Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El terratrèmol del 24 de desembre va provocar 40.000 morts i 100.000 ferits.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Guerra d`Iraq (558)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Alí Khamenei (9)
Dominique Villepin (11)
George W. Bush (404)
Jack Straw (42)
Jay Garner (8)
Joschka Fischer (16)
Karol Józef Wojtyła (186)
Kim Jong-il (26)
Mariam Radjavi (2)
Massud Radjavi (1)
Mohammed Khatami (36)
Paul Bremer (24)
Reza Khatami (2)
Saddam Hussein (164)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Al-Qaida (241)
Consell Nacional de la Resistència de l´Iran (2)
Govern de l'Índia (4)
Hezbol·là (24)
Mujahidins del Poble (Iran) (1)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Bam (Iran) (2)
París (França) (222)
Teheran (Iran) (9)
38 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Sortint de l’eix del mal
Iran
La notícia més impactant de l’any en relació amb l’Iran va ser el terratrèmol que va patir el país el 24 de desembre i que va provocar uns 40.000 morts i uns altres 100.000 ferits i damnificats en una sacsejada de 6,3 graus l’escala Ritchter, que va afectar, primordialment, la ciutat de Bam, un dels principals centres turístics del país, que va perdre la seva emblemàtica ciutat antiga, de més de quinze segles d’història. L’Iran ja havia patit un terratrèmol d’intensitat superior el 1990, que va provocar la mort de 30.000 persones, però a diferència d’aleshores, que patia un dur aïllament internacional, el 2003, l’Iran va poder rebre l’ajut de les organitzacions humanitàries mundials provinents de més de vint països que van oferir el seu suport en l’acolliment de víctimes i en la reparació dels danys.

Aquesta situació va evidenciar els avenços produïts durant l’any en el decantament prooccidental de l’Iran, tot i haver estat inscrit en l’eix del mal perfilat pel president nord-americà, George W. Bush, a l’iniciar-se la crisi de l’Iraq que culminaria amb la guerra, l’enderrocament del règim i la posterior detenció de Saddam Hussein. En tot aquest temps, els Estats Units van refermar les seves amenaces preventives contra l’Iran, Corea del Nord i Síria, a l’acusar-los de disposar també d’armes de destrucció massiva i, en els casos de l’Iran i de Síria, de donar suport o aixopluc al terrorisme d’Al-Qaida. Les acusacions es van intensificar després de la ràpida victòria militar aconseguida sobre Saddam Hussein, que va culminar el 9 d’abril amb la presa de Bagdad pels aliats. Corea del Nord era el cas més greu per la certesa del seu potencial nuclear i la reivindicació d’aquest poder que feia el seu líder, Kim Jong-il, tot i que el 23 d’abril va acceptar de negociar amb l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) i els Estats Units sobre el tema amb la intermediació de la Xina. En aquell moment, els principals advertiments van ser per a Síria, per tal d’evitar que aixoplugués capitostos iraquians, acollís l’exdictador iraquià o la seva família, i continués ajudant la Jihad palestina i el grup libanès Hezbol·lah.

Contràriament a Síria, l’Iran no va rebre advertiments específics, ja que l’administració nord-americana era conscient de la regularitat existent en les transferències tecnològiques i financeres des dels Estats Units i l’Índia, i que el país vivia una revolució interna de signe democràtic impulsada pel president Mohammad Khatami, amb el suport del joves, tots aficionats a les noves tecnologies i a Internet, i de les dones, que estudiaven a la universitat i gaudien de permís per treballar. Washington també va prendre nota de la neutralitat promoguda pel cap d’Estat i líder espiritual del país, Ali Khamenei, proper a la comunitat xiïta iraquiana, que va garantir la no-intervenció en la resistència i la seva participació en el govern provisional orquestrat pels administradors nord-americans a l’Iraq, Jay Garner i Paul Bremer. Anteriorment, el govern iranià ja havia donat mostres d’aquesta actitud conciliadora, quan el mes de febrer, en plena crisi bèl·lica, el president del Parlament iranià i germà del president Khatami, Reza Khatami, va fer una visita al Papa de Roma per fer-li conèixer les intencions pacífiques i no bel·ligerants del seu règim. A més, el president Khatami es va adreçar al maig al Líban per intercedir amb Hezbol·lah perquè aminorés les seves activitats contra Israel. En aquest clima de conciliació de l’Iran amb Occident, el 17 de juny es va produir a París la detenció de 160 persones acusades de pertànyer al Consell Nacional de la Resistència de l’Iran, la branca política dels Mujahidins del Poble, entre els quals hi havia l’esposa del líder Massud Radjavi, Maryam. Es tractava de la principal organització opositora a Teheran, que estava instal·lada a França des de la dècada dels vuitanta, i que gaudia d’una important tolerància per part de les autoritats franceses. Així, la neutralització dels Mujahidins del Poble va ser interpretada com un gest occidental favorable a Teheran per crear més relacions amb la Unió Europea i facilitar futurs acords en la lluita contra els terroristes d’Al-Qaida.

En aquest context, a les acaballes de l’estiu i ja acabada la guerra de l’Iraq, el principal problema que presentava l’Iran era la seva negativa a acceptar les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), malgrat les peticions fetes conjuntament pels Estats Units i la Unió Europea, que demanaven la seva adhesió a l’anomenat protocol addicional de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. L’Iran, però, responia que només donaria accés als inspectors si Occident li facilitava la tecnologia nuclear per als usos energètics civils que necessita. A finals de setembre, Teheran encara es mantenia ferm en la negativa, tot i la crida conjunta i personalitzada feta pels presidents dels Estats Units, George W. Bush, i de Rússia, Vladímir Putin, perquè desistís. Amb tot, l’AIEA va donar de termini fins al 31 d’octubre perquè l’Iran demostrés que no estava fabricant armes atòmiques, suspengués les activitats amb urani enriquit que duia a terme i ratifiqués el protocol del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP), que permetria les inspeccions sol·licitades a les seves instal·lacions.

Finalment, el 20 d’octubre, en una acció diplomàtica conjunta dels ministres d’Exteriors alemany, francès i britànic, Joschka Fischer, Dominique de Villepin i Jack Straw, Teheran va acceptar de congelar el programa d’enriquiment d’urani a canvi de l’ajut tecnològic d’aquests països i també va acceptar que l’AIEA iniciés inspeccions sistemàtiques per verificar els usos no militars dels projectes nuclears impulsats. A finals d’any, Teheran i l’AIEA ja col·laboraven en ferm en el calendari de les inspeccions, cosa que demostrava de forma prou fefaent la veracitat de les intencions de Teheran de desenvolupar projectes nuclears d’àmbit civil per garantir millor el seu desenvolupament econòmic.