Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'allau massiva d'immigrants va propiciar dures crítiques entre el Govern Central i la oposició per la gestió que estava duent a terme l'Administració

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Adela Ros (2)
Ana Pastor (8)
Carmen Alcaide (2)
Jesús Caldera (35)
Louis Michel (2)
María Teresa Fernández de la Vega (108)
Omar Azziman (1)
Entitats Entitats
Govern del Marroc (23)
Govern d`Espanya (336)
Institut d`Estadística de Catalunya (54)
Institut Nacional d`Estadística (196)
Partit Popular (1639)
36 lectures d'aquest article
36 impressions d'aquest article
La regulació de la situació
Immigració
L’Estat espanyol havia tornat a ser l’any 2004 el país europeu que havia rebut una xifra més gran d’immigrants, 610.100 persones. A tot el món només Estats Units, amb 999.200 immigrants acabats d’arribar, superava Espanya com a país receptor.

Aquesta arribada massiva de població provinent, majoritàriament, de països en vies de desenvolupament, havia fet que al 2005 visquessin a l’Estat espanyol 1,7 milions de persones en situació irregular, segons càlculs oficials. L’elevada demanda de mà d’obra en sectors com l’hostaleria, la construcció i la cura de gent gran i el servei domèstic, era un reclam per la població de països en vies de desenvolupament a immigrar, així com també ho eren les facilitats donades per Espanya quant a educació i sanitat.
La gran quantitat d’immigrants que vivien en situació il·legal va impulsar que s’obrís el procés de normalització del nou reglament d’estrangeria el 7 de febrer, procés que va finalitzar el 7 de maig: Durant aquest període Espanya va rebre més de 690.000 sol·licituds. La tranquil·litat va ser la tònica general d’aquest llarg procés de regularització d’immigrants i es calculava que entre el 80 i el 90% d’indocumentats havia regularitzat la seva situació. Per comunitats, destacaven Madrid amb més de 160.000 peticions i Catalunya amb 130.000.

Un cop finalitzat el procés de regularització, la secretària d’immigració de la Generalitat de Catalunya, Adela Ros, va manifestar que el procés havia estat “valent, però insuficient”, ja que al voltant d’uns 100.000 estrangers no s’hi havien pogut acollir. A Catalunya es van acceptar el 95% de les més de 130.000 sol·licituds presentades, entre les quals abundaven aquelles presentades per persones que treballaven en feines domèstiques i per autònoms. Ros va demanar a Madrid que aquest període extraordinari fos l’últim i que s’enllestissin amb urgència les instruccions del nou reglament de la llei d’estrangeria.

A partir del 7 de maig, l’acabament del procés de regularització va posar unes noves lleis en vigència que obligaven a entrar a l’estat espanyol amb un visat de residència o de treball, i que impedien l’entrada d’immigrants com a turistes que posteriorment pretenguessin arreglar la seva situació legal. A partir d’aquesta data el govern espanyol volia intentar aplicar una política d’entrada molt més restrictiva i, per tant, una de les úniques possibilitats de quedar-se legalment que tenien aquells immigrants que no havien entrat en el procés (perquè no complien el requisit de ser aquí abans de l’estiu de l’any 2004) era el visat de treball. Entre les vies per concedir residències temporals en circumstàncies excepcionals previstes al reglament hi havia l’arrelament laboral i el social. En cas d’arrelament laboral calia justificar dos anys de permanència a l’estat i un any de feina continuada. En cas d’arrelament social, s’havia de demostrar tres anys de residència, tenir un contracte laboral i provar vincles familiars de primer grau amb estrangers residents o amb espanyols, o bé que l’ajuntament fes un d´informe que certifiqués la inserció social de la persona. Encara més limitades eren altres vies de legalització de la situació, com les raons de protecció internacional, per als procedents de països en guerra o catàstrofes naturals, així com les raons humanitàries que s’aplicaven a les víctimes de discriminació o de violència domèstica . També es podien regularitzar tots els immigrants que col·laboressin amb la policia i amb les autoritats administratives.

