Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els nous sistemes de difusió musical

L'intercanvi de cançons a través d'Internet va fer reaccionar les discogràfiques multinacionals

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cinema (199)
Internet (135)
Música (203)
Personatges Personatges
David Bowie (2)
Dieter Seitzer (1)
Eric Corley (1)
Jed Rakoff (2)
Marilyn Hall Patel (1)
Michael Robertson (1)
Paul McCartney (10)
Prince Rogers Nelson (2)
Shawn Fanning (1)
53 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Batalla per la música de franc
Internet
Un estudi fet per l'empresa nord-americana Digital Magex assenyalava que durant l'any 2000 havien circulat per Internet, d'un destinatari a un altre, un total de 1.000 milions de cançons, que satisfeien la demanda d'un mercat global de 38 milions de consumidors que, buscant a la xarxa, obtenien música de franc.

La música on on line era una possibilitat present a Internet des de feia uns quants anys i havia aixecat la protesta de les principals multinacionals del sector, agrupades en l'Associació de la Indústria Discogràfica Americana (RIAA), que el desembre del 1998 van fundar l'anomenada Iniciativa per a la Música Digital Segura (SDMI) amb la finalitat de garantir que la música que s'obtingués per Internet estigués controlada, pagués els corresponents drets d'autor i no fes desaparèixer el negoci de les companyies discogràfiques.

El format MP3 va significar una autèntica revolució. A través de la xarxa es podia obtenir un senzill programa capaç de descarregar des d'un altre
ordinador una peça de música determinada en aquest nou format, un sistema de compressió de so desenvolupat per l'Institut Fraunhofer el 1987 en el context del programa europeu Eureka, sota la direcció dei professor Dieter Seitzer, de la Universitat d'Erlangen, amb l'objectiu de crear un estàndard per a les emissores de ràdio digital. L'estàndard de ràdio no va arribar a funcionar, però I'MP3 va ser un invent de gran potencial com a compressor d'informació sonora.

El principal avantatge de I'MP3 respecte de la música en casset o CD era que reduïa fins a 12 vegades la mida del fitxer que ocupava cada cançó i en facilitava una ràpida circulació a través d'Internet, amb l'únic requisit d'un ordinador, un mòdem i un telèfon. Afegint a l'ordinador una targeta multimèdia i uns altaveus, el fitxer MP3 obtingut podia, a més, ser escoltat directament sense necessitat d'un reproductor musical específic. Si el receptor d'aquesta música disposava d'un sistema de gravació de discos compactes, podia fer-se'n còpies, per a ell, per als amics o per vendre-les al mercat negre.

Les enormes possibilitats que oferia el sistema van fer que, a final del 1998, l'empresari nord-americà Michael Roberson es decidís a crear una web, anomenada MP3.com (denominació que va comprar per mil dòlars al seu primer registrador), com a servidor especialitzat en càrrega i descàrrega de música a través d'Internet, que substituïa la munió de webs similars que necessitaven tota una sèrie de passwords o autoritzacions en clau per operar. L'iniciativa de Roberson va animar, el maig del 1999, un altre nord-americà, Shawn Fanning, de 19 anys, a crear Napster.com, una web que feia possible l'intercanvi directe de fitxers musicals entre internautes. EIs usuaris de Napster.com només havien de fer baixar, de manera gratuïta, una aplicació per al PC que els permetia localitzar les cançons que volguessin, sempre que les tingués un altre usuari de Napster. La mecànica bàsica de Napster.com convertia cada ordinador en un usuari i un servidor alhora i va tenir tant èxit que nou mesos després de la seva creació ja tenia un milió d'usuaris. I a l'agost del 2000 el nombre de visitants ja era de set milions. D'aquesta manera, Napster.com va ser la companyia del món que havia augmentat més ràpidament l'audiència en tota la història d'Internet.

L'èxit va provocar les protestes de les multinacionals discogràfiques, que el 7 de desembre de 1999 es van querellar contra Napster argumentant que era un servei que feia possible la pirateria de música en una escala sense precedents. Anteriorment, la RIAA havia perseguit els primers fabricants de MP3 portàtils, encapçalats per Diamond Multimedia, contra els quals va perdre una demanda a Califòrnia, el 1998.

