Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Alguns immigrants il·legals arriben a Europa com a polissons

Nombrosos manifestants van sortir al carrer per rebutjar els actes de violència racista

Xifres del flux migratori

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Demografia, població (95)
Discriminacions, segregacions (68)
Drets humans (136)
Identitats culturals (86)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Moviments d`ultradreta, feixisme (66)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Abel Matutes (31)
Carles Campuzano (14)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Jaime Mayor Oreja (90)
Josep Piqué (189)
Entitats Entitats
Coalició Canària (99)
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Izquierda Unida (222)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Senat de l`Estat Espanyol (118)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
43 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
L'oposició s'uneix per canviar la llei d'estrangeria
Immigració
El 1999 la immigració il•legal s’havia convertit en un dels problemes endèmics de les societats avançades del sud d’Europa, donat l’augment dels fluxos migratoris dels darrers anys i el rebrot dels racisme que, sovint, acompanyava aquest fenomen a la majoria de països europeus.

El 1999, els més de 70.000 immigrants que vivien a l’estat espanyol en situació d’irregularitat -de residència o de feina- i els problemes d’integració que havien sorgit a diferents punts del país van obligar les institucions a emprendre una reforma d’urgència de l’antiga llei d’estrangeria promulgada el 1985. El punt clau de la reforma promoguda va ser el canvi d’un òptica més aviat policial cap a un altre de més político-administrativa que reconegués els drets i deures dels nouvinguts, facilitant la seva integració laboral i social: permisos de residència, permisos de treball, drets sanitaris i escolars.

Al llarg de 1999, van ser més de 30.000 els immigrants provinents de l’Àfrica que van intentar d’entrar clandestinament a l'estat espanyol i, segons dades de l’Associació Pro Drets Humans, en els primers nou mesos de l’any n’havien mort o desaparegut més de 40. El pitjor sinistre es va produir el 6 de maig a 40 quilòmetres de Tànger quan 13 persones van desaparèixer al mar. El 17 de juliol, uns altres 9 havien mort a Fuerteventura en naufragar la pastera que els duia. El 1999, les xarxes de traficants havien vist en les Canàries una via fàcil d’accés a l’estat espanyol que, a més, els facilitava la introducció de senegalesos i altres immigrans provinents de l’Àfrica subsahariana. El 1999, el preu fixat per aquestes xarxes per traspassar una persona de l’Àfrica al continent superava les 300.000 pessetes en molts casos.

No tots els immigrants il•legals van arribar, però, en pasteres. N’hi havia que arribaven proveïts d'un visat d'estudis o de turisme i quan se'ls acaba el termini es quedaven en situació d'il•legalitat. Altres inventaven maneres inversemblants, i molt sovint perilloses, d'entrar a l’estat. El gener de 1999 la policia va detenir mig centenar de polissons al port de València. El febrer, el govern va anunciar que aixecaria una altre tanca a Ceuta perquè la que s'hi havia fet 5 anys enrera, amb un cost de 5.680 milions de pessetes, no aconseguia aturar l’allau d’immigrants africans que volien travessar la frontera.

El mes de juny, els Mossos d’Esquadra, van detenir 15 immigrants clandestins que viatjaven en un camió de matrícula portuguesa i a l'octubre van ser trobats 6 polissons morts en un vaixell de bandera xipriota atracat al port de Sevilla: havien mort asfixiats entre sacs de llavors de girasol. Uns dies més tard, un jove magribí va resultar ferit en caure dels baixos d'un camió a la província de Burgos. Havia fet mil quilòmetres amagat al forat del costat de la roda de recanvi després d'haver creuat l'Estret en una pastera i pretenia arribar a França. El novembre, els Mossos van trobar 3 polissons que venien de Tànger, completament deshidratats per manca de menjar i beguda, en un camió a Figueres. El mateix dia, en un altre operació, a Granollers, es va aconseguir desarticular una banda que introduïa "sense papers" a bord d'un iot de luxe. La banda cobrava 700.000 pessetes a cada viatger.

Els problemes dels immigrants, però, no s'acabaven, ni de bon tros, en aconseguir quedar-se a l'estat espanyol. Un cop aquí, podien ser víctimes del rebuig o la intolerància social, la qual cosa accentuava el seu aïllament i dificultava la seva integració a curt termini, o bé patir agressions per part de grups racistes o xenòfobs. En tot cas, i segons va posar de manifest l'informe Raxen sobre el racisme, la xenofòbia i la intolerància, presentat el mes d'agost de 1999, Catalunya era una de les comunitats amb més nombre d’ultres: entre 1.500 i 3.000 del total de 11.132 fitxats per la policia a tot l'estat. El mateix informe revelava que, en l'última dècada, aquests grups havien comès en el conjunt de l’estat un total de 21 assassinats i desmentia la suposada marginalitat d’aquests grups, que sempre actuaven preferentment contra immigrants, homosexuals, prostitutes i captaires.