Dos dies després de finalitzar el procés de regularització, el ministre de Treball i Assumptes Socials , Jesús Caldera, va presentar l’estudi detallat de les xifres del padró corresponents a 1 de gener de 2005. En l’estudi es facilitaven les següents dades: a Espanya residien 2.861.430 extracomunitaris, dels quals 1.456.226 tenien permís de residència en aquell moment i, per tant, 1.405. 204 estrangers a primers d’any es trobaven en situació irregular. Tenint en compte les 690.679 sol·licituds presentades en el procés extraordinari i que no tots els immigrants que residien a Espanya treballaven, quedaven més de 200.000 treballadors en situació irregular és a dir “sense papers”. Mentre que la secretària d’acció social del PP, Ana Pastor, va definir el procés com “una campanya de il.legalització massiva”i va assegurar que la campanya de regularització no havia funcionat amb efectivitat.

Pastor va xifrar el número d’immigrants que encara quedaven en situació irregular al voltant d’un milió i va assegurar que la feina per estrangers no comunitaris després de la normalització només havia crescut un 5%.

El 27 d’abril la presidenta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Carmen Alcaide, va fer públiques les dades de població a l’Estat espanyol a 1 de gener de 2005. Segons l’informe presentat per Alcaide, Espanya s’havia convertit en el tercer país de la Unió Europea amb un percentatge més alt de població immigrant amb un total del 8,4%. Segons l’últim padró municipal a Catalunya, del 31 d’octubre de 2005, el total de població estrangera era de 890.000 persones, més del 86% de les quals ,768.005, eren de fora de l’Unió Europea. El cens català arribava a primers de 2005 a les 6.984.200 persones- amb un increment de 2,5% respecte el 2003- 795.800 de les quals eren persones que havien immigrat a Catalunya des de l’últim padró. Aquestes dades situaven a Catalunya com a la primera comunitat autònoma espanyola amb major nombre d’immigrants. Els estrangers significaven el 2005 un 11,3% de la població de Catalunya, mentre que a les Illes eren un 15,8% i al País Valencià un 12,3%. L’informe també anunciava que els marroquins seguien essent la comunitat estrangera majoritària a l’Estat espanyol, ja que amb més de 500.000 persones van tornar a superar els equatorians, uns 492.000. Però la novetat de l’últim any era la creixent presència d’immigrants romanesos.

A finals de 2005 es va publicar una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques en la qual es destacava que el 60% dels espanyols considerava que el nombre d’immigrants era massa elevat i un 33% considerava que hi havia bastants però no massa. Només un 3,5% considerava que encara eren pocs. La practica unanimitat dels espanyols el 85% consideraven que només s’hauria de permetre l’entrada a l’Estat a les persones que tinguin un contracte laboral, altres requisits eren que tinguessin un bon nivell educatiu i que coneguin la llengua pròpia del territori on havien de viure. Gairebé la meitat dels ciutadans tenien la percepció que l’arribada massiva d’immigrants en aquests darrers anys havia provocat que els sous baixessin i que les famílies de classes socials més baixes eren les més perjudicades.

Un altra dada important era també el creixement de la taxa de natalitat a causa especialment de la població immigrant. Amb dades estadístiques de 2004 facilitades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), aquesta havia tingut 76.687 naixements, fet que no succeïa des de 1980. El nombre de naixements de pares estrangers durant el 2004 va ser de parella estrangera de 11.336 nadons, i de parella mixta (un dels dos pares estrangers de ) 5.135 infants.

Un altre fenomen que generava la immigració massiva era l’enviament de divises als països d’origen. Aquest fenomen va ser analitzat en un estudi fet per la Fundació de les Caixes d’Estalvis, Funcas, que es va presentar el mes de juny de 2005. L’estudi revelava que el nombre d’agències especialitzades a enviar diners a l’estranger s’havia quintuplicat en quatre anys (1999-2003). Paral·lelament, el Banc d’Espanya reconeixia que a causa de mecanismes informals i no declarats, el volum real de diners que podria estar essent enviat a l’estranger podria arribar als 6.500 milions d’euros. I es calculava que el volum de diners que els treballadors estrangers enviaven als seus països d’origen havia augmentat entre el període 1997-2004 en un 560%.

