Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ali Akbar Haixemi Rafsandjani (6)
Mahmud Ahmadineyad (9)
Mohammed Khatami (36)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Organització de les Nacions Unides (606)
28 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Ahmadinejad, president
Iran
El 2005, l’Iran va canviar la seva orientació moderada en el context internacional i en relació al conjunt del món àrab, des que els integristes de Mahmud Ahmadinejad es van imposar als reformistes del que havia estat president del país des de 1997, Mohamed Khatami, a les eleccions presidencials del 3 d’agost, a les quals ja no va poder presentar un altre cop la seva candidatura. La victòria d’Ahmadinejad va ser, amb el 62% de vots assolits, el suficientment contundent per a desplaçar del poder fins i tot a un històric del règim com Ali Akbar Hashemi Rafsanjani, que només va aconseguir el 36% dels vots. La victòria dels integristes, a més, va seguir a l’anteriorment assolida en les generals de febrer de 2004 i a les regionals i municipals immediatament anteriors.

Des de la seva elecció, Mahmud Ahmadinejad a qui la intel·ligència nord-americana acusava d’haver participat en els atacs contra l’ambaixada nord-americana del 1979, va canviar l’orientació de la política internacional iraniana.

Ahmadinejad va iniciar una pugna directe amb els negociadors de la Unió Europea, amb qui les autoritats de Teheran ja duien dos anys i mig negociant per la petició iraniana de poder disposar d’urani enriquit per a bastir els usos nuclears civils que precisava per al seu desenvolupament. Davant la negativa de la Unió Europea, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) que supervisava les converses, i els Estats Units, Ahmadinejad va donar de termini fins al 30 d’agost perquè Occident autoritzés la mesura, iniciant així una crisi internacional de gran abast, que va coincidir en el temps amb la petició del mateix tipus cursada per Corea del Nord. Occident, i particularment, Israel entenien que ni Corea del Nord ni l’Iran podien disposar de la possibilitat de fabricar armament nuclear pel perill que això representava per a l’estabilitat mundial, i concretament per a Israel, en el cas de l’Iran, o el Japó, en el cas de Corea del Nord.

Aquestes sospites van tenir la seva plasmació en les amenaces contra Israel que va proferir el president iranià el 26 d’octubre amb motiu de la tradicional celebració islàmica del Dia de Palestina. Concretament, Ahmadinejad va dir que Israel hauria de ser esborrada del mapa, aquest fet va aixecar totes les alarmes de la comunitat internacional. Una setmana més tard, el mateix Ahmadinejad va temperar la crisi, fent una oferta a la Unió Europea de noves negociacions sobre el seu programa nuclear, que va transmetre als negociadors oficials del Regne Unit, França i Alemanya, en un intent d’acostament.

Ahmadinejad volia aturar la presentació d’un expedient contra l’Iran davant l’ONU i evitar l’expulsió del seu país de l’organisme que havia sol·licitat Israel. Per la seva banda, la Unió Europea va exigir a l’Iran que suspengués les activitats relacionades amb la conversió i l’enriquiment d’urani per reprendre les converses.
A finals d’any, i malgrat que el darrer informe de l’AIE, donat a conèixer a finals d’agost, denunciava que Teheran hauria produït set tones de gas susceptible de ser utilitzat per enriquir urani, tot i que no disposava de proves fefaents sobre les preteses finalitats militars que se li suposaven, el Consell de Seguretat de Nacions Unides encara no s’havia pronunciat en ferm sobre la qüestió. Mentrestant, la màxima autoritat iraniana, l’aiatol·là, Ali Hoseini Khamenei continuava reivindicat el dret dels iranians a poder utilitzar l’energia nuclear per a usos civils, alhora que Ahmadinejad agreujava la crisi fent declaracions contra l’existència de l’Estat d’Israel amb motiu del Dia de la Pàtria Palestina, tot afirmant que havien de ser els europeus, i més concretament els alemanys causants de l’Holocaust, els que acollissin Israel dins les seves fronteres i no el món àrab com havia passat en acabar la Segona Guerra Mundial.