Catalans (217)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Urbanisme: places, carrers, obres (80)
Personatges Personatges
Andreu Crespí (3)
Antoni Mir (25)
Antoni Roig (2)
Francesc Antich (131)
Gabriel Cañellas (42)
Jaime Mayor Oreja (90)
Jaume Matas (174)
Joan Verger (8)
Joan Carles de Borbó (205)
Maria Antònia Munar (52)
Mateu Morro (8)
Pere Sampol (17)
Entitats Entitats
Consell de Mallorca (33)
Esquerra Unida-Els Verds (Balears) (28)
Govern de les Illes Balears (128)
Obra Cultural Balear (120)
Pacte de Progrés (Illes Balears) (8)
Parlament de les Illes Balears (58)
Partit Popular de les Balears (81)
Partit Socialista de les Illes Balears (77)
Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (24)
Unió Mallorquina (123)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Illes Balears (28)
40 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Moratòria urbanística i reforma estatutària
Illes Balears
L’enfrontament constant entre el Govern Balear, controlat pel Partit Popular, i el Consell Insular de Mallorca, en mans de l’anomenat Pacte de Progrés, va deixar en segon terme el que havia de ser el plat fort de la política balear en el decurs del 1998: la reforma de l’Estatut d’Autonomia quan celebrava els seus primers 15 anys de vigència. Finalment, la reforma va ser aprovada pel Congrés dels Diputats el mes de novembre. En el decurs de la votació, una errada dels membres del grup socialista en el moment de prémer els polsadors va convertir les illes en “comunitat històrica”, segons l’esmena presentada pel Partit Nacionalista Basc (PNB), que no recolzaven ni populars ni socialistes balears, però va ser una “comunitat històrica” ben transitòria ja que els dos grans partits espanyols es van encarregar de modificar al Senat allò que al Congrés havia estat només un problema tècnic.

De fet, el mes de febrer, el PP i el Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE) ja havien pactat fer desaparèixer del projecte la denominació “comunitat històrica”, davant l’evidència que les Corts no l’aprovarien sense aquest canvi. La resta de partits havien criticat el projecte per considerar que plantejava unes quotes d’autogovern molt poc ambicioses i el PSM-Nacionalistes de Mallorca havia pactat amb Convergència i Unió la presentació d’una esmena perquè es reconegués el caràcter de comunitat històrica de les Balears. A darrera hora els nacionalistes catalans es van fer enrere i va ser el PNB qui, a instàncies d’Unió Mallorquina (UM), va presentar l’esmena que va originar l’error socialista.

Mentre es tramitava la reforma de l’estatut, el Govern Balear presidit per Jaume Matas -que disposava de majoria absoluta al parlament- va dedicar bona part dels seus esforços a definir un nou marc legal que permetés endreçar el creixement urbanístic de les illes. Tot just començat l’any, va prohibir per sorpresa la construcció de nous complexos hotelers a les illes en un període de dos anys, mentre s’elaborava una llei específica pel sector. Segons el decret promulgat el 23 de gener només es concedirien llicències d’obres per substituir instal•lacions ja existents. Jaume Matas va justificar la moratòria turística argumentant que “no hi ha capacitat per més creixement” -entre 1988 i 1997 s’havien construït un total de 100.000 places hoteleres, mentre que només el 1997 se n’havien creat 10.000 de noves- i recomanava als empresaris que s’orientessin cap al turisme de qualitat si s’oblidessin del creixement quantitatiu. L’oposició, favorable en principi a qualsevol iniciativa que permetés controlar el creixement desordenat, va criticar però el decret per haver estat aprovat sense debat parlamentari. El Consell Consultiu de les Illes Balears va emetre un dictamen que considerava que el decret era anul•lable pel Tribunal Constitucional ja que fixava qüestions que només podia determinar una llei.

Matas va donar una segona sorpresa urbanística a finals d’agost quan, després de despatxar amb el rei Joan Carles al Palau de Marivent, va anunciar públicament que volia arribar a un “gran pacte” per limitar el creixement urbanístic balear. El candidat del PSIB-PSOE a la presidència del Govern Balear, Francesc Antich, es va mostrar receptiu a l’oferta de diàleg, mentre la resta de formacions es van mantenir escèptiques. Les divisions més importants es van produir dins mateix del PP balear, on el seu president, Joan Verger, va expressar públicament el malestar intern perquè Matas hagués fet l’oferta a l’oposició sense discutir-la prèviament amb la direcció del partit.

Aquest episodi va posar en evidència les diferències sorgides al si del PP des que l’expresident balear Gabriel Cañellas, va haver de deixar la direcció pel seus problemes amb la justícia. A finals de desembre, precisament, el Tribunal Suprem va confirmar la sentència condemnatòria emesa en el seu dia contra Cañellas pel cas S—ller, si bé va declarar prescrits els delictes dels que se l’acusava. Això implicava la definitiva mort política de Cañellas i obligava al PP a consolidar un nou lideratge capaç d’enfrontar amb garanties les eleccions locals i autonòmiques convocades pel 13 de juny de 1999.

