Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Els canvis reclamats semblaven més a prop amb la presidència de Khatami

L'imam Ali Khamenei va donar el seu suport a Reichahri en les eleccions presidencials del 23 de maig

Articles dependents
Seied Mohamed Khatami
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eclesiàstics i religiosos (130)
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i cultura islàmica (71)
Personatges Personatges
Ahmed Tabazardi (1)
Alí Khamenei (9)
Ali Akbar Nateq-Nuri (2)
Ali Akbar Velayati (1)
Ali Mohamed Reichahri (1)
Atol·lah Mohadjerani (1)
Hussein Ali Montazeri (1)
Ibrahim Yazdi (1)
Mohammed Khatami (36)
Reza Zavarei (1)
Ruhol·lah Khomeini (9)
Salman Rushdie (4)
Taha Yasin Ramadan (1)
Entitats Entitats
Cable Network News (16)
Consell de Guardians (Iran) (7)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de l`Iran (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iran (Rep. Islàmica) (60)
35 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
El nou estil de Khatami
Iran
1997 va ser un any de canvis a l’Iran, sotmès com estava a un règim teocràtic des del 1979, que havia esgotat els seus recursos econòmics -a causa del boicot internacional- i els ideològics -després de reiterades crides a la guerra santa. Els dirigents del país, però, liderats per l’imam Ali Khamenei, mantenien la seva intransigència en contra de les demandes de canvi encapçalades pel Moviment per l’Alliberament de l’Iran d’ Ibrahim Yazdi o l’Associació Universitària Islàmica, de Ahmed Tabazardi, i d’alguns líders religiosos, com l’imam de Qom, Hussein Ali Montazeri.

Les diferències entre el poder religiós i la societat iraniana havien provocat fortes protestes populars i una demanda creixent d’abolició del principi de velaiat e faquih, instaurat per Ruhollah Khomeini i continuat per Khamenei, que prescrivia la supremacia política del poder religiós sobre el civil i que s’havia materialitzat en l’empresonament de Montazeri, reclòs des del 1989, i de Yazdi, detingut el 1996 durant la campanya de les eleccions legislatives.

Per altra banda, Iran es trobava aïllat en el terreny internacional. L’imam Khamenei encara mantenia vigent la condemna a mort (fatwa) dictada contra l’escriptor Salman Rushdie i el 10 d’abril de 1997, Alemanya va decretar l’expulsió del país de l’ambaixador iranià a Bonn, Hossein Moussavian, després que un tribunal de Berlín responsabilitzés directament la cúpula iraniana de l’assassinat de quatre opositors kurds en un restaurant de Berlín el 17 de setembre de 1992. La mesura va induir als representants dels Quinze a cridar a consultes els seus ambaixadors a Teheran, si bé, un mes més tard, la Unió Europea va aprovar un seguit d’ajuts humanitaris per a l’Iran, que el 10 de maig havia estat objecte d’un greu terratrèmol de 7,1 graus de magnitud que va sacsejar l'est del país i va provocar 2.400 morts i més de 6.000 ferits.

En aquest context, les eleccions presidencials del 23 de maig de 1997 van ser un catalitzador de les aspiracions de canvi del poble iranià, dins les línies marcades pel Consell del Discerniment, el veritable consell d’estat iranià, creat després de la mort de Ruhollah Khomeini el 1989 i integrat per una assemblea de 30 notables sota el mestratge de Khamenei. Així de les 238 candidatures presentades inicialment només quatre van ser considerades mereixedores d’optar a la presidència del país: la del conseller presidencial i antic ministre de cultura (1981-1992) Seied Mohamed Khatami, que era partidari d’una certa liberalització de les formes polítiques, la del president del Parlament, Ali Akbar Nateq-Nuri, el candidat oficial proposat per Khamenei, la de l’antic ministre d’Ensenyament Ali Mohamed Reichahri, també de caire oficial, i la del president de l’organització del Registre Nacional i únic candidat laic, Reza Zavarei.

