Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El 1997 hi va haver tensions al Caixmir, però també hi havia voluntat d'acabar amb el problema

Kocheril Raman Narayanan es va convertir en el primer paria que accedia a la presidència de l'índia

La gent va participar activament en els actes de celebració de l'aniversari de la independència de l'índia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Deve Gowda (3)
Inder Kumar Gujral (4)
Indira Gandhi (4)
Jawaharlal Nehru (2)
Mahatma Gandhi (6)
Mian Muhammad Nawaz Sharif (7)
Rajiv Gandhi (4)
Sitaram Kesri (1)
Sonia Gandhi (10)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Partit del Congrés (Índia) (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bangladesh (6)
Índia (59)
Pakistan (60)
46 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Cinquanta anys d'independència
Índia
"Quan soni el toc de queda a la mitjanit, quan el món estigui dormint, l’Índia despertarà a la vida i a la llibertat". Amb aquestes paraules havia proclamat la independència del país el seu primer ministre Jawaharlal Nerhu, la nit del 15 d'agost de 1947. Cinquanta anys més tard, l’Índia va celebrar l’aniversari de la independència amb un regust agredolç. Era la commemoració d’una victòria sobre 89 anys de colonització britànica, però era també la constatació d’un fracàs: la partició de l'antiga colònia anglesa, primer en dos països enfrontats: l’Índia i el Pakistan i, a partir del 1971, i com a conseqüència d'aquests enfrontaments, en tres, en aparèixer el Pakistan Oriental o Bangla Desh.

El 15 d’agost de 1997, el primer ministre de Inder Kumar Gujral va hissar solemnement la bandera índia a Nova Delhi en el primer dels actes commemoratius de l’aniversari. Des del Fort Roig, monument de l'arquitectura mongol construït el segle XVII, Gujral va evocar la figura de Mahatma Gandhi i va cridar els ciutadans a recolzar una campanya de desobediència civil per acabar amb la corrupció, igual que els Combatents de la Llibertat van lluitar contra la colonització britànica.

Però la història ensenyava que el mateix Mahatma Gandhi havia mort de mort violenta, a mans de l'extremista hindú Gopal Godse el 30 de gener de 1948. 50 anys després, des de la presó, Godse, amb 78 anys, declarava que no es penedia del magnicidi i que ho tornaria a fer si es repetissin les circumstàncies d’aleshores.

Qui, sí que, en canvi, va mostrar un cert penediment va ser la reina Elisabet II d'Anglaterra que en el curs d’una gira per l’Índia i el Pakistan per commemorar els 50 anys de la independència, va visitar la ciutat santa dels sikhs, Amritsar (Índia), i va demanar públicament perdó per la massacre perpetrada pels soldats britànics l'any 1919, en què van morir 379 persones i 1.200 més van ser ferides. La reina va dir literalment: "La història no es pot rescriure, encara que a nosaltres ens agradaria fer-ho."

Però la història ja estava escrita. 50 anys després de la independència, l'Índia era un país de gairebé 1.000 milions d'habitants i una extensió equivalent a tot el territori de la Unió Europea, un gegant heterogeni on coexistien la tecnologia de punta i els costums ancestrals, un país dividit entre ètnies, religions i nacionalitats i on es parlaven 16 llengües oficials i 4.000 dialectes, només unificades per un anglès comú après en els anys del colonialisme.

L'Índia era un país de grans contrastos: un de cada sis nens del món era indi i un de cada tres nens mort en néixer tenia també nacionalitat índia. Hi havia 5 milions anuals de nous graduats universitaris però també 300 milions d'analfabets; 200 milions de consumidors de classe mitjana i 350 milions de persones que vivien en la més absoluta pobresa. Era la dècima potència industrial del món però la despesa sanitària per habitant no arribava als 14 dòlars/any. Era una potència nuclear capaç de construir 3 satèl•lits per any, però només hi havia 8 telèfons per cada mil habitants.