Al llarg del 2000, la combinació de música de franc i de reproducció en un aparell MP3 va fer que es disparés encara més la demanda de música on line, de manera que, segons un informe de la Field Research del setembre del 2000, el 87% de les cançons que movia Napster.com eren propietat de la RIAA, i estava provocant una baixada de les vendes de gairebé 300 milions de dòlars. Però, contràriament a la tendència apuntada, una anàlisi de l'empresa Soundscan assenyalava que les vendes de discos compactes als EUA havien crescut un 32% el primer trimestre del 2000 entre els joves de 18 a 24 anys, que constituïen el gruix d'usuaris de Napster. Una enquesta de la Digital Music Association i Yankelovich Partners aclaria que el 60% dels usuaris de Napster.com consultats havien acabat comprant els compactes a les botigues especialitzades.

L'aparent contradicció entre estudis reflectia, de fet, la gran divisió d'opinions en el sector discogràfic respecte de què calia fer i cap on conduir la música i, sobretot, la distribució discogràfica en el món de les noves tecnologies. Es van afegir a la polèmica els artistes, que també van adoptar posicions molt diferents. Creadors com David Bowie, Prince, Smashing Pumpkins i U2 defensaven Napster.com perquè consideraven que potenciava la llibertat artística i que contribuïa a promoure la seva imatge, mentre que d'altres, com Paul McCartney o Metallica, pensaven que vulnerava els seus drets d'autor. Metallica va ser el grup que va obrir el foc judicial contra Napster.com instant a fer el primer judici sobre drets d'autor de l'era Internet, el mes de maig.

Les demandes del grup heavy i de la RIAA van rebre la sentència favorable de la jutge de San Francisco Marilyn Hall Patel, que, el 27 de juliol, va condemnar Napster.com de forma preventiva. La companyia va recórrer contra la sentència argumentant que no hi havia afany de lucre en les seves activitats i que es limitaven a facilitar un intercanvi de fitxers entre particulars. El 28 d'agost es va celebrar un altre judici contra MP3.com a causa d'una demanda presentada per la companyia Universal Music Group per violació de drets d'autor. El jutge federal de Nova York, Jed Rakoff, va condemnar MP3.com a pagar a Universal Music Group una indemnització de més de 200 milions de dòlars. En els dos casos, la publicitat generada amb els litigis judicials va fer pujar el nombre de visites i consultes a les dues webs, que va anar creixent mentre s'esperaven les resolucions judicials definitives.

Pendent d'aquestes resolucions, la indústria va agafar la iniciativa. El 30 d'octubre el grup alemany Bertelsmann (BMG) va arribar a un acord amb Napster per crear un negoci conjunt de distribució de música per Internet. Els usuaris haurien de pagar quotes d'abonament, destinades a cobrir drets d'autor i a proporcionar un benefici empresarial per les tasques d'enregistrament i promoció de la música. La iniciativa de BMG era una clara aposta de futur en un negoci, el de les vendes de discos, cassets o compactes, que la mateixa existència d'Internet ja posava en qüestió. Anteriorment, el 7 d'abril, BMG havia fusionat els seus negocis amb el grup britànic de comunicació Pearson (5% de Telefónica) i el belga Audiofina, i el 5 de juny havia venut a Telefónica la seva filial Mediaways, l'operador d'internet més important a Alemanya després de Deutsche Telekom, per dedicar-se a la creació de sites de comerç electrònic.

L'aposta de Bertelsmann d'aliar-se amb el seu "enemic" va ser seguida 15 dies més tard per Universal. En aquest cas, l'empresa discogràfica va arribar a un acord amb MP3.com, que, a canvi de pagar 54 milions de dòlars en compensació per haver infringit les lleis de drets d'autor i d'acceptar l'entrada d'Universal en el seu accionariat, va obtenir la cessió de distribució per part d'Universal del seu catàleg musical.

A l'acabar l'any encara no hi havia resolució judicial de la demanda presentada per la RIAA, però l'exemple de MP3.com i Napster.com s'havia estès en altres camps. Després de l'èxit assolit a l'agost a la xarxa per Quantum Project, el primer film fet expressament per a Internet (15 milions d'espectadors en dos mesos, que pagaven 3,95 dòlars cadascun per veure el film en el seu ordinador), Hollywood va haver de recórrer a un jutjat de Nova York per evitar la proliferació de còpies de les seves produccions en DVD, que circulaven per la xarxa a través de la web 2600.com, propietat d'Eric Corley. La demanda contra Corley va ser presentada pels vuit grans estudis de Hollywood. El 18 d'agost, el jutge va ordenar la retirada del programa decodificador de DVD (DeCSS) de la web. Els advocats de Corley van anunciar que recorrerien contra la sentència emparant-se en la primera esmena de la Constitució i argumentant que les còpies fetes eren per a ús de particulars. La guerra de la música a Internet deixava pas a una nova confrontació: la cinematogràfica.