Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
La Guàrdia Civil rescata els cossos d'uns immigrants arribats a les costes de les Illes Canàries.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Ángel Acebes (74)
Carles Campuzano (14)
Consuelo Rumí (5)
Mohammed ibn al-Hassan (62)
Entitats Entitats
Algeciras Acoge (2)
Coalició Canària (99)
Comissions Obreres (287)
Convergència i Unió (1824)
Fundació Jaume Bofill (19)
Izquierda Unida (222)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
SOS Racisme (9)
Unió Europea (1018)
Unión General de Trabajadores (292)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Marroc (87)
39 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Una altra reforma
Immigració
El 2 d’octubre del 2003 el Congrés de Diputats va aprovar amb els vots del PP, el PSOE i Coalició Canària la quarta reforma de la llei d’estrangeria. Per primer cop una d’aquestes reformes va comptar amb el suport del PSOE. La portaveu socialista, Consuelo Rumí, va justificar el suport amb el fet que el text havia recollit totes les propostes que va plantejar el seu grup i va assegurar que aquest tema requeria un pacte d’Estat.

En canvi, el grup parlamentari de CiU es va abstenir perquè considerava que la reforma no resolia qüestions essencials com ara la integració dels estrangers i no permetia la plena participació de les comunitats autònomes en la gestió dels fluxos migratoris. En concret, no tenia en compte una iniciativa que la Generalitat de Catalunya considerava essencial: la creació d’oficines del govern català a l’estranger per canalitzar les migracions que tenien per destí Catalunya. Per la seva banda, el grup mixt, el PNB i IU hi van votar en contra, ja que aquesta nova reforma no oferia cap tipus de resposta sobre què calia fer amb els 600.000 estrangers en situació irregular que es calculava que ja es trobaven vivint i treballant a l’Estat espanyol.

Segons el ministre d’Interior, Ángel Acebes, aquesta nova reforma pretenia afavorir l’entrada regular d’estrangers i lluitar contra les màfies que traficaven amb ésser humans. De fet, aquest era el propòsit originari de la llei d’estrangeria i de les diverses reformes que s’havien aprovat.

Els punts fonamentals de la reforma aprovada el 2003 eren: simplificar els tràmits administratius i la gestió de permisos i visats, crear nous visats temporals de manera que els fills i els néts d’espanyols, així com les persones que vinguessin a treballar al servei domèstic, poguessin disposar d’un visat de tres mesos per buscar feina a l’Estat espanyol, endurir les penes per contractació d’irregulars de manera que els empresaris que ho fessin podrien ser denunciats per competència deslleial per altres empresaris, que podrien exigir indemnitzacions.

Davant l’evidència que una part molt important dels immigrants en situació irregular havien arribat com a simples turistes, també s’establien noves obligacions per a les companyies de transports que, amb l’entrada en vigor de la llei, haurien de donar una relació detallada dels viatgers i del número de bitllets de tornada no utilitzats pels turistes. També es pretenia evitar la reagrupació en cadena, de manera que el pare o la mare d’un immigrant reagrupat només podria reclamar reagrupar altres fills en el cas que aquests fossin incapacitats o menors, tinguessin el permís renovat o acreditessin tenir els recursos suficients.

Així mateix, aquesta nova llei permetia l’accés de la policia a les dades del padró municipal per controlar l’elevat nombre d’estrangers que no tenien permís de residència o de treball però que, en canvi, estaven empadronats als seus municipis de residència. També es prohibia l’entrada a l’Estat espanyol per a un període tres anys als estrangers sense papers que haguessin estat interceptats quan intentaven entrar il·legalment. D’altres mesures pretenien resoldre alguns dels problemes humanitaris més greus detectats en els últims temps. Així, per exemple, es regulava el funcionament dels centres d’internament i s’adquiria el compromís de facilitar a les dones maltractades un permís de residència independent del seu marit.

Pel que fa al paper de les comunitats autònomes en la determinació dels fluxos migratoris, s’establia que la quota d’estrangers que tindrien permís per treballar a Espanya l’establiria el govern espanyol després d’escoltar les propostes de les autonomies, els sindicats i els empresaris, i que també es tindria en compte l’informe anual del Consell Superior de Política d’Immigració.

