Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Refugiats a Kosovo

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Globalització (26)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
George W. Bush (404)
Slobodan Milosevic (155)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
32 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Incertesa estratègica sota hegemonia nord-americana



"El dret d'ingerència, però, es va detenir a les portes de Txetxènia per confirmar el cinisme de les grans potències, la fragilitat dels nous principis i l'arrogant superioritat moral esgrimida pels països de l'OTAN"




Mateo Madridejos
Periodista i historiador

Deu anys després de la caiguda del mur de Berlín, esdeveniment que simbolitza tant el declivi del comunisme com la destrucció de l'URSS i la superació de la guerra freda, el nou ordre promès pel president George Bush el 1990 brilla per la seva absència. La injustícia, la pobresa, la guerra i la incertesa estratègica caracteritzen la realitat internacional, sota el paraigua de la mundialització econòmica, l'entronització del mercat i l'hegemonia descarada o encoberta dels Estats Units. ¿Esdevindrà Washington, si és que no ho és encara, la quarta Roma del segle XXI?

Durant el 1999, el dret internacional clàssic i el sistema de l'ONU van ser sotmesos a una dura prova a Kosovo, a Txetxènia, a Timor, al Sàhara. En nom del naixent i controvertit principi d'ingerència humanitària, que, segons les potències occidentals, autoritza la intervenció militar per a la defensa i protecció dels drets humans, l'OTAN va desencadenar contra Iugoslàvia, sense autorització de l'ONU, una guerra d'índole nova: totes les baixes pertanyen al bàndol vençut i se les engloba dins els anomenats danys co laterals.

Els bombardejos de l'OTAN, seqüela del fiasco diplomàtic de la conferència de Rambouillet, van desencadenar la catàstrofe humanitària que es proposaven evitar. L'èxit militar es va esgotar en l'aparent impotència política i en un simulacre de pacificació. Milosevic s'aferra al poder, els problemes als Balcans estan més enverinats, la sort dels refugiats penja d'un fil, a Kosovo es va invertir la identitat ètnica de les víctimes de la depuració. Ni les tropes de l'OTAN ni l'administració civil de l'ONU van detenir l'espiral de la barbàrie.

A Timor Oriental, l'ONU va organitzar un referèndum d'autodeterminació sense les garanties necessàries perquè el resultat fos respectat, i va precipitar un desastre al no impedir que les milícies i l'Exèrcit indonesi s'entreguessin al genocidi contra una població indefensa. La intervenció es va fer esperar massa i només es va iniciar després de rebre el vistiplau del Govern de Djakarta, acorralat pel marasme econòmic i la transició política.

El dret d'ingerència, però, es va detenir a les portes de Txetxènia, en un conflicte força similar al de Kosovo, per confirmar el cinisme de les grans potències, la fragilitat dels nous principis i l'arrogant superioritat moral esgrimida pels països de l'OTAN.

La incertesa estratègica i el risc de la proliferació nuclear, exacerbats a l'Àsia per la sinistra carrera entre l'índia i el Pakistan, van augmentar quan el Senat dels Estats Units va rebutjar el 13 d'octubre la ratificació del tractat de prohibició total de proves nuclears (CTBT) i va infligir una derrota sense pal•liatius a Bill Clinton, un president que esgota el seu últim any a la Casa Blanca i que passarà a la història per la seva inusitada capacitat de recuperació, però també per les seves vacil•lacions, la seva aparent indolència, els seus fracassos i la seva versatilitat. La votació senatorial, que va causar consternació a Europa i irritació a la Xina, va demostrar que l'aïllacionisme diplomàtic, compatible amb la mundialització econòmica, genera desconfiança i propaga la temible impressió que les disputes internes nord-americanes prevalen sobre la seguretat del món.
Altres factors contribueixen a enfosquir l'horitzó diplomàtic, i en primer lloc, la situació de Rússia després de la retirada de leltsin, quan l'experiència de la democràcia i el liberalisme econòmic coneix les seves hores més baixes. La guerra de Txetxènia i el triomf del partit de Vladímir Putin a les eleccions parlamentàries van ser els signes més cridaners d'un decisiu viratge polític i estratègic, de replegament intern i refús d'Occident, després d'un decenni de derrotes, humiliacions i calamitats diverses. El revisionisme diplomàtic del Kremlin inclou l'hostilitat envers l'OTAN, la convergència amb la Xina i l'exportació d'armes o tecnologia militar sense preocupar-se per la seva destinació o l'ús que se'n faci.

La Unió Europea no està en les millors condicions per afrontar una situació complicada i volàtil. La magna ampliació cap a l'Est, segons el que es va acordar a la cimera d'Hèlsinki, exigirà una adaptació en profunditat de les institucions que no sembla haver calat en l'ànim dels dirigents ni de les opinions públiques.

L'alternativa de la reforma improbable o insuficient serà l'immobilisme i l'oblit dels projectes federalistes, diluint la laboriosa integració en una vasta zona de lliure canvi, segons el designi inveterat dels anglosaxons, un espai geoestratègic dominat per EUA i patrullat per l'OTAN.

Les eleccions dels presidents de Rússia i EUA seran els esdeveniments previstos i més significatius del simbòlic any 2000. L'evolució de la Xina, que ja és la desena potència comercial del món, agitada per un desenvolupament capitalista trepidant, encara que nominalment comunista, prevaldrà en el panorama asiàtic sota la vigilància dels sectors nord-amerícans que , elucubren sobre el xoc de civilitzacions i segueixen obsessionats a frenar l'expansió groga a la conca del Pacífic, la regió més important al segle XXI.

La batalla ideològica continuarà plantejada al voltant del capitalisme hegemònic i la tercera via. El tumultuós fracàs de Seattle sembla haver galvanitzat als que, sense renegar de la mundialització econòmica, pretenen combatre "els excessos del liberalisme". Els més dedicats apòstols de la tercera via o socialdemocràcia modernitzada es troben a l'Europa occidental, però ia veritat és que no plantegen un model alternatiu, sinó que simplement suggereixen mecanismes i controls governamentals, a vegades contraproduents, per mitigar els estralls de la "mundialització desbocada".