Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Sonia Gandhi va renunciar a la presidència en favor de Manmohan Singh

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Atal Behari Vajpayee (25)
Indira Gandhi (4)
Manmohan Singh (6)
Pervez Musharraf (51)
Rajiv Gandhi (4)
Sonia Gandhi (10)
Entitats Entitats
Govern de l'Índia (4)
Govern de Pakistan (4)
Parlament de l`Índia (7)
Partit del Congrés (Índia) (11)
35 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Eleccions i pau amb el Pakistan
Índia
El gener del 2004 l’Índia i el Pakistan van concertar una treva definitiva en el contenciós que els havia enfrontat insistentment en els darrers anys per raó del Caixmir. Aquesta treva s’havia inspirat en l’alto el foc firmat el 25 de novembre de l’any anterior per posar fi a les hostilitats i rebaixar la tensió internacional sorgida per causa del potencial nuclear de què gaudien tots dos països. L’acord obria un període d’esperança, en ser el primer cop des del 1999 que l’Índia i el Pakistan s’avenien a parlar de la qüestió i també el primer que es comprometien a concertar una solució al conflicte que els enfrontava en ferm des dels anys setanta. El progrés era considerable, tenint en compte que, l’octubre del 2003, el Pakistan havia informat del llançament amb èxit d’un míssil de prova d’un abast de 290 quilòmetres i capacitat per transportar caps nuclears, i anteriorment l’Índia havia comunicat també proves similars, introduint un nou factor de preocupació a l’escena internacional, ja per si mateixa complicada per la guerra de l’Iraq, la crisi israeliano-palestina i la difícil pacificació de l’Afganistan.

L’acord entre els dos països responia també al bon clima econòmic de què gaudien, l’Índia en sintonia amb els progressos fets i consolidats des dels anys vuitanta, que l’havien convertit en la segona economia emergent de l’Àsia després de la Xina, i el Pakistan en sintonia amb la dinàmica instaurada dos anys enrere, quan hi havien començat a arribar fortes inversions occidentals, que havien comportat un creixement del 5% i un augment de les exportacions fins als 15.000 milions de dòlars. Això estava ajudant i molt el règim del general Pervez Musharraf, al poder des del 1999, a bastir sectors socials de suport al seu règim, molt contestat per una gran majoria de població proislamista a causa de l’arrelament que havien tingut els talibans en el seu origen.

Precisament, l’acord de pau entre l’Índia i el Pakistan va ser un dels elements que van comptar en la campanya de les eleccions índies celebrades al llarg de tres setmanes i els resultats de les quals es van conèixer el 13 de maig del 2004. Un total de 635 milions d’electors van donar la victòria al fins llavors principal partit d’oposició, Partit del Congrés. Contra pronòstic i amb una participació del 65%, el partit presidit des del 1998 per Sonia Gandhi va aconseguir juntament amb els seus aliats 214 (149+65) dels 543 escons del Parlament (en l’anterior legislatura en tenien 135). L´Aliança Nacional Democràtica (NDA), la coalició que encapçalava el Bharatiya Janata Party (BJP) i que dirigia el primer ministre sortint Atal Vehari Vajpayee, de 79 anys, va baixar de 298 a 187 escons, un resultat que va provocar la immediata dimissió d’aquest.

Els analistes van atribuir la victòria a la sintonia que el Partit del Congrés havia sabut trobar entre la població rural del país, dolguda per haver estat apartada del progrés econòmic dels últims anys a les àrees urbanes, a l’empara de les inversions estrangeres i del desenvolupament industrial en petroquímica, farmacèutiques, automoció i software, i que havien conformat al país una classe mitjana benestant de més de 350 milions de persones, sobretot a les rodalies de Goa i Bombay. Gandhi els hauria promès un desenvolupament equivalent, així com la certesa d’una pau definitiva amb el Pakistan pel Caixmir i la finalització del tour de force nuclear amb aquell país. Tot i així, Gandhi va renunciar a encapçalar el nou govern de coalició del país en favor de Manmohan Singh, per por dels atemptats que podia patir, tenint en compte que ja havien mort assassinats el 1991 el seu marit, Rajiv Gandhi, que havia estat primer ministre entre el 1984 i el 1989, i el 1984 la seva sogra, Indira Gandhi, també primera ministra (1966-1977; 1980-1984).