Aquest aspectes assenyalats per l’informe van tenir una de les seves traduccions en els fets de Ca n'Anglada de Terrassa del mes de juliol, quan magribins residents en aquest barri van ser objecte de diverses i perllongades agressions per part d’uns joves descontrolats, que la policia va aconseguit detenir més tard. També al juliol hi va haver dos incendis intencionats, el primer en un edifici de Banyoles on hi vivien immigrants gambians, i l'altre a la mesquita de Girona. A Catalunya, també es va produir l’apallisament d’un marroquí per 4 skins al parc del Carmel, l'apunyalament d'un home britànic de color a l'estació de metro de la Sagrada Família i l'atac a un estudiant negre de Sabadell que va provocar una manifestació d'unes 2.000 persones en contra.

Per totes aquestes raons i per altres més lligades a la realitat laboral del país i als imperatius comunitaris del Tractat de Schengen, que preveien un augment dels fluxos migratoris en els propers anys, els partits polítics es van posar d’acord per propiciar una reforma de la llei d’estrangeria que regularitzés la situació dels fins a 80.000 immigrants residents al país que poguessin acreditar, com a mínim, 2 anys d'estada ininterrompuda.

El text del 1985 havia estat concebut com un instrument de control del flux d’immigrants que arribaven a Espanya, descuidant aspectes com la integració social, familiar i laboral dels estrangers. La nova llei, en canvi, perseguia la igualtat entre immigrants i ciutadans espanyols en matèria de sanitat, educació, justícia i accés a la vivenda i a les places laborals de l'Administració.

El 7 d'octubre havia de quedar redactat al Congrés dels Diputats l'esborrany definitiu de la nova llei. Els retards acumulats fins aleshores van fer témer que la llei pogués no aprovar-se dins la legislatura vigent. ONGs i diferents associacions van donar l'alerta i van exigir celeritat als partits i la oposició va demanar el tràmit d'urgència per la nova llei. El ministre portaveu, Josep Piqué, va replicar que era millor una bona llei que no pas una llei ràpida, deixant clar que el partit en el govern no tenia cap pressa per aprovar un text que gran part de la societat reclamava com a imprescindible. Hi va haver, fins i tot, amenaces de mobilitzacions si els tràmits eren lents.

Mentre es discutia la reforma de la llei d’estrangeria, el ratio era de 18 estrangers per cada mil espanyols i es calculava que en els propers tres anys podia pujar fins a 40. Amb tot plegat, el text que, finalment, es va presentar al Congrés, impulsat per CiU, IU i el Grup Mixt, va proposar una sèrie de mesures encaminades a reconèixer certs drets als immigrants. CiU havia proposat específicament l'inclusió d'una disposició transitòria que establís la concessió de permisos de residència als qui acreditessin viure a Espanya amb anterioritat a l'1 de juny del 1999. Moltes entitats socials van entendre que aquesta fórmula podia reduir el nombre d'estrangers que treballaven en l’economia submergida.

D'entrada, podria accedir a la residència temporal l'immigrant extracomunitari -els ciutadans de la Unió Europea no es consideraven estrangers a efectes de la llei- que acredités una estada ininterrompuda de 2 anys a Espanya, estigués empadronat i disposés de mitjans per atendre la seva subsistència. Els que haguessin aconseguit la residència temporal durant 5 anys, tindrien dret a accedir a la residència permanent. Els familiars directes dels immigrants podrien també reagrupar-se amb el resident. Els beneficiaris d'aquesta mesura serien tant el cònjuge com els fills menors de 18 anys o incapacitats.

El estrangers inscrits en els padrons municipals tindrien dret a l’assistència sanitària gratuïta i la defensa jurídica d'ofici i també accés al sistema públic d'ajudes a la vivenda. Els menors de 18 anys podrien rebre ensenyament bàsic i gratuït i als majors de 18 anys podrien accedir al sufragi. S’atorgaven bonificacions en l’obtenció del permís permanent de residència als immigrants que delatessin les xarxes il•legals d'immigració, reservant penes d’entre 2 i 5 anys pels traficants. Pel que feia als nens indocumentats, haurien de ser els jutges qui decidissin si se'ls feia beneficiaris del permís de residència o se'ls tornava al seu país d'origen.

