Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La caiguda del règim sunnita de Saddam Hussein va propiciar les eleccions a l'Iraq tot i que encara era latent el clima de confrontació

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerra d`Iraq (558)
Identitats culturals (86)
Militars, policia, guerrillers (104)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abid al-Mutlaq al-Jabburi (1)
Adil Abd al-Mahdi (2)
Ghazi al-Iawar (8)
Ibrahim al-Jaafari (17)
Iyad al-Lawi (17)
Jalal Talabani (15)
Rowsch Shaways (1)
Saddam Hussein (164)
Saleh al-Mutlaq (1)
Entitats Entitats
Aliança Iraquiana Unida (3)
Congrés Nacional Iraquià (2)
Consell de Govern Iraquià (11)
Govern de l`Iraq (9)
Parlament d´Iraq (4)
39 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Entre les eleccions i el terrorisme
Iraq
A finals d’octubre i seguint una petició del Congrés, el departament de Defensa dels Estats Units va fer públic un recompte de les víctimes produïdes a l’Iraq des del començament de l’ocupació. A banda, de la mort registrada de 2.000 soldats nord-americans, el departament de Defensa va situar en 26.000 el nombre de civils morts a mans del terrorisme iraquià, xifra que un organisme independent com l’Iraquí Body Count va fer pujar fins a les 30.000, en començar el recompte el 9 d’abril de 2003, el dia de la finalització de la guerra amb el règim de Saddam Hussein. Aquestes xifres donaven compte de la complicada situació que va viure el país el 2005, que en els tres últims mesos de l’any registrava una mitjana d’entre 50-60 morts al dia en atemptats o accions terroristes. I això era així, tot i els avenços registrats durant l’any en el procés d’institucionalització política. Un procés que va obtenir un ampli suport dels kurds i dels xiïtes, però que va topar amb moltes reserves per part dels sunnites, que es resistien a cedir la situació de privilegi de què havien gaudit històricament.

Malgrat un clima de gran tensió i inseguretat, que amenaçava de desembocar en una guerra civil oberta, al llarg de l’any es va anar acomplint els passos previstos per a la institucionalització política del nou règim iraquià que, teòricament, hauria d’obrir la porta a la retirada gradual de les tropes estrangeres. El primer pas van ser les eleccions generals del 30 de gener de 2005, per elegir el Parlament provisional encarregat de redactar una Constitució al país, el referèndum sobre aquesta Constitució, que va tenir lloc el 15 d’octubre, camí de les eleccions legislatives celebrades el desembre de 2005.

Les eleccions generals del gener van comptar amb una participació extraordinària de l’ordre del 70% i van elegir 275 parlamentaris entre les 108 partits i coalicions que s’hi van presentar en representació de totes les comunitats i de les 18 províncies que integraven l’Iraq. Els resultats, avalats pels representants de Nacions Unides destacats al país per garantir la transparència del procés, van donar 140 escons a l’Aliança Unitària de l’Iraq, 75 escons a l’Aliança del Kurdistan i 40 escons a la Llista Iraquiana, que encapçalava el fins llavors primer ministre Ayad Allawi. Els altres escons es van repartir entre Iraquians, 5; Front Iraquià Turkman, 3; Èlits i Quadres Nacionals Independents, 3; Unió Nacional, 2; Grup Islàmic del Kurdistan-Iraq, 2; Organització d’Acció Islàmica, 2; Aliança Nacional Democràtica, 1; Llista Nacional Al Rafideen, 1; i Alliberament i Reconciliació, 1.

El Parlament va ser responsable de l’elecció dels càrrecs més importants del país, seguint el percentatge de vot assolit per cada comunitat. Així, a l’abril, un kurd, Jalal Talabani va ser elegit president del país, mentre un xiïta i un sunnita eren nomenats vicepresidents, Adil Abd Al-Mahdi i Ghazi al-Ujayl al-Yawar, respectivament, el segon havia exercit de president provisional fins llavors. El xiïta Ibrahim al-Jafari va ser nomenat primer ministre, i viceprimers ministres, el kurd Rowsch Shaways, el sunnita Ahmad Chalabi, i el xiïta Abid al-Mutlaq al-Jabburi, d’un govern de 32 carteres. La convivència entre comunitats i l’operativitat política del govern provisional iraquià no va ser fàcil, sobretot per la continuïtat de les accions terroristes que pretenien atemorir la població, atemptant en mercats, places i llocs oficials, i amb particular intensitat contra les escoles de policia o de reclutament militar que el govern va obrir per tot el país amb l’objectiu de comptar amb unes forces de seguretat eficients i ben ensinistrades que es poguessin fer càrrec del manteniment de l’ordre i la seguretat al país quan marxessin els soldats aliats. En tot cas, les polèmiques polítiques es van centrar el primer semestre de l’any en la discussió de la forma i els continguts de la nova Constitució, que els kurds volien federal, per a mantenir en un futur l’autonomia de que gaudien des de 1992, i els xiïtes proporcional per a fer servir millor la majoria de població que eren. Els sunnites, en canvi, estaven