L’augment de la immigració va generar tensions constants a totes les fronteres de l’Estat espanyol, per exemple, a mitjan març la policia alertava que des de principis d’any s’havien interceptat més de 20.000 immigrants il·legals a la Jonquera, això suposava un 15% més que en el mateix període de l’any anterior . Els immigrants provenien principalment de l’Est d’Europa i intentaven entrar a l’Estat Espanyol amb cotxes o autobusos pastera, atrets pel procés extraordinari de regularització que s’hi portava a terme. Els efectius policials a la Jonquera s’havien augmentat de 50 a 120 Per altra banda, les reclamacions per poder acollir-se al procés de regularització van portar uns 350 immigrants a tancar-se a diversos punts del Barcelonès en vaga de fam.

Un dels punts més dramàtics de la immigració havia estat els fets que van anar passant durant tot l’any 2005 quan milers (en dades a final de setembre es calculava d’unes 12.000 persones) d’immigrants subsaharians havien intentat entrar a Espanya saltant la tanca que separava Espanya i el Marroc. Algunes desenes de subsaharians van aconseguir entrar a Melilla des del Marroc, però molts altres van ser detinguts, van veure frustrades les seves intencions i fins i tot alguns hi van deixar la vida. Després que la situació a les fronteres de Ceuta i Melilla s’anés repetint des de feia mesos, va ser a partir del mes d’agost quan la situació es va començar a complicar. La quantitat d’assaltants va acabar per col·lapsar el sistema de seguretat i el servei d’acollida dels sense papers a la ciutat de Melilla, fins al punt que en les instal·lacions del Centre d’Estada Temporal (CETI) -preparat per poder acollir fins a 800 persones- s’hi van arribar a acollir a finals de setembre 1.150 persones. Per fer front a la situació desbordada, la direcció general de la Guàrdia Civil va decidir enviar 640 soldats (regulars i legionaris) en el perímetre fronterer de Ceuta i Melilla per fer labors de recolzament.

Per altra banda la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, va anunciar la posada en marxa d’un pla de reforç de les tanques frontereres ubicades a Ceuta i Melilla. El pla dotat amb 3 milions d’euros estava destinat fonamentalment a evitar l’entrada d’immigrants, encara que una part d’aquests diners incloïa mesures d’assistència humanitària per atendre a aquells que finalment havien aconseguit entrar a l’Estat espanyol.

El mes d’octubre el Marroc va deportar uns 300 immigrants subsaharians amb autocar i emmanillats fins a la frontera amb Mauritània perquè fossin retornats als seus països d’origen. Només el Senegal i Mali havien pactat les condicions de repatriació amb el govern marroquí, pel que feia a la resta de països subsaharians (Níger, Camerun, Burkina Faso, Nigèria i Ghana) es desconeixia si acceptarien i com, els seus ciutadans repatriats. Mentre aquests 300 immigrants eren repatriats, es calculava que unes mil persones encara caminaven pel desert i les carreteres forestals de la zona. Semblava que aquestes repatriacions havien estat una mesura de dissuasió i havien fet retornar la calma als punts més calents de Ceuta i Melilla. El Parlament Europeu també va criticar al Marroc per abandonar gent al desert sense aigua ni aliments. El comissari d’Ajut Humanitari, Louis Michel, va anunciar que la UE projectava destinar a l’Àfrica fins a 25.000 milions d’euros d’aquí al 2010.

A finals d’octubre va tenir lloc a San Lorenzo del Escorial una trobada internacional sobre immigració, l’embaixador del Marroc a Espanya, Omar Azziman, va declarar que el seu país havia repatriat a 3.704 subsaharians detinguts per les autoritats marroquines després dels intents massius de l’assalt a la tanca de Ceuta i Melilla. I es calculava que uns 30.000 africans esperaven el moment per saltar a Melilla. Respecte a la immigració il·legal es va informar que només un 10% havia intentat arribar en pasteres. També s’estimava que 500 persones havien mort al mar, mentre que 13.635 van desembarcar sense problemes.