Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Mahmud Ahmadineyad fent un discurs a la seu de Nacions Unides

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
David Beckham (11)
Mahmud Ahmadineyad (9)
Ruhol·lah Khomeini (9)
Entitats Entitats
Consell de Guardians (Iran) (7)
Guardians de la Revolució Islàmica (3)
Universitat d’Iran de la Ciència i la Tecnologia (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iran (Rep. Islàmica) (60)
19 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Mahmud Ahmadinejad
Iran
En la segona volta de les eleccions presidencials iranianes, celebrada el 24 de juny, d’ultraconservador Mahmud Ahmadinejad va aconseguir una sorprenent victòria amb el 62% dels vots, el triple que a la primera volta celebrada el 17 del mateix mes.

Ahmadinejad, que va prendre possessió del càrrec el 3 d’agost, es va convertir, així, en el primer president de l’Iran des de 1981 que no era un clergue.

Considerat un representant dels sectors més durs i fonamentalistes del règim, era un desconegut del gran públic fins que va conquerir l’alcaldia de Teheran el 2003, gràcies a una baixa participació dels electors i va començar a convertir la capital, amb els seus 7,5 milions d’habitants, en un trampolí per a la seva carrera política. Mahmud Ahmadinejad va néixer a Garmsar, el 1956, en el si d’una família humil. La seva família es va traslladar a Teheran quan ell només tenia un any. El 1976, va entrar a la Universitat d’Iran de la Ciència i la Tecnologia (IUST) com a estudiant no graduat d’enginyeria civil. Va continuar els seus estudis a la mateixa universitat: el 1986 va entrar en el programa de màster per a l’enginyeria civil i, finalment, va obtenir el seu doctorat en Trànsit i enginyeria de transport i planificació. El 1980, Ahmadinejad va ser el representant principal de l’IUST en les reunions d’estudiants amb l’aiatol·là Khomeini. En aquestes sessions, es va crear les bases de la primera Oficina per Consolidar la Unitat (daftar-e tahkim-e vahdat), l’organització d’estudiants que estava darrere de l’atac a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran, que va comportar la crisi dels ostatges de l’Iran. El 1986, durant la guerra Iran-Iraq, Ahmadinejad es va unir als Guardians de la Revolució, el temible Pasdaran o exèrcit per a l’ortodòxia ideològica del règim. Després d’entrenar als quartels generals, va entrar en acció en les operacions secretes extraterritorials contra Kirkuk (Iraq). Més tard, es va convertir en l’enginyer en cap del sisè exèrcit dels Guardians de la Revolució i en el líder dels Cossos dels Guardians a les províncies occidentals de l’Iran. Després de la guerra, va servir com a governador i vicegovernador de Maku i Khoy, com a conseller del Ministre de Cultura i Guia Islàmica i, des de1993 fins a l’octubre de 1997, com a governador de la nova establerta Província d’Ardabil. El gran salt en la seva carrera política es va produir el 2003, quan –el 3 de maig- va guanyar les eleccions a l’alcaldia de Teheran. Com a alcalde, se’l va reconèixer per la gestió contra el problema crònic dels embussos de trànsit i per una mà dura: va transformar els centres culturals de la ciutat en focus de propagació de l’Islam, va ordenat la clausura de restaurants, va imposat una vestimenta estricta als treballadors municipals i, a més, va combatre la influència occidental prohibint, per exemple, un anunci amb la cara de David Beckham.

Armat amb un discurs de recuperació dels valors de la revolució khomeinista -tant en la defensa de la independència nacional com en el manteniment dels valors religiosos i els rigorosos costums socials xiïtes enfront de «la decadència occidental»-, una de les claus de la seva victòria va estar, sens dubte, en la mobilització de l’electorat socialment més desafavorit, amb la promesa de posar els ingressos del petroli al servei d’una redistribució més justa de la riquesa nacional, per acabar amb la corrupció i el nepotisme.