Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Suharto (a l'esquerra), amb el president indonesi, Abdul-Rahman Washid.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Wiranto (5)
Abderraman Wahid (10)
Carlos Felipe Ximenes Belo (13)
Haji Mohammad Suharto (18)
Hutomo Mandala Putra (3)
Lalu Matiyum (2)
Marzuki Darusman (1)
Megawati Sukarnoputri (16)
Entitats Entitats
Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats (18)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic d´Indonèsia-Lluita (6)
Time (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Indonèsia (41)
Timor Oriental (21)
29 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
L'immobilisme succeeix Suharto
Indonèsia
Després de la destitució del dictador Suharto el maig de 1998, la celebració del referèndum per la independència del Timor Oriental i l’elecció parlamentària del president Abderrahman Wahid del 1999, semblava que Indonèsia encarava un període d’estabilitat política i econòmica, però no va ser així, en instaurar-se un greu immobilisme en les seves estructures de poder.

El cas més flagrant d’immobilisme era el de Timor Oriental, tal i com va ser denunciat pel premi Nobel de la Pau i bisbe de Dili, Carlos Ximènes Belo, després que el 6 de setembre les milícies proindonèsies ataquessin les oficines de l'Alta Comissaria de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a Atambúa, provocant la mort de tres funcionaris i dos col·laboradors de l'organisme. Nacions Unides va evacuar el personal que tenien destacat a Timor Occidental i va abandonar a la seva sort dels 120.000 refugiats del sector oriental de l'illa que esperaven poder tornar aviat a l'excolònia portuguesa. Al mes de novembre, el bisbe de Dili va acusar directament el govern d’Abderrahman Wahid de no haver complert amb els seus compromisos de democratització i d’haver entrat en connivència amb l’entorn de l’exdictador Suharto, contravenint la voluntat del poble i d’alguns partits d’oposició com el Partit Democràtic d’Indonèsia-Lluita (PDI-P) de Megawati Sukarnoputri, filla de Sukarno, el forjador de la independència indonèsia deposat per Suharto el 1968 i vicepresidenta del país.

Aquest balanç contrastava amb les expectatives creades a principis d’any quan, el 14 de febrer, Wahid va destituir el general Wiranto, considerat com el màxim responsable de les atrocitats comeses per les tropes indonèsies al Timor Oriental, i quan, el 29 de maig, es va ordenar l’arrest domiciliari de l’expresident Suharto per ús indegut de diners de fundacions caritatives i abús de poder en els 32 anys que va governar al país. Des la seva destitució al maig del 1998, Suharto, a qui la revista Time atribuïa una fortuna personal de prop de 15.000 milions de dòlars, tenia prohibida la sortida del país. El 3 d’agost, el fiscal general d’Indonèsia, Marzuki Darusman, va obrir oficialment el procés judicial contra l’exdictador, en acusar-lo formalment de corrupció i convocar la primera sessió del seu judici pel 10 d'agost.

La perspectiva de processament de l’exdictador, però, va aixecar les resistències de l’estament militar i d’altres sectors de l’antic règim que van pressionar sobre Wahid per aturar el procés, determinant l’aplaçament del judici pel 14 de setembre i la promulgació d’una amnistia que exonerava els militars de les violacions als drets humans comeses en els anys de la dictadura. Justament en aquest context es va produir un atemptat a la borsa de Djakarta que va provocar el 13 de setembre la mort de 15 persones i ferides en 30 mes i que va ser atribuït al fill de Suharto, Hutomo Mandala Putra, Tommy. Tres dies més tard, aquest va ser citat a declarar davant els tribunals però va ser alliberat poques hores després per falta de "proves suficients". El 26 d setembre, però, la Cort Suprema del país va condemnar Tommy a 18 mesos de presó per diferents afers de corrupció en que estava involucrat, però la pena no es va poder complir en haver desaparegut del país.

El malestar popular va arribar al seu punt més alt el 28 de setembre quan el jutge Lalu Matiyum va dictaminar que Suharto no estava en condicions de ser jutjat a causa del seu delicat estat de salut. En conèixer-se la decisió, que suposava el perdó per a l’exdictador, la violència es va apoderar dels carrers de la capital i prop d’un miler de manifestants van llançar còctels molotov i pedres contra l’edifici judicial. Les protestes dels manifestants es van perllongar algunes setmanes més, fins que l’exèrcit va prendre el control de Djakarta per protegir el règim del president Wahid, a qui els manifestants feien responsable de la situació creada.

A les protestes dels manifestants, ja directament decantades contra Wahid, a qui també s’acusava d’una nova devaluació de la rúpia d’un 5% i de l’increment dels preus dels transports i dels carburants, element de primera necessitat en un país de 200 milions d’habitants repartits en 17.000 illes, s’hi van afegir a principis de desembre les dels parlamentaris, que acusaven el president de personalisme, reivindicant una reforma de la Constitució (del 1945) que facilités l’elecció directa del president del país i l’escurçament del seu mandat. Paral.lelament van sorgir moviments independentistes a diverses zones del país (amb especial força a Atjeh i Irian Jaya) que qüestionaven la llei de descentralització que havia d’entrar en vigor l’1 de gener del 2.001 i que, segons el govern de Djakarta, havia de ser un element clau per evitar que d’altres províncies seguissin el camí iniciat el 1999 pel Timor Oriental.