Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Els enfrontaments religiosos entre hindús i musulmans es van repetir al llarg de l'any

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Crim, delinqüència, màfia (389)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Pobresa, desigualtats (147)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abdul Kalam (3)
Abdul Gani Lone (2)
Atal Behari Vajpayee (25)
Donald Henry Rumsfeld (56)
Jack Straw (42)
Kocheril Raman Narayanan (3)
Lakshmi Sahgal (2)
Pervez Musharraf (51)
Saddam Hussein (164)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Aliança Hurriyat (1)
Parlament de l`Índia (7)
Partit Bharatiya Janat (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Índia (59)
Pakistan (60)
36 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
El Caixmir, un obstacle permanent
Índia-Pakistan
El 2002 el contenciós del Caixmir va continuar planant sobre les relacions entre l’Índia i el Pakistan. Els enfrontaments fronterers i els episodis de violència intereligiosa van continuar estant a l’ordre del dia. Això va ser així tot i la posició prooccidental que mantenien els governs de tots dos països, que fonamentaven les seves relacions sobre la dissuasió nuclear, amb amenaces constants i demostracions diverses de llançaments de míssils sense càrrega radioactiva. El 2002, el Pakistan disposava d’entre 25 i 50 caps nuclears i l’Índia de més del doble, i els dos països tenien desplegats més d’un milió de soldats al llarg de la frontera comuna.

En general, la tensió bel·licista dels darrers anys s’havia vist una mica temperada pels fets de l’11 de Setembre, la posterior guerra de l’Afganistan i la perspectiva d’enderrocament militar del règim de Saddam Hussein a l’Iraq sorgida el 2002. Internament, el conflicte va seguir tant viu com sempre, i va obligar els mandataris indi, Atal Behari Vajpayee, i pakistanès, Pervez Musharraf, a fer constants esforços de contenció, que van evitar que el conflicte empitjorés. De fet, la situació interna de tots dos països era força complicada.

L’Índia combinava un creixement econòmic en sectors tecnològics punta amb la pervivència d’una gran pobresa en algunes zones del país, justament on eren més actius els conflictes entre les comunitats musulmanes i hindús. El Pakistan, en canvi, era un país malmès econòmicament i molt inestable políticament, on havia crescut considerablement l’islamisme, paral·lelament a l’aparició del fenomen talibà en les escoles alcoràniques del país als anys vuitanta, estretament vinculat a l’arribada d’aquesta secta islàmica al poder de l’Afganistan. Per altra banda, mentre que l’Índia havia aconseguit fer créixer el seu sistema parlamentari i democràtic, el Pakistan havia patit una gran inestabilitat política fins a l’arribada al poder del general Musharraf el 1997. L’11 de setembre del 2001 va donar un sentit especial de causa islàmica al contenciós del Caixmir i va posar la majoria de la població fanatitzada del Pakistan en contra del prooccidental Musharraf.

Al llarg del 2002, un dels episodis de màxima tensió es va produir el mes de maig, quan l’Índia va expulsar l’ambaixador del Pakistan després de l’assassinat a Srinagar del dirigent secessionista moderat Abdul Gani Lone, que era un dels líders de l’Aliança Hurriyat, la plataforma de 23 partits que rebutjaven obertament la dominació índia del Caixmir i que reclamaven una autonomia per a la regió. La resposta pakistanesa va ser la realització d’una prova balística amb un míssil Ghauri-Hataf 5, dissenyat per ser equipat amb càrregues convencionals o atòmiques i capaç d’impactar sobre objectius a 1.500 quilòmetres de distància. L’augment de la tensió va portar a la regió el president rus Vladímir Putin, el secretari d’Estat nord-americà, Donald Rumsfeld, i el ministre d’Afers Exteriors britànic, Jack Straw, en les setmanes següents per tractar de pacificar els ànims.

En aquest context, el 15 de juliol, el Parlament federal de l’Índia a Nova Delhi i de les assemblees dels trenta Estats i territoris que conformaven la Unió Índia van elegir el nou president del país, el musulmà Abdul Kalam, de 71 anys, el tercer musulmà de la història en el càrrec i considerat al país com el pare del programa nuclear de l’Índia. La seva candidatura havia estat auspiciada pel govern nacionalista hindú del BJP, que liderava Atal Behari Vajpayee i comptava amb el suport de la resta de partits, excepte dels comunistes, que havien donat suport a Lakshmi Sahgal, una dona de 87 anys que als anys quaranta es va destacar en la lluita per la independència del país. El darrer president de l’Índia havia estat Kocheril Raman Narayanan, el primer cap d’Estat sorgit dels sense casta o intocables. En conèixer l’elecció de Kalam, el president del Pakistan, Pervez Musharraf, va expressar la seva esperança que els contactes amb el nou president ajudessin a reduir la tensió entre els Estats veïns.

Però no va ser del tot així, ja que el 6 d’agost la tensió va revifar quan un grup de quatre islamistes van assaltar, amb granades i armes automàtiques, un grup de pelegrins que dormien al campament de Nunwan, a cent quilòmetres al sud de la capital d’estiu del Caixmir indi, i van causar la mort d’una dotzena de persones i ferides a una trentena més. El 9 de setembre, van morir un centenar de persones en el sabotatge d’un tren de luxe que feia el trajecte entre Calcuta i Nova Delhi. El 24 del mateix mes, un grup d’homes armats van atacar el temple hindú Akshardham a la localitat de Gandhinagar, i van provocar almenys 30 morts i més de 60 ferits per impacte de bales i granades de mà. Un conjunt d’incidents que posaven en relleu la pervivència de la tensió, una tensió, però, que malgrat tots els vaticinis no va portar a un conflicte obert al llarg del 2002.