Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El nou president d'Indonèsia, Abdul-Rahman Wahid, ajudat per un soldat i per la seva filla

Xanana Gusmao

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Wiranto (5)
Bacharuddin Iusuf Habibie (15)
Carlos Felipe Ximenes Belo (13)
Haji Mohammad Suharto (18)
José Ramos-Horta (10)
José Alexandre Gusmão (15)
Kofi Annan (135)
Megawati Sukarnoputri (16)
Peter Cosgrove (2)
Entitats Entitats
Aitarak (Guerrilla proindonèsia de Timor Oriental) (3)
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Forces Armades d'Alliberament Nacional de Timor Oriental (3)
Fòrum per a la Unitat, Democràcia i la Justícia (Timor Oriental) (2)
Front Revolucionari per a la Independència de Timor (4)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic d´Indonèsia-Lluita (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Timor Oriental (21)
30 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Timor Oriental defensa la seva independència
Indonèsia
El 1999 Timor Oriental va independitzar-se d’Indonèsia, el país que s’havia annexionat l’excolònia portuguesa el 1975 aprofitant la inestabilitat creada a Portugal amb la revolució dels clavells del 25 d’abril del 1974. L’annexió de Timor no va ser mai reconeguda per la comunitat internacional i Nacions Unides va defensar que calia un referèndum. Els punts culminants del procés van ser el Premi Nobel de la Pau concedit a José Ramos-Horta i Carlos Filipe Ximenes Bello el 1996, que va col•locar el problema de Timor al centre de la política internacional i la caiguda a Indonèsia del règim dictatorial de Suharto el 1998. S’obria així un nou escenari que va conduir al referèndum del 30 d’agost de 1999 convocat i controlat per Nacions Unides on els timoresos van votar de forma massiva (78,5%) per la independència.

El procés però no va ser fàcil, si durant 24 anys la repressió del règim de Djakarta havia estat implacable (més de 100.000 víctimes el primer any d’ocupació i unes altres 200.000 posteriorment), aquesta va prendre una magnitud encara més dramàtica just abans del referèndum, amb l’objectiu d’atemorir la població i evitar que votés a favor de la independència. Un cop conegut el resultat, l’activitat dels grups paramilitars indonesis (que comptaven amb el suport ben poc dissimulat de l’exèrcit) va ser encara més gran, provocant una autèntica carnisseria que va avergonyir la comunitat internacional i la mateixa ONU, que havia convocat un referèndum d’autodeterminació sense garantir la seguretat dels que hi van prendre part. Finalment, quan ja era massa tard per a les víctimes, la comunitat internacional va enviar un contingent liderat per Austràlia que va restablir l’ordre i va supervisar una transició ordenada cap a la plena independència de Timor Oriental.

La celebració del referèndum i la ulterior transició endegada a Timor Oriental van ser possibles, malgrat totes les dificultats, pels canvis polítics registrats a Indonèsia l’any anterior. El desembre de 1998, Yusuf Habibie, el nou home fort del país que el mes de maig havia substituït Haji Mohamend Suharto, va prometre per a mitjans del 1999 la celebració de les primeres eleccions legislatives lliures des del 1955, abans del cop d’estat de Suharto.

Indonèsia patia des del 1997, igual que d’altres països del sud-est asiàtic, una greu crisi financera -manca de liquidesa, anquilosament dels monopolis bancaris, creixement del seu deute extern, devaluació de la rupia i una inflació per sobre del 80%- que havia obligat el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a intervenir per propiciar una reestructuració global de la seva economia. En aquesta direcció, Habibie comptava amb el suport occidentals i va acceptar, també, el compromís de convocar un referèndum a mitjans de 1999 per decidir sobre la independència de Timor Oriental i negociar l’alliberament del líder independentista del Fretilin, José Alexandre Xanana Gusmao, el que va fer el 10 de febrer de 1999. També va prometre respectar el resultat del referèndum, convocat pel 30 d’agost de 1999 i en el que haurien de votar els 800.000 habitants del territori.

El primer gran pas cap a la democratització va arribar amb les eleccions legislatives del 7 de juny, en què el Partit Demòcratic Indonesi de Lluita liderat per Megawati Sukarnoputri –la filla de Sukarno, el pare de la independència, popularment coneguda com la Princesa de Djakarta- va ser la força més votada en obtenir 153 dels 510 escons en joc (462 elegibles i 38 de designació militar). El partit oficial Golkar en va aconseguir 120, mentre que 21 de les 48 formacions que s’havien presentat als comicis es van repartir la resta de la representació. El nou parlament creat hauria d’elegir en el mes d’octubre el president del país.