El president sortint, Ali Akbar Haixemi Rafsandjani, en el poder des la mort de Khomeini el 1989 i reelegit el 1993, no es presentava a la reelecció en haver estat escollit per presidir el Consell del Discerniment (Mahma e Tashkis e Masslehat), que també controlava el Consell dels Guardians de la Revolució, conegut també com el consell de vigilància, una instància integrada per 83 membres, amb responsabilitats directes sobre les accions dels 100.000 guàrdies de la revolució o pasdaran.

Entre tots els missatges electorals, el de Khatami, que havia promès impulsar la llibertat d’expressió i els drets humans al país, va quallar poderosament entre l’electorat, sobretot entre el jovent, les dones i les classes menestrals, que el va votar de forma massiva (69%), deixant molt enrera el seu immediat seguidor Nateq-Nuri, que només va obtenir un 25% dels vots, en una jornada on la participació va superar el 85%. La importància del vot jove era reveladora de la realitat demogràfica de l’Iran, on el 60% dels 60 milions d’habitants del país eren menors de 30 anys i constituïen el principal grup d’afectats pel 20% d’atur registrat, en un país on la riquesa estava concentrada en mans de no més de 100.000 persones.

Khatami va prendre possessió del càrrec el 4 d’agost, nomenant un govern de caire marcadament reformista, que combinava la permanència en el càrrec d’anteriors responsables governamentals, Atol·lah Mohadjerani a Cultura, amb substitucions destacades, com la del que havia estat des del 1981 ministre d’Afers Exteriors, Ali Akbar Velayati, pel fins llavors ambaixador d’Iran a les Nacions Unides, Kamel Kharazi. Khatami va aconseguir el vot de confiança dels 270 parlamentaris iranians el 20 d’agost, alhora que la societat i alguns dirigents opositors, com Montazeri, li donaven el seu particular vot de confiança per la seva promesa d’evolucionar cap a un règim islàmic civil, sense deixar, però, de criticar el control ideològic que sobre la tasca de Khatami haurien de desenvolupar els “guies espirituals de la revolució”.

El mateix més d’agost, el parlament iranià va aprovar una llei autoritzant la instal·lació al país d’empreses foranes, en el que era el primer signe d’obertura real cap a l’exterior des del 1979. El nou text legal autoritzava les firmes estrangeres a disposar d’una oficina de representació a l’Iran, si bé exigia la reciprocitat de l’acció i demanava que les empreses iranianes gaudissin de les mateixes facilitats en els països d’origen.

Però encara eren moltes les traves que Khatami hauria de vèncer si volia completar els canvis anunciats. El mes de novembre, per exemple, el seu principal avalador religiós, l’imam Montazeri, havia estat amenaçat amb un judici per traïció a causa de les declaracions que havia fet denunciant la manca d’autoritat moral i política de Khamenei.

En el terreny diplomàtic també es van fer notar alguns signes d’obertura. Els dies 9, 10 i 11 de desembre es va celebrar a Teheran la vuitena cimera de l’Organització de la Conferència Islàmica, que va reunir mandataris de 55 països àrabs, entre els que hi havia el vicepresident iraquià, Taha Yasin Ramadan, el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Abdul·la Fahd, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Iàsser Arafat i el president d’Egipte; Hosni Mubarak. La cimera va aparèixer com un triomf de la diplomàcia iraniana, en comparació a la celebrada el mes anterior a Qatar, sota els auspicis dels Estats Units i Israel, a la que Iran no havia estat convidat.

Khatami va anunciar el 23 de desembre, en una conferència de premsa davant 350 periodistes estrangers, que aprofitaria el cap d’any per adreçar, a través de la CNN, un missatge al poble nord-americà, en el que exposaria els seus nous propòsits de pau i entesa. Era evident que una iniciativa d’aquesta envergadura col·locava Khatami per damunt de Khamenei en un terreny, com era el redreçament de les relacions amb el “Satanàs occidental”, decisiu per atorgar solidesa i credibilitat als canvis que, segons Khatami, haurien de venir a curt termini.