Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Francesc Cabana i Vancells

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia catalana (535)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Personatges Personatges
Carlos Solchaga (7)
Entitats Entitats
Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona (91)
General Agreement on Tariffs and Trade (7)
Seat (94)
Unió Europea (1018)
Volkswagen (42)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
25 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Indústria i comerç



Francesc Cabana i Vancells

Després de dos anys de xifres negatives, el 1994 s'ha saldat positivament per a Catalunya. El producte interior brut, el famós PIB, s'ha incrementat en un 2%, una mica per sobre de les previsions que es feien i una mica per sobre també del que correspon a l'Estat espanyol.

El motor d'aquesta recuperació ha estat la demanda exterior. Els primers beneficiats, la indústria i el turisme, que són les dues grans potes de l'economia catalana. La causa d'aquesta demanda ha estat la nova paritat de la moneda espanyola, després de les tres successives devaluacions, que es produïren a finals del 1992 i a començaments del 1993, com a colofó de la política suïcida de Carlos Solchaga, el ministre d'Hisenda del govern Solcespanyol.

L'exportació catalana ha augmentat un 26,5% en relació a l'any anterior. Un percentatge extraordinari, que només pot ser conseqüència directa d'aquelles devaluacions. No es tracta d'un increment de la productivitat de les empreses catalanes, tinguem-ho en compte, sinó del fet molt més simple que aquestes han pogut vendre els seus productes entre un 15 i 25% més baixos de preu, des del punt de vista dels importadors. Dit d'una altra manera, la seva competitivitat exterior ha crescut a conseqüència d'un fet que no té res a veure amb la seva forma de treballar, sinó per un fet extern, com és el canvi de la pesseta.

El PIB industrial, segons les dades de la Cambra de Barcelona, va començar amb signe negatiu el primer trimestre del 94, per canviar de signe durant la resta de l'any i en sentit creixent cada vegada. El del quart trimestre era d'un 3%, segons previsions, mentre que el del primer era un -0,2%. Aquesta recuperació industrial cal també situar-la en el seu lloc correcte. Ha permès recuperar el signe positiu en el compte de resultats de moltes empreses, que arrossegaven pèrdues. O ha aconseguit que es reduïssin. No es poden llançar, per tant, les campanes al vol.

El cas de la Seat, la primera empresa industrial a Catalunya, és un bon exemple del que estem dient. La Seat, filial de la Volkswagen alemanya, estava condemnada a desaparèixer o a quedar com una empresa testimonial, si s'hagués mantingut la pesseta Solchaga. En acabar el 1994, però, ha comprovat una baixa substancial del seu nivell de pèrdues, tot i que encara perd diners. Durant l'any, ha estat en el centre de les pàgines econòmiques dels diaris per les seves pèrdues, per la seva política de reducció de llocs de treball i per l'actitud hostil dels sindicats, que han fet nombroses vagues de protesta. S'ha salvat la Seat per un temps, però el seu futur continua molt fosc. I no oblidem que no es tracta tan sols d'aquesta empresa, sinó també de dotzenes de petites i mitjanes empreses del sector auxiliar de l'automòbil, que en depenen en bona part. Productivitat, conflictivitat laboral, cost dels acomiadaments, dependència exterior: són temes centrals en el futur de la indústria catalana.

Els catalans hem continuat venent les empreses pròpies i accentuant la dependència exterior. Un altre aspecte negatiu de l'evolució del sector industrial. Els estrangers continuen creient més en el nostre futur -el català i l'espanyol- que no pas els mateixos empresaris catalans. Aquesta actitud s'hauria d'acabar, perquè si no és així ens trobarem que el capital català només controla la petita empresa i ha venut totes les mitjanes i grans i, especialment, les que tenien una capacitat de creixement. Sortosament, sembla que des de Madrid el ministeri d'Indústria té intenció, per primera vegada, de posar en marxa una política industrial per a les petites i mitjanes empreses i per a les que es mantenen en mans de ciutadans espanyols.

El 1994 ha ressuscitat el sector tèxtil. És aquest un sector al qual s'ha donat per mort i enterrat moltes vegades, però que encara dóna senyals de vida. És clar que exigeix per part dels empresaris que queden una capacitat d'innovació considerable. Alguns han optat per obrir fàbriques a Portugal, al Marroc o Tunísia per aprofitar els baixos costos laborals d'aquests països i continuar produint. Altres s'han especialitzat en productes d'alt valor afegit. Estan condemnats, però, a mantenir-se atents, ja que els nous acords del GATT, signats el mes d'abril de 1994 i que s'han posat en marxa des del 1995, els poden afectar negativament, en suposar la cancel·lació dels acords Multi-Fibres, que posaven un límit a les importacions europees de productes tèxtils.

El comerç està molt sovint vinculat a la indústria. És el cas del comerç exterior, que hem mencionat. Però si ens referim al consum, a la demanda interior, aleshores hem d'acceptar que, si hi ha hagut moviment a l'alça durant el 94, aquest ha estat mínim. Es calcula que només d'un 0,4%. És una constant d'una bona part dels països de la Unió Europea. Un consum que ha tingut comportaments diversos. Les compres d'automòbils, per exemple, han augmentat més d'un 20% en relació a l'any anterior, mentre que la venda al detall de comerços ha quedat un 8 o un 9% per sota de la del 1993. El consumidor, en un any d'inici de recuperació econòmica, però d'ambient polític enrarit, no veu encara les coses clares i fa una política selectiva: compra el cotxe, després d'haver retardat la decisió durant tres anys, pren les vacances a les quals ja s'ha acostumat, i continua estalviant en camps com els de l'alimentació, el vestit o la cultura.