Entre les nombroses crítiques que va rebre aquesta reforma destaca la del representant de CiU al Congrés, Carles Campuzano, segons el qual aquesta reforma no feia més que consolidar el model centralista, que al seu parer ja s’havia mostrat ineficaç per regular els fluxos migratoris, en lloc de cedir competències a les administracions autonòmiques. Com a protesta per l’aprovació de la llei, durant la votació membres de SOS Racisme van llançar octavetes a l’hemicicle mentre es queixaven que la reforma fomentava la immigració il·legal, augmentava la xenofòbia i limitava els drets dels immigrants. CCOO va considerar molt greu que es donés capacitat a la policia per accedir de forma indiscriminada a les dades del padró sense motius suficients, mentre que la UGT pensava que la reforma no afavoria l’estabilitat social i jurídica dels estrangers. Per la seva banda, l’associació Algeciras Acoge deia que aquestes mesures condemnaven els sense papers a la marginalitat.

Més enllà de les polèmiques i de l’encert o desencert de les reformes legals aprovades, el que ningú no discutia és que la immigració era un fenomen de grans proporcions, que no tendia a decréixer i per al qual no es disposava de suficients instruments per fer-hi front.

Durant l’any 2003, a l’Estat van ser repatriades 92.679 persones indocumentades i es van desarticular 500 xarxes de tràfic de persones. Fins a principis de desembre del 2003, 119 persones de procedència marroquina i subsahariana havien perdut la vida a les costes espanyoles quan intentaven arribar en pasteres, mentre que 387 es van poder rescatar amb vida. El fet més greu de l’any va passar el 25 d’octubre quan una pastera va bolcar en aigües de Cadis i es va cobrar la vida de 39 immigrants.

El 15 de novembre del 2003, el rei marroquí Mohamed VI, en resposta a les tragèdies de l’estret de Gibraltar i a les pressions de la Unió Europea, va anunciar que crearia dos organismes d’alt nivell per lluitar contra les màfies de la immigració clandestina i per endurir les mesures policials i penals contra aquells que traficaven amb éssers humans. L’anunci va ser molt ben acollit tant per Madrid com pels moviments socials marroquins que lluitaven contra la xacra de la immigració clandestina, i que feia molts anys que denunciaven les xarxes mafioses que la controlaven, encara que ningú no amagava les grans dificultats que s’haurien de vèncer per fer efectives aquestes mesures.

Segons dades del ministeri de l’Interior, el nombre d’immigrants creixia a gran velocitat i ja arribava a les 1.674.011 persones, a més del nombre de persones que es trobaven en situació irregular, que es calculava que eren 462.957. Els estrangers que residien a tot l’Estat espanyol i cotitzaven a la Seguretat Social eren, a finals de novembre del 2003, 963.055 persones. Aquestes xifres tenien repercussions en els àmbits socials més diversos com ara l’ensenyament, en el qual es registrava un significatiu creixement de nens a les aules, amb un nombre total d’alumnes estrangers matriculats en ensenyament no universitari durant el curs acadèmic 2002-2003 de 303.827 joves.

Les províncies de Madrid i Barcelona seguien agrupant la majoria d’aquesta població estrangera, ja que tenien gairebé un 40% dels treballadors no espanyols de tot l’Estat. El col·lectiu marroquí era el més nombrós, amb un 20,28%, seguit dels equatorians, amb un 10,59%, els colombians, amb un 6,53%, els britànics, amb un 6,41%, els alemanys, amb un 4,13%, els italians, amb un 3,63%, els peruans, amb un 3,50%, els xinesos, amb un 3,41%, els romanesos, amb un 3,32%, els francesos, amb un 2,99%, els portuguesos, amb un 2,77%, els argentins, amb un 2,63%, els dominicans, amb un 2,23%, els cubans, amb un 1,66%, els búlgars, amb un 1,48% i finalment, els algerians, amb un 1,45%.

Segons un estudi de la Fundació Jaume Bofill, a Catalunya hi havia 460.282 immigrants, un 7% de la població del Principat. Una xifra que havia tingut efectes com ara l’increment de la natalitat a Catalunya, que l’any 2002 va arribar als 69.199 nens, i el creixement dels escolars de nacionalitat estrangera a les aules catalanes, que va continuar creixent durant el curs 2003-2004 de forma molt ràpida: 17.000 nens i nenes de nacionalitat estrangera (majoritàriament d’Amèrica del Sud i Central, en un 45,5%, i del Magrib en un 28,7%) es van incorporar durant aquest curs a primària, secundària i batxillerat. El curs 2002-2003 el total d’alumnes estrangers era de 51.926, o sigui que es preveia un creixement de més d’un trenta per cent en un sol curs.

A Catalunya la xifra d’immigrants s’havia triplicat en només sis anys.