Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els míssils enfrontats

Les proves nuclears van ser discutides a tot el món, inclosa la mateixa índia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Eleccions i processos electorals (1758)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Inder Kumar Gujral (4)
Javier Solana (84)
Kofi Annan (135)
Madeleine Albright (29)
Mahatma Gandhi (6)
Mian Muhammad Nawaz Sharif (7)
Mohammad Rafiq Tarar (3)
Rajiv Gandhi (4)
Sonia Gandhi (10)
Entitats Entitats
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Front Unit d´Acció (2)
G-8 (26)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Bharatiya Janat (7)
Partit del Congrés (Índia) (11)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Índia (59)
Pakistan (60)
48 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Tensió nuclear
Índia-Pakistan
Els assajos nuclears fets per l’Índia i el Pakistan el maig de 1998 van captar durant setmanes l’atenció de la comunitat internacional, que temia l’esclat d’un nou focus de tensió a l’Àsia meridional. La decidida intervenció de l’ONU, l’OTAN i el Grup dels Vuit va evitar una confrontació a més gran escala, que hagués pogut acabar afectant el Nepal i Bangla Desh o alterant les reformes endegades a Rússia i la Xina.

Les relacions entre l’Índia i el Pakistan havien estat històricament marcades pel contenciós sorgit el 1947 sobre les regions musulmanes del Caixmir i el Jammu, que havien quedat sota administració índia i havien provocat ja tres guerres el 1948, el 1965 i el 1971. En tot cas, la bel·licositat manifestada pels dos països va evidenciar la necessitat d’actuació en una part del món que havia tingut molt poques oportunitats de pujar al carro de la globalització. Les mancances de tot tipus eren especialment evidents en el cas del Pakistan, un país de 140 milions d’habitants governat des del febrer del 1996 per l’islamista Nawaz Sharif, amb un PIB de només 60.000 milions de dòlars, una inflació de l’11,4% i un creixement econòmic que no arribava al 5%. L’Índia, en canvi, presentava un PIB de gairebé 400.000 milions de dòlars, una inflació del 7% i uns índexs anuals de creixement superiors al 6%.

A l’Índia, però, la relativa bonança econòmica anava acompanyada d’una notable inestabilitat política. El 28 de novembre de 1997 havia dimitit el primer ministre Inder Kumar Gurjal, per la seva presumpta implicació en l’ocultació de dades a les investigacions impulsades per aclarir l’assassinat de Rajiv Gandhi el 1991. La situació estava marcada per l’absència de majories parlamentàries, la corrupció generalitzada a totes les administracions, la crisi dels partits històrics i les creixents protestes de les minories nacionals (musulmans, tamils, sikhs, budistes).

En començar l’any, la crisi havia quedat una mica emmascarada per les celebracions del cinquantè aniversari de l’assassinat del Mahatma Mohandas Gandhi i per la condemna a mort de 10 ciutadans indis i 16 de tamils, acusats de l’autoria del magnicidi de Rajiv Gandhi. El Partit del Congrés havia obtingut la conformitat de la vídua de Rajiv, Sonia Gandhi, afiliada al partit el mes de maig de 1997, per presentar la seva candidatura a les eleccions legislatives a quatre voltes que s’havien de celebrar al país entre febrer i març, amb la intenció de neutralitzar electoralment l’ascendent Bharatiya Janata Party (BJP), de militància nacionalista hindú.

Les eleccions legislatives, que van convocar un total de 620 milions d'electors per votar en 15 dels 25 estats i als 7 territoris de la Unió Índia, van reflectir la gran rivalitat existent entre el Partit Bharatiya Janata (BJP) i el Partit del Congrés, i entre aquest i els seus antics aliats del Front Unit, coalició que integrava un total de 14 formacions. Aquestes tensions van augmentar per la contestació protagonitzada per les comunitats autòctones dels estats de Tamil Nadu i Bihar, que va produir un total de 50 morts i més de 100 ferits des que va començar la primera volta electoral, el 15 de febrer, fins que va acabar l´última el 7 de març.

Finalment, els resultats electorals van ser favorables al Bharatiya Janata Party (BJP), que va aconseguir la majoria, en obtenir 252 dels 545 escons del Parlament indi, seguit del Partit del Congrés amb 165 escons i el Front Unit amb 97. La resta d'escons van correspondre a d'altres formacions. El 19 de març de 1998, el líder nacionalista hindú Atal Behari Vajpayee, de 72 anys, va jurar el càrrec com a nou primer ministre de la Índia. El seu programa contemplava la potenciació de l'arsenal nuclear, l’aturada del procés de reformes econòmiques i el fre de la inversions estrangeres.

