Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Un cal·lígraf del Ministeri de l'Interior apunta els resultats electorals en un tauler.

Una nena iraniana espera que la seva mare ompli la papereta.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Gènere, dones (87)
Poder executiu i governs (1139)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política internacional (1336)
Relació entre política i mitjans de comunicació (107)
Religió i cultura islàmica (71)
Personatges Personatges
Alí Khamenei (9)
Ali Akbar Haixemi Rafsandjani (6)
Fatime Haquikat Ju (1)
Mahdi Karabi (1)
Mohammed Khatami (36)
Reza Khatami (2)
Ruhol·lah Khomeini (9)
Saïd Hajjarian (2)
Entitats Entitats
Companyia Nacional Iraquiana de Petroli (1)
Consell de Guardians (Iran) (7)
Front de Participació (1)
Front Jordad (1)
Guardians de la Revolució Islàmica (3)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de l`Iran (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kurdistan (Orient Mitjà) (23)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Armènia (2)
Azerbaidjan (8)
Iran (Rep. Islàmica) (60)
48 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Les urnes donen a Khatami el control del Parlament
Iran
En el procés de canvis iniciat a Iran amb l’arribada de Mohammad Khatami a la presidència al 1997, les eleccions legislatives, a dues voltes, celebrades al país el 18 de febrer i el 5 de maig del 2000 van prendre una significació especial. Van permetre als sectors reformistes encapçalats per Khatami de capgirar la correlació de forces al Majlis (Parlament) iranià, que fins llavors havia estat dominat pels sectors més immobilistes, seguidors acèrrims de les directrius emanades del màxim dirigent iranià, l’aiatholla Ali Khamenei.

En arribar a la presidència del país, Khatami havia obert un front de liberalització important en el règim dels aiatollahs, representat al seu màxim nivell en el Consell de Guardians de la Revolució, l’organisme guia de la teocràcia iraniana, instaurat per Ruhollà Khomeini en vèncer la revolució iraniana del 1979 contra el xha. El Consell de Guardians de la Revolució havia estat també l’organitzador de la guerra santa contra Iraq, aliat llavors dels interessos occidentals a la regió, que entre el 1980 i el 1988 va devastar el país i va provocar la mort de més de 500.000 iranians, sacrificats en la defensa d’uns principis de puresa religiosa i d’expansionisme territorial que, a la pràctica, va provocar el total aïllament de l’Iran i va enemistar el país amb totes les potències occidentals i el llavors important bloc soviètic.

La liberalització preconitzada per Khatami va tenir com a finalitat primordial acabar amb aquest aïllament i aprofitar la nova correlació de forces sorgida al món amb la caiguda del mur de Berlín, la URSS i la fi del comunisme. Amb el vist-i-plau d’algunes països occidentals, Khatami va impulsar una reforma al país, amb el suport de les capes més joves de la població, principalment els universitaris, i d’un sector important de la “classe” femenina, que majoritàriament l’havia votat per arribar a la presidència, desitjosos tots de millorar les seves condicions de vida i acabar amb el dogmatisme i el purisme que afectava la vida quotidiana del país.

Concretament, Khatami, cap de la coalició Front de Participació que agrupava un total de 18 formacions polítiques de caire reformista, va centrar la seva acció en la reforma del sistema de justícia que practicaven els anomenats Tribunals Revolucionaris, investits d’una total impunitat en l’aplicació de la xària islàmica i en la posada en marxa d’una tímida llibertat de premsa que va permetre la creació de fins a 13 diaris i 3 revistes independents del poder.

Amb el temps, aquests nous òrgans d’expressió es van convertir en els principals propagadors de les idees de reforma i de democratització defensades per Khatami, que volia elevar el grau d’apropament a Occident i desfer l’aïllament econòmic i tecnològic, a més d’optimitzar comercialment els recursos petroliers del país. Així, quan el 18 de febrer va tenir lloc la primera volta de les legislatives, el poble iranià va anar a votar de forma massiva (75% de participació) als 11.000 col·legis electorals muntats en els 52 districtes del país, atorgant més del 50% dels seus vots al Front de Participació, que va aconseguir 143 del 185 escons disputats en la primera volta per elegir una Assemblea Nacional de 290 diputats.

Pocs dies després de la primera jornada electoral, el Consell de Guardians de la Revolució va anul·lar els resultats en 11 províncies i, a poc de començar, la segona volta, encara havia de resoldre desenes d’impugnacions als resultats de la primera volta, tot resistint-se a ratificar oficialment l’aclaparadora victòria dels reformistes a ciutats com Tabriz, Karaj, Khuzestan, i a la capital, Teheran, on van aconseguir 29 dels 30 escons en competició. Així, a dos mesos de la celebració de la segona volta de les legislatives, van ser molts els que dubtaven que s’arribés a inaugurar el nou Parlament en la data prevista del 27 de maig, sense descartar tampoc la possibilitat que el Consell de Guardians de la Revolució fes alguna fosca maniobra per afavorir els seus candidats cara a la segona volta de les legislatives. Aquests temors es van concretar el 27 d’abril, quan el Consell de Guardians de la Revolució va manar clausurar totes les publicacions independents que feien campanya, velada o obertament, per la causa reformista.

