Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El viatge del terror

Soldats indis vigilen una zona del Caixmir davant possibles enfrontaments amb soldats del Pakistan

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Atal Behari Vajpayee (25)
Benazir Bhutto (8)
Jawaja Ziauddin (1)
Kofi Annan (135)
Mian Muhammad Nawaz Sharif (7)
Mohammad Rafiq Tarar (3)
Pervez Musharraf (51)
Sonia Gandhi (10)
Entitats Entitats
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit del Congrés (Índia) (11)
Partit Popular del Pakistan (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Caixmir (Índia, Pakistan i la Xina) (26)
30 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Tensió nuclear al Caixmir
Índia-Pakistan
La tensió entre l’Índia i el Pakistan va ser una constant des que, el 1947, el procés de descolonització britànic va partir els subcontinent indi en dos estats: l'Índia, majoritàriament de religió hindú, i el Pakistan, musulmà en la seva pràctica totalitat. Aquesta divisió havia deixat un problema no resolt: el del Caixmir, un territori musulmà que havia quedat partit entre els dos estats: un terç sota control del Pakistan i dos terços en territori indi. Els acords de descolonització preveien que es convocaria un referèndum perquè el Caixmir pogués decidir si s’integrava plenament al Pakistan o continuava dividit. El referèndum no es va fer mai, tot i la insistència pakistanesa, i la disputa per aquest territori va provocar dues guerres entre l’Índia i el Pakistan: el 1948 i el 1965. La tensió entre els dos estats havia rebrotat el maig de 1998 quan l'Índia va realitzar 5 assajos nuclears i el Pakistan va respondre fent-ne 6 uns dies més tard. La por a un conflicte nuclear va mobilitzar tota la diplomàcia internacional en uns esforços que van semblar fructificar a principis del 1999.

Després d'una dècada sense que hi hagués cap reunió entre els caps dels governs de l'Índia i el Pakistan, el 21 de febrer del 1999 el primer ministre pakistanès, Nawaz Sharif, i el seu homòleg indi, Atal Behari Vajpayee, es van reunir per signar la Declaració de Lahore. Aquest document, que duia el nom de la ciutat pakistanesa on es va signar, recollia les intencions dels dos governs de "prendre immediatament mesures que redueixin els riscos d'ús accidental o no autoritzat d'armes nuclears" i es proposava examinar la manera d'"afavorir la confiança en el camp de les armes nuclears i convencionals amb la finalitat d'evitar conflictes". A més a més, els dos governs es comprometien a intensificar els seus esforços per resoldre tots els seus problemes, incloent la disputa territorial al Caixmir.

Malgrat la Declaració de Lahore, l'11 d'abril l'Índia va realitzar amb èxit una prova amb el míssil Agni II, capaç de transportar caps nuclears i carregues convencionals d'una tona de pes amb un abast de 2.400 quilòmetres, la qual cosa li permetria arribar des de l’Índia fins a la Xina, per exemple. Les principals potències del món van condemnar l'assaig i la Xina va expressar la seva preocupació perquè l’assaig pogués desencadenar una nova ronda en la cursa armamentística al sud d’Àsia . El govern pakistanès va fer saber que és veia obligat a respondre a la prova per tal que l’Índia no es pensés que no estaven en condicions de respondre. Ho van fer 3 dies després, disparant el míssil Ghauri-2, amb un abast de 2.320 quilòmetres, i anunciant que podrien provar-ne un altre.

La situació era encara més delicada perquè aquest escalada armamentística es produïa en un context de forta inestabilitat política a tots dos països. El 17 d'abril, el primer ministre indi, Vajpayee, va dimitir després d'haver perdut, per un sol vot, una moció de confiança. Malgrat que ningú semblava interessat en convocar eleccions anticipades, les últimes s'havien celebrat 13 mesos abans i en només 8 anys hi havia hagut 5 governs, aquestes es van fer inevitables donada la incapacitat del Partit del Congrés liderat per Sonia Gandhi per formar una majoria alternativa.

També al Pakistan hi havia problemes polítics. Benazir Bhutto, que havia estat dues vegades cap del govern, i totes dues havia estat destituïda, va ser condemnada a 5 anys de presó acusada de corrupció. Bhutto, líder del principal partit de l'oposició, el Partit Popular del Pakistan, va denunciar, des de Londres, una "cacera de bruixes" i va assegurar que l'objectiu de la seva condemna era desviar l'atenció dels assajos nuclears. Però la tensió no va disminuir, sinó que ben al contrari, va rebrotar encara amb més força al Caixmir.

A finals de maig, quan els problemes governamentals de l'Índia ja havien desembocat en l'anunci d'eleccions pel mes de setembre i mentre Vajpayee seguia al front del gabinet de manera provisional, l'aviació de l'Índia va bombardejar la guerrilla musulmana del Caixmir fent augmentar l'espiral de violència que es vivia al territori i deixant en paper mullat la declaració de Lahore. Des de feia 15 dies hi havia combats d'artilleria entre l'exèrcit indi, que hi havia enviat més de 15.000 soldats de reforç, i la guerrilla musulmana, segons Nova Delhi integrada per talibans afganesos i soldats pakistanesos, que havia fet nombroses incursions en territori indi. Les autoritats índies van dir que continuarien les operacions aèries fins a recuperar el seu territori i que no descartaven que els fets poguessin portar a una nova guerra amb el Pakistan.