En el terreny polític, l’Índia havia arribat al seu 50è aniversari abocada a la cultura del pacte i la descentralització territorial. Després de les gran figures carismàtiques de Gandhi, Nerhu i Indira Gandhi, l’assassinat de Rajiv Gandhi (1991) a mans dels tamils, havia deixat el país orfe de dirigents d’alçada. Les eleccions del 1996 havien deixat un parlament dividit en tres blocs: el Front Unit, una gran coalició de 13 partits de centre-esquerra i regionalistes que es mantenia al poder gràcies al suport de l'històric Partit del Congrés, abocat des la mort de Rajiv Gandhi a una sort incerta i implicat en mil episodis de corrupció, i el Partit del Poble de l’Índia (Bharatiya Janata Party), de confessió i reivindicació hindú, la formació més votada, però sense presència al govern.

Aquest equilibri va patir alguns canvis al llarg de l'any. L'11 d'abril el Partit del Congrés va retirar el seu suport al govern del Front amb l'objectiu de provocar la caiguda del primer ministre Deve Gowda i va forçar la seva substitució per un candidat més proper: Inder Kumar Gujral, de 77 anys, ministre d'afers exteriors del govern sortint i vinculat històricament al Partit del Congrés.

A mitjans de juliol, el nomenament per primer cop d’un pària com a president del país, simbolitzava, l'abolició del sistema de castes anunciada, sense èxit, en el moment de la proclamació d’independència del país. Substituint Shankar Dayal Sharma, Kocheril Raman Narayanan, de 76 anys, va accedir al càrrec, aportant una llarga experiència política que havia començat amb un doctorat a la London School of Economics i havia continuat a les ambaixades de Pequín i Washington i al ministeri d'Economia de l'administració de Rajiv Gandhi.

El Partit del Congrés també havia canviat de líder el 12 de juny, en ser nomenat a la presidència Sitaram Kesri, de 73 anys, en un intent de cohesionar les diferents tendències del partit més antic del país i de refer les seves estructures internes, afavorint el pas dels més joves i arraconant els vells quadres funcionarials, la major part dels quals s’havien vist involucrats en distints episodis de corrupció. La vídua de Rajiv, Sonia Gandhi, va rebutjar els insistents oferiments que se li van fer per accedir a la presidència del partit i recuperar així el caràcter dinàstic que durant dècades havia tingut el poder a aquell país. Tot i aquesta negativa a presidir el partit semblava disposada a competir en unes properes eleccions.

Pocs dies després del canvi de president al Partit del Congrés, els governs de l'Índia i el Pakistan van acordar l'establiment d'una agenda de negociacions per acabar amb les diferències territorials i polítiques que els separaven des de feia 50 anys pel control de les regions del Caixmir i Jammu, de majoria musulmana, i que havien provocat tres guerres.

L'acord entre l’Índia i el Pakistan era l'expressió del cansament i l'esterilitat en els enfrontaments haguts, però també una manera per part del Pakistan, governat per Nawaz Shariff des de febrer del 1996, d’intentar aprofitar el desenvolupament econòmic experimentat per l'Índia des del 1991, quan, aprofitant la desfeta de la URSS, va entrar en l’esfera d’influència dels Estats Units i va seguir fil per randa les recomanacions del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Des del 1991, l’Índia registrava un índex anual de creixement del 7% i havia rebut una forta allau d'inversions europees i nord-americanes.

El 1997, l'Índia va arribar també a importants acords amb els governs de Bangla Desh, el 9 de març, i el del Nepal, el 15 d’agost, per pacificar les seves fronteres. Amb Bangla Desh va signar un acord sobre el contenciós del Ganges i la repatriació de refugiats i amb el Nepal un acord que permetia a aquest país de disposar d’una sortida a l’oceà Índic a través dels ports de Bangla Desh i Calcuta.

Tot semblava ben encarrilat, però el 28 de novembre va dimitir el primer ministre Inder Kumar Gujral a causa de la crisi provocada per la difusió de noves dades sobre la mort de Rajiv Gandhi. El fantasma del passat retornava un cop i un altre a una Índia que intentava mirar endavant.