En aquest període entre eleccions també es van produir atemptats contra dos dels col·laboradors més propers de Khatami. El 12 de març uns desconeguts, que la policia no va aconseguir identificar, van ferir de bala el cap de l’oficina electoral dels reformistes i director del diari Sobh-é-Emruz, Saïd Hajjarian, i el 18 d’abril uns altres desconeguts van ferir, també de bala, Reza Khatami, germà del president iranià, propietari del diari Mosharekat i dirigent d’una de les formacions més actives del Front de Participació, el Front Jordad. Les agressions rebudes per aquests van ser atribuïdes pels reformistes als serveis secrets governamentals, que van acusar el sectors immobilistes oficials de voler frustrar qualsevol mena de canvi a l’Iran.

Amb aquests precedents, el dia de la segona volta, el iranians van votar amb recel, temerosos de la reacció que pogués tenir el Consell dels Guardians de la Revolució, que dominava el clergat, la justícia i l’exèrcit, si es confirmava la victòria dels reformistes, però tot i així i malgrat la minva de participació electoral produïda en relació a l’anterior convocatòria (no va superar el 70%), els simpatitzants de Khatami es van imposar de nou, amb un 69,69% dels vots. El conjunt de 18 grups reformistes encapçalats per Khatami van aconseguir 46 dels 66 escons que encara quedaven per decidir, mentre que els conservadors només en van obtenir 15, 10 els independents, imposant-se també en les 22 províncies en les que cap dels 132 candidats inicials havia obtingut més d’un 25% dels vots a la primera volta. Entre els diputats reformistes electes destacava la figura de Fatime Haquikat Ju, una dona, que amb 31 anys era la diputada més jove del parlament iranià i la presència de la qual demostrava el potencial reformista de Khatami.

La solida majoria assolida pels reformistes va impossibilitar les maniobres dels sectors oficials per enrederir la constitució del Majlis, que va tenir lloc el 27 de maig. Dos dies abans, els reformistes van poder gaudir d’una gran victòria moral en haver-se produït la dimissió del principal dels candidats conservadors, l’expresident Hachemi Rafsanjani del seu escó de diputat. Amb 66 anys, Rafsanjani era un històric del règim, que havia sobreviscut a tots els canvis produïts i que havia estat un dels primers defensors de l’obertura del règim després que finalitzés la llarga guerra amb Iraq, però defensant sempre l’estructura teocràtica heretada de Khomeini. En aquest sentit, amb la seva dimissió Rafsanjani va voler manifestar explícitament el seu rebuig al projecte de derogació de la llei de premsa vigent que defensaven els reformistes, així com a les reformes econòmiques que volien tirar endavant. En la seva dimissió també va pesar les acusacions rebudes per part de la premsa independent que l’identificaven com a inspirador de més de 80 assassinats de dissidents, intel·lectuals o delinqüents i que el situaven com a cap d’una xarxa de corrupció, aprofitant els càrrecs de direcció de que disposaven a la Companyia Nacional Iraquiana de Petroli (NIOC) dos fills i un nebot seus.

Els parlamentaris reformistes van inaugurar la legislatura votant a favor de la derogació de la llei de premsa vigent que, tal i com havien pogut comprovar el mes d’abril, facultava el Consell de Guardians de la Revolució a clausurar qualsevol publicació sempre que ho considerés convenient, sense donar més explicacions. Els reformistes van proposar-ne un altre que garantís l’exercici de la llibertat d’expressió al país, però la pugna parlamentària oberta va arribar a la seva fi el 6 d’agost en donar suport el president del Majlis, Mahdi Karabi, a la carta enviada pel líder espiritual del país, Ali Khamenei, al Parlament demanant que es retirés el projecte de llei presentat. La petició de Khamenei era, de fet, una imposició, aprofitant el poder moral, militar i econòmic que representava.

La intervenció directe de Khamenei va obligar a aturar la iniciativa, tot i que en els mesos que van seguir el Front de Participació va aconseguir introduir esmenes a la llei de premsa oficial, amb l’objectiu d’alleugerir el seu abast i facilitar unes millors condicions en la difusió del ideari de reforma defensat per Khatami. Aquesta petita reculada dels reformistes tenia un sentit tàctic clar en garantir els mínims democràtics imprescindibles per impedir una involució del règim, que comptava amb la fidelitat dels militars, i facilitar la campanya de les eleccions presidencials del maig del 2001.

Orientant ja la campanya, en els darrers mesos de l’any Khatami va fer un esforç per projectar i obtenir ajudes de l’exterior al seu projecte reformista, destacant així la intervenció que va fer el mes d’octubre a la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides, reivindicant un “diàleg entre civilitzacions”. Portant aquesta consigna a la política interior, els tres últims mesos de l’any, Khatami va fer una gira per les regions de l’Iran habitades per les minories kurda, armènia i azerbaijaní amb el clar propòsit d’obtenir el seu suport a la causa reformista amb la promesa d’impulsar una més gran autonomia, religiosa i política en els seus territoris.