Seguint l'anunci fet el dia del seu nomenament, l'11 de maig, Vajpayee, va anunciar la realització d’un assaig nuclear a la zona deshabitada de Pokhram, a l'est de la ciutat de Jaisalmer, a l'estat del Rajasthan, fronterer amb Pakistan, recordant l'eficàcia i control demostrat en els altres tres fets des de 1974, any que la Índia va ingressar com a número sis en el club de potències nuclears. La decisió del govern indi va provocar les protestes immediates del Pakistan, mentre el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, manifestava "un profund disgut" i assenyalava que contradeien “l'orientació fermament aprovada per la comunitat internacional".

Malgrat les crítiques, l'Índia va tirar endavant dos nous assajos nuclears a la mateixa zona, afirmant que comptava amb el suport del 91% de la població, partidària també en un 82% de disposar d'armament nuclear. L'Índia va fer dos assajos més, provocant el 15 de maig el seriós advertiment del Grup dels Vuit (els G7 més Rússia) reunit en una cimera a Birmingham. La condemna va ser ampliada dos dies després al Pakistan, en denunciar Rússia i Alemanya la intenció d’aquest país de realitzar unes proves nuclears en resposta a les fetes per l’Índia, que van tenir lloc, finalment, el 28 de maig, a la regió desèrtica de Chagai, al Balutxistan, prop de la frontera iraniana i afganesa.

La població pakistanesa va celebrar l'esdeveniment amb nombroses manifestacions al carrer, mentre el president del país, Mohammad Rafiq Tarar, justificava les proves pel “perill d'una agressió exterior índia”. El 30 de maig, el Pakistan va fer un nou assaig nuclear al Balutxistan, destacant que la nova explosió havia estat “un èxit total” i que en la seva consumació no hi havia hagut “alliberament de radiació". Aquell mateix dia, es va reunir el Consell de Seguretat de l'ONU en una sessió d'urgència, mentre el secretari general de l'OTAN, Javier Solana, condemnava les proves i reiterava que la tanda d'assajos nuclears a l'Àsia “mina l'esforç global per contenir la proliferació nuclear i posa en una crisi greu l'estabilitat de la regió”. Dos dies després, la Conferència de Desarmament de les Nacions Unides, amb seu a Ginebra, va sol·licitar a ambdós països la finalització dels assajos i els va instar a signar els tractats internacionals de desarmament. Estats Units, per la seva banda van imposar sancions comercials al Pakistan, mentre l'OTAN i Rússia condemnaven obertament les proves.

L’Índia va contestar recriminant l’existència d’altres arsenals nuclears al món i va recordar a la comunitat internacional que ni l’Índia ni el Pakistan havien violat cap tractat internacional amb les seves accions, ja que no eren signataris del Tractat sobre la No-Proliferació d’Armes Nuclears (TNP) de 1970, ni del Tractat de Prohibició Completa de les Proves Nuclears (CTBT) de 1996. Pakistan, per la seva banda, va sol·licitar la intermediació del Japó en el conflicte, alhora que acusava els serveis secrets de l'Índia de ser els responsables d'un atemptat amb bomba perpetrat el 7 de juny contra un tren de passatgers que anava des de Karachi a Peshawar, en el que van morir 24 persones i 35 més en van resultar ferides.

Davant la situació creada, el 12 de juny, els ministres d'Afers Estrangers del G-8 van decidir suspendre els crèdits dels seus països a l'Índia i el Pakistan i la secretària nord-americana d'Estat, Madeleine Albright, va amenaçar amb cancel·lar els préstecs internacionals a ambdós països. El Grup dels Vuit va fer arribar a Nova Delhi i Islamabad les condicions per aixecar el bloqueig: respectar la moratòria de proves nuclears, signar els protocols internacionals de no proliferació d'armes nuclears de forma immediata i incondicional; aturar el desplegament d’ armes nuclears i balístiques; abstenir-se de produir o exportar "equipament, material o tecnologia que pugui contribuir a la fabricació d'armes de destrucció massiva o míssils capaços de transportar-ne" i reprendre d’immediat el diàleg sobre el Caixmir.

En acabar l’any, el conflicte indo-pakistanès havia perdut gran part de la seva virulència, però continuava pendent l’inici d’unes negociacions al més alt nivell per aclarir la situació del Caixmir i el Jammu. Les proves nuclears havien servit per posar en relleu la necessitat de redefinir l’armamentisme en un món on la dissuasió ja no jugava cap paper i on l’existència d’estats amb potencial nuclear propi constituïa un perill de primera magnitud per a l’estabilitat mundial. Però havia posat també en relleu la inestabilitat de tot un subcontinent on les fronteres nascudes de la descolonització encara no havien permès que cicatritzessin les ferides obertes i on, darrera les bones xifres macroeconòmiques, s’amagava la realitat d’unes duríssimes condicions de vida per a la majoria de la població. Davant la dificultat d’aconseguir un autèntic desenvolupament, el recurs al nacionalisme i a l’armamentisme eren una temptació permanent.