El segon dia de combats aeris, quan ja es comptabilitzaven unes 300 baixes de tots dos costats, l'Índia va perdre dos avions i va estendre el toc de queda a la zona fronterera entre el Pakistan i l'estat del Punjab, veí del Caixmir. El Pakistan va amenaçar amb represàlies en forma de contraatacs aeris en una carta que el primer ministre pakistanès va enviar al secretari general de l'ONU Kofi Annan i va abatre un helicòpter indi. Vajpayee va ordenar intensificar els bombardejos i va rebutjar la mediació de l'ONU en el conflicte sense renunciar, però, a la via diplomàtica bilateral. De fet, qui tenia interès a internacionalitzar el conflicte seguia sent el Pakistan, que sempre havia estat segur de guanyar un possible referèndum d'autodeterminació.

A finals de juny la situació seguia igual, sinó pitjor -Nova Delhi havia anunciat un atac massiu per reconquerir punts estratègics de Caixmir i el Pakistan havia contestat instal•lant bateries antiaèries en tots els seus aeroports- i la comunitat internacional començava a preguntar-se qui exercia, veritablement, el control al Pakistan. No semblava creïble que Sharif, l'home que havia signat la declaració de Lahore amb el seu homòleg indi, ordenés les incursions de la guerrilla en terres índies poques setmanes després. Semblava més aviat que l’exèrcit pakistanès actuava pel seu compte.

Els primers dies de juliol van ser d'una intensa activitat diplomàtica. Oficials d'alta graduació i diplomàtics d'alt nivell nord-americans van visitar Nova Delhi i Islamabad mentre emissaris dels dos països mantenien contactes secrets. L'11 de juliol, l'Índia i el Pakistan van arribar a un acord sobre la reducció de l'activitat bèl•lica que permetés la retirada dels islamistes infiltrats a Caixmir. La tensió bèl•lica va disminuir i va cedir el protagonisme a l’activitat política.

A l’Índia, el procés electoral, estructurat en 5 fases, va durar gairebé un mes, del 5 de setembre fins el 3 d'octubre. L'índex de participació va ser d'un 56% i els nacionalistes hindús de Vajpayee van tornar a guanyar els comicis tot i que van obtenir una majoria més reduïda que la que esperaven a la vista dels sondejos. Una vegada més, l'estabilitat política de l'Índia depenia de complexes aliances. L'11 d'octubre Vajpayee va rebre l'encàrrec de formar govern i va prometre un govern estable que es dedicaria a promoure el creixement econòmic. La borsa de Bombay, que durant tres dies havia batut el seu propi sostre, semblava avalar aquesta tesi.

Però, l'endemà mateix, la situació es va tornar a complicar al Pakistan. El govern de Sharif havia intentat imposar-se al poder militar substituint el general en cap de l'exèrcit, Pervez Musharraf, pel tinent general Jawaja Ziauddin que, fins aleshores, havia dirigit els serveis d’intel•ligència militars. La resposta de Musharraf va ser destituir el govern legalment constituït i fer-se amb el poder per "acabar amb el desordre i la incertesa" que regnaven al país i "posar remei al col•lapse" de l'economia nacional. Sharif i altres membres del seu gabinet van ser arrestats.

El 13 d'octubre, Vajpayee va ser investir com a primer ministre de l'Índia mentre al Pakistan Musharraf anul•lava la Constitució, dissolia el parlament, les assemblees regionals i el senat, decretava l'estat d'emergència i s’autoproclamava cap del govern tot mantenint Mohammed Rafiq Tarar a la presidència del país. També va anunciar una desescalada militar a la frontera amb l'Índia i va insistir que calia resoldre el problema caixmir.

Tot i que, inicialment, l'Índia i els Estats Units havien mostrat la seva preocupació pel cop d'estat i les autoritats de Nova Delhi havien posat les seves forces armades en estat d'alerta màxima, la tensió va anar decreixent i Washington va decidir de donar un marge perquè els colpistes complissin el seu programa tot fent lloances al to conciliador que havien emprat amb l'Índia.

En acabar l’any, el món es preguntava si Vajpayee seria capaç de mantenir-se en el govern indi els 5 anys que teòricament durava la legislatura i si, al Pakistan, Musharraf emprendria un camí de retorn al sistema democràtic. El processament de l’exprimer ministre Nawaz Sharif per un tribunal antiterrorista que l’acusava de “traïció” i que podia condemnar-lo a mort, no semblava un senyal massa encoratjador.

L’única cosa clara era que l’escalada de tensió dels mesos de maig i juny al Caixmir no havia desembocat, com es temia, en una nova guerra oberta entre l’Índia i el Pakistan. Una guerra que hagués pogut implicar l’ús d’armes atòmiques. La resta d’ interrogants encara estaven oberts.