Seguint les previsions, el 30 d’agost es va celebrar al Timor Oriental el referèndum per decidir sobre l’autonomia o la independència del territori amb una participació del 99%. La jornada, però, va estar presidida pel clima de violència i intimidació creat per les milícies proindonèsies Aitarak, que el mateix dia del referèndum van assassinar tres membres de la Unamed (Missió de l’ONU a Timor Est), organisme al que responsabilitzaven d’encoratjar el vot separatista. Aquestes milícies van assolir un protagonisme cada cop més gran, sobretot després que, una setmana més tard, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va anunciar la victòria de l’opció independentista per un 78,5% dels vots. Entre 1 i el 18 de setembre, les milícies van sembrar el terror i el caos als carrers de les principals ciutats timoreses, Dili, la capital, Maliana i Same, fins arribar a controlar la pràctica totalitat del territori i foragitar els representants de l’ONU sota amenaça de mort. En aquests dies, els paramilitars van matar més de 500 persones i van atacar també la residència del bisbe de Dili, Carlos Filipe Ximenes Belo, que va haver de ser evacuat en helicòpter.

Davant la gravetat dels fets, el president indonesi, Yusuf Habibie, va declarar la llei marcial a Timor Oriental, mentre el cap militar del país, general Wiranto, va viatjar a Timor Oriental amb una delegació de l’ONU per comprovar la gravetat de la crisi. El 12 de setembre, Habibie va “convidar les forces de l’ONU a restablir l’ordre i la seguretat a Timor Oriental”, mentre Austràlia manifestava la seva disposició a encapçalar el desplegament de tropes internacionals. Tres dies després, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar per unanimitat l’enviament a Timor Oriental d’una força multinacional de 7.000 homes (Austràlia, Gran Bretanya, França, Irlanda, Portugal, Nova Zelanda, Canadà, Corea del Sud, Filipines, Malàisia i Tailàndia), sota el comandament del general australià Peter Cosgrove. Els primers soldats van arribar al Timor Oriental el 19 de setembre, dedicant les tres primeres setmanes de la seva actuació a detenir i neutralitzar paramilitars.

Amb la situació, ja controlada, el 19 d’octubre de 1999 el recent elegit Parlament d’Indonèsia va anul•lar formalment l’annexió del Timor i les Nacions Unides es van convertir en l’administradora transitòria de l’exprovíncia, fins a la constitució d’un govern provisional, la redacció d’una Constitució i la celebració de les primeres eleccions lliures al nou país, procés que hauria d’acomplir-se en el termini aproximat de dos anys.

La possibilitat real, però, de consolidar la independència timoresa depenia de la consolidació de la tot just inaugurada democràcia indonèsia. En aquest sentit, la fita del 20 d’octubre, en que el Parlament de Djakarta havia d’elegir per primera vegada en la història el president del país va resultar definitiva. Després d’una llarga jornada de votacions parlamentàries i contra tot pronòstic, el líder musulmà moderat Abdul-Rahman Wahid, també conegut pel seu nom en javanès: Gus Dur, va guanyar l’elecció en obtenir 373 vots enfront dels 313 de Megawati Sukarnoputri. Les protestes populars, amb saquejos i focs a tot Djakarta, van precedir, el nomenament d’aquesta com a vicepresidenta, l’endemà.

Un dia més tard, el 22 d’octubre, Xanana Gusmao va tornar triomfalment a Dili, la capital timoresa, com a potencial president del nou Estat i com a president d’un consell nacional de transició (Consell Nacional de la Resistència Timorenca), encarregat, en col•laboració amb l’ONU, de concretar la independència. El Consell havia estat creat l’abril de 1998 a Lisboa i integrava diferents formacions: La Unió Democràtica Timorenca, el Moviment per a la Reconciliació i Unitat del Timor Oriental i el Fretilin, (Front d’Alliberament de Timor Oriental) que liderava Gusmao. Entre les primeres mesures decretades pel Consell destacaven l’adopció del portuguès com a llengua oficial i el tetum com a llengua nacional i de l’escut portuguès com a moneda de Timor Oriental. L’1 de desembre de 1999, també va tornar al país, José Ramos-Horta, que havia estat fins llavors el principal divulgador al món de la causa independentista timoresa i era considerat el número dos del nou país a construir.

La progressiva normalització del Timor Oriental, garantida per la presència de les forces internacional, ja havia cridat unes primeres inversions internacionals, provinents del consorci australiano-nordamericà Phillips Petroleum, que va anunciar unes aportacions d’1.400 milions de dòlars per explotar les reserves de gas existents al mar del Timor, prop de Bayu-Undan. La Phillips Petroleum tenia previst d’iniciar la producció de gas cap al 2003 i alimentar en pocs anys els mercats australians i asiàtics. Paral•lelament, el nou país ja havia estat convidat a integrar-se a l’ASEAN, l’organisme de desenvolupament del sud-est asiàtic, on també era integrat Indonèsia, i en el Fòrum del Pacífic Sud, encapçalat per Austràlia i Nova Zelanda.

A finals d’any, la consolidació del projecte independentista al Timor Oriental, va fer créixer les reivindicacions d’altres territoris depenents d’Indonèsia, com l’Irian Jaya (ex Papua Occidental) o l’illa d’Aceh, de majoria musulmana. Per evitar que es repetís la situació viscuda al Timor Oriental, Nacions Unides va exigir al nou president indonesi, Abdul-Rahman Wahid, l’inici de contactes amb l’oposició formada en aquests dos territoris.