Però, per altre banda, i segons recollia l’article 25 de l'esborrany, el govern es reservaria el dret de vetar l'entrada a Espanya de ciutadans d'un determinat país sense necessitat de donar explicacions sobre la negació de visats. Aquest punt era molt polèmic, ja que modificava l'esperit de garantia de drets amb el que havia nascut el projecte de llei, en pretendre que les autoritats justifiquessin les denegacions de visat o les expulsions.

El 10 de novembre la Mesa del Congrés dels Diputats va acordar per unanimitat -CiU va decidir a última hora votar a favor amb la qual cosa va arrossegar el PP a fer el mateix- tramitar la nova llei d'estrangeria per la via d’urgència. D'aquesta manera, el calendari va quedar fixat de la següent manera: el text passaria pel ple del Congrés el 25 de novembre, i d'allà aniria al Senat que disposaria només de 20 dies per sotmetre'l a votació si algun grup presentés cap esmena i tornaria al Congrés per la seva ratificació. Si no se'n hi presentés cap, la llei s'aprovaria automàticament. En qualsevol cas, 3 setmanes després de l'aprovació, entraria en vigor.


Mentre la Mesa adoptava aquesta important decisió, la Comissió Constitucional va introduir els últims retocs al text i va aprovar algunes esmenes de detall. Carles Campuzano, el diputat de CiU que havia impulsat la nova llei, va destacar "la gran importància de la decisió" mentre que PSOE, IU, NI i IC-Verds van mostrar el seu escepticisme sobre la posició que finalment mantindria el Partit Popular, donades les reserves que havien expressat el vicepresident primer del govern, Francisco Álvarez Cascos, el ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, i el d’Afers estrangers, Abel Matutes. Tots ells destacaven que el nou text legal no s’adequava als criteris adoptats en matèria de seguretat per la Unió Europea a la cimera de Tampere, del 16 d’octubre. Destacaven també que la llei podia tenir un “efecte crida” i incitar l’arribada de nous immigrants, afavorint indirectament l’acció de les màfies. En general el PP era partidari de limitar els drets als nous immigrants que poguessin arribar sense papers, reconeixent-los només el dret a l’assitència sanitària i a l’escolarització en la fase obligatòria.

Finalment, el 25 de novembre, el Congrés dels Diputats va aprovar la llei amb el vots dels diputats de tots els grups, encara que el Partit Popular es va abstenir en la meitat dels articles. El primer dia de la tramitació al Senat, el 8 de desembre, el PP va presentar un total de 112 esmenes al text legal i, en una negociació contra rellotge va arribar a un acord amb CiU que recollia 106 de les 112 esmenes inicials, 71 d’elles en la seva redacció inicial, i 35 modificades a instàncies de CiU. Aquestes esmenes van ser aprovades el 16 de desembre, enmig d’una forta polèmica, pel ple del Senat amb els vots del PP i CiU.

Però, aquestes dues forces no tenien prou vots per aconseguir la majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Perquè les modificacions tiressin endavant calia, doncs, que alguna altra força política se sumés a l’acord. El candidat més clar era Coalició Canària (CC). El PP i CC van mantenir negociacions fins al darrer moment, però no van fructificar i, davant la impossibilitat d’aconseguir la majoria, CiU va decidir votar contra les modificacions introduïes al Senat.

El 22 de desembre, en l’últim ple de la legislatura, el PP es va quedar completament sol i el Congrés dels Diputats va rebutjar, amb 190 vots en contra, 153 a favor i una abstenció -fruit d’un error d’un diputat del PP-, les esmenes introduïdes durant la tramitació al Senat. D’aquesta manera va quedar automàticament aprovat el text que s’havia elaborat durant 18 mesos al Congrés dels Diputats i que, inicialment, havia tingut el suport de tots els grups.

Mentre el Partit Popular anunciava que la seva primera iniciativa parlamentària en la propera legislatura seria promoure la modificació de la nova llei, CiU lamentava la incapacitat del PP per negociar de manera eficaç i l’oposició d’esquerres es felicitava pel contingut de la llei aprovada i per haver aconseguit infligir una severa derrota parlamentària al govern del PP. Era la primera de la legislatura, però també l’última ja que les Corts no es tornarien a obrir fins després de les eleccions del mes de març de l’any 2.000.