La unitat interna era més necessària que mai pel Partit Popular ja que l’oposició havia anat forjant un bloc unitari des del Consell de Mallorca i semblava clar que, després de les properes eleccions, no tindria la possibilitat de recuperar el suport que UM li havia donat entre 1983 i 199l. El repte per al partit governant des de feia 15 anys seria o assolir la majoria absoluta, o passar a l’oposició.

La prova més clara de la consolidació del bloc opositor va arribar a primers d’octubre quan el Consell de Mallorca, presidit per Maria Antònia Munar d’UM i governat des del 1995 per l’anomenat Pacte de Progrés (UM, PSIB-PSOE i PSM), va aprovar una moratòria urbanística que paralitzava l’edificació en 2.300 hectàrees de l’illa (que afectava més de 80 urbanitzacions), on estava previst construir-hi unes 115.000 noves places residencials i turístiques. El Consell, va avançar-se així al projecte del Govern Balear i va deixar sense efectes pràctics l’oferta de diàleg llançada per Matas.

Jaume Matas va contraatacar a finals d’octubre impulsant la seva pròpia moratòria urbanística al Parlament balear, si bé amb un caràcter provisional a l’espera que s’aprovés la Llei de Directrius d’Ordenació del Territori (DOT), el que va provocar una guerra judicial i competencial entre Govern i Consell. El Pacte de Progrés va respondre convocant, el 16 de novembre, una manifestació que, sota el lema “No més ciment”, va aplegar a Palma de Mallorca més de 20.000 ciutadans i tots els líders de l’oposició, inclosos els d’Esquerra Unida i els verds.

La qüestió urbanística no va ser pas l’únic element de fricció entre el Govern balear i el Consell Insular de Mallorca durant l’any. Un altre tema de friccions constants va ser la titularitat dels repetidors de televisió que permetien seguir a Mallorca la programació de les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de les de la Radiotelevisió Valenciana. El Govern Balear volia assumir directament el control d’aquest repetidors fins aleshores gestionats per Voltor, una entitat depenent de l’Obra Cultural Balear, i va tallar totes les subvencions a aquesta entitat, com a rèplica, el Consell Insular va fer-se càrrec de les despeses de manteniment dels repetidors de Voltor.

En el terreny de la política cultural, el Consell de Mallorca va prendre una altra iniciativa important: el 16 d’abril va signar un acord de cooperació amb la Generalitat de Catalunya -el primer des que les Balears disposaven d’organismes de poder propis- que va començar a concretar-se el 25 de setembre amb la inauguració— a Barcelona de l’Espai Mallorca, un centre dinamitzador de la realitat cultural illenca al Principat. El Consell va donar també suport a la Diada per la Llengua i la Cultura organitzada per l’Obra Cultural Balear, presidida per Antoni Mir, que el mes de maig va aplegar més de 5.000 persones que van denunciar la situació del català que, segons Mir “està retrocedint a grans passes com a conseqüència de l’actitud immobilista del Govern balear”. Malgrat aquestes crítiques, Jaume Matas va impulsar el mateix mes de maig les bases pel desenvolupament del català a les escoles, que obligaria a ensenyar les matèries en català i castellà al 50 per cent, segons la llei aprovada l’any 1997 i que va ser avalada pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears, desprès que grups contraris a la nova normativa intentessin impugnar-la.

La lluita entre Govern i Consell, o entra Partit Popular i Pacte de Progrés, es reproduïa en tots els camps i anava fent-se cada cop més intensa a mesura que les diferents forces polítiques definien les estratègies i escollien els candidats que haurien de presentar-se a les eleccions del 99.

El 26 de juny, els militants socialistes de les Balears van escollir en eleccions primàries Antoni Roig com a candidat a l’alcaldia de Palma de Mallorca i Francesc Antich, secretari general dels socialistes mallorquins, com a candidat autonòmic, mentre Andreu Crespí era confirmat com a secretari general de tota la formació. El 22 de novembre, durant la celebració del catorzè congrés del Partit Socialista de Mallorca (PSM), Mateu Morro, que ja ho havia estat fins el 1996, va ser elegit de nou secretari general de la formació, que prendria el nom de PSM-Entesa Nacionalista (amb soci homònim a Menorca i donant suport al grup ecologista i nacionalista a Eivissa) i es presentaria les europees aliat a Convergència Democràtica de Catalunya i al Bloc Nacionalista Valencià. A les eleccions pel Govern Balear el cap de llista seria el fins llavors secretari general Pere Sampol. A UM no hi havia cap dubte sobre la candidatura de Maria Antònia Munar, com tampoc no n’hi havia cap al PP sobre la de Jaume Matas.