Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El conseller en cap, Josep Bargalló, saluda Lahcen Hassan Saaou, president del Consell Islàmic de Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cultura catalana (416)
Eclesiàstics i religiosos (130)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Poder legislatiu i lleis (992)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i cultura islàmica (71)
Personatges Personatges
Jesús Caldera (35)
Joan Rangel (16)
Josep Bargalló (100)
Josep Maria Àlvarez (28)
Lahcen Hassan Saaou (3)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Assemblea Papers per a Tothom (3)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Ministeri de Treball (61)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Unión General de Trabajadores (292)
47 lectures d'aquest article
46 impressions d'aquest article
Preparant una nova regularització
Immigració
Malgrat els diversos intents de regularització fets en anys anteriors, la problemàtica dels immigrants sense papers va seguir d’actualitat durant el 2004. Es calculava que unes 300.000 persones estaven en aquesta situació a Catalunya, mentre que a tot l’Estat la xifra passava del milió de persones. En situació legal, hi havia gairebé dos milions d’immigrants. La comunitat autònoma amb més estrangers residents en situació de legalitat era Catalunya, amb quasi 384.000, i amb els del País Valencià (180.011) i les Balears (75.867) arribaven a 660.000 persones als Països Catalans. La demarcació de Girona era, amb dades del gener del 2004, la que tenia més concentració d’estrangers amb un 8,5% de la seva població total, seguida de les Illes, amb un 8%; Lleida, amb el 6,3%; Alacant, amb el 6,1%, i Tarragona, amb el 5,9%. A Barcelona el percentatge se situava al 5,3%.

Segons les dades de la secretaria d’Estat d’Immigració, el 65% dels estrangers amb targeta o autorització de residència eren procedents de països que no pertanyien al denominat espai econòmic europeu: el 25% eren d’origen africà, el 32% d’Amèrica Llatina i el 7% asiàtics. En 8 anys havien nascut en tot l’Estat 214.000 fills d’estrangers. Sumant la immigració regularitzada i la que no ho estava, els estrangers suposaven a tot l’Estat un 7,5% de la població, i a Catalunya superaven el 10%, mentre la mitjana europea era del 5%. En el cas català, a més, tenien un pes especialment elevat els immigrants d’origen magribí a diferència d’altres parts de l’Estat, on predominaven els llatinoamericans.

Per fer front al repte que suposava la integració d’aquests immigrants, l’1 d’abril del 2004 el conseller en cap de la Generalitat, Josep Bargalló, i el president del Consell Islàmic de Catalunya, Lahcen Hassan Saaou, van renovar el conveni de col·laboració entre totes dues institucions, triplicant les ajudes que rebia el Consell. A partir d’aquesta data el Consell Islàmic va rebre una subvenció de 60.000 euros anuals; així mateix, el conveni preveia la continuïtat dels cursos de català per a imams, que també inclourien el coneixement de la realitat social i cultural del país, i la normalització de la presència del català en les publicacions del Consell Islàmic. A més, el govern reconeixia el paper de mediador del Consell si sorgien problemes amb la comunitat musulmana i establia la separació entre el poder polític i les tradicions religioses.

El 18 del mateix mes es va celebrar a Reus el II Congrés de la Immigració de Catalunya, on es va reclamar el dret a vot dels immigrants i es va aprovar un document refusant la llei d’estrangeria pel seu contingut merament “policial i discriminatori”. El congrés, organitzat per una associació d’ajuda als immigrants del sindicat UGT, també reclamava en les seves conclusions l’obertura d’un nou procés de regularització i la participació de la població estrangera en l’elaboració del futur Estatut d’Autonomia de Catalunya. Durant la clausura del congrés, el secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, explicava que perquè la immigració sigui vista des d’un punt de vista positiu calia garantir la participació política dels immigrants a través del dret a vot. Álvarez també va reclamar més duresa contra els empresaris que contractessin immigrants sense permís de treball. D’altra banda, el conseller en cap, Josep Bargalló, va reconèixer que l’Estatut no oferia els instruments necessaris per integrar la immigració a la societat catalana i va insistir en la necessitat que la Generalitat de Catalunya tingués més competències en matèria d’immigració per poder fer front a la problemàtica. Però a finals de maig el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va fer el seu primer viatge institucional al Marroc, des d’on va fer unes polèmiques declaracions en les quals es negava a reclamar competències en immigració al govern central, un dels compromisos acordats pel PSC, ERC i ICV en el Pacte del Tinell.
El govern espanyol havia promès que regularitzaria tots els que poguessin acreditar que tenien una feina i portaven a l’Estat més de sis mesos. Però el compromís no es concretava, i a primers de juny alguns grups d’immigrants sense papers que vivien a Catalunya van manifestar-se per demanar un canvi d’actitud de les administracions i per reclamar que el govern digués quan i com es faria la regularització dels sense papers. Alguns centenars d’immigrants van decidir tancar-se a la catedral de Barcelona el 6 de juny, i la policia va desallotjar-los de matinada. El delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, que va ser qui va donar l’ordre de desallotjament, va dir que era inadmissible la “utilització” que alguns “grups radicals” i “determinats col·lectius” feien dels immigrants, i va descartar que hi pogués haver papers per a tothom. Uns altres 200 immigrants que s’havien tancat la nit abans a l’església del Pi, on el 2001 va haver-hi una llarga tancada d’immigrants que reclamaven papers per a tothom, van decidir abandonar el tancament abans de ser desallotjats.
Les protestes van seguir durant el juliol, quan prop de dos-cents immigrants, majoritàriament pakistanesos, hindús i marroquins, van començar una vaga de fam davant la catedral de Barcelona convocats per l’Assemblea per a la Regularització Sense Condicions, en demanda de papers per a tothom. 25 membres de grups cristians de base es van afegir a la concentració en un dejuni que tenia per objectiu denunciar el desallotjament d’immigrants dut a terme a la mateixa catedral la matinada del 6 de juny.

El 14 de setembre, el ministre espanyol de Treball i Assumptes Socials, Jesús Caldera, va presentar un esborrany del nou reglament d’estrangeria, que intentava resoldre la regularització dels treballadors estrangers en situació irregular. Sobre aquesta base, el 26 d’octubre, el govern central, sindicats i patronal van arribar a un principi d’acord per permetre que els immigrants sense papers que portessin sis mesos empadronats a l’Estat quan entrés en vigor el nou reglament de la llei d’estrangeria, a primers del 2005, poguessin regularitzar la seva situació si algú els contractava per un període d’uns altres sis mesos. D’aquesta manera es legalitzaria o normalitzaria la situació de l’immigrant, encara que continuarien obertes les vies del reagrupament familiar i la contractació en origen. Es calculava que aquestes noves mesures beneficiarien a Catalunya uns 100.000 immigrants sense papers.
Segons la Unió Europea, l’anunci d’aquestes mesures va fer, però, que creixés el nombre d’immigrants que intentaven arribar a l’Estat, confiant en una futura regularització. A part de la immigració que arribava des d’Europa o amb visats turístics, el flux d’immigrants que intentaven entrar sense papers no es va aturar. Les illes Canàries van seguir sent durant el 2004 el lloc preferit per les màfies que introduïen immigrants africans per mar. Encara que durant els primers deu mesos de l’any el nombre d’immigrants interceptats es va reduir en un 14% respecte al mateix període de l’any 2003, es va incrementar notablement el nombre de dones embarassades o amb nadons. També destacava un important descens dels immigrants marroquins interceptats, de fins a un 74%, segurament a causa de la millora de relacions entre l’Estat espanyol i el Marroc. En canvi es va registrar un fort increment de subsaharians de Mali, dels quals durant el 2004 se’n van interceptar un total de 2.137. El drama de les persones que perdien la vida intentant arribar a les costes andaluses o canàries va seguir ben viu, amb 128 persones mortes i 54 de desaparegudes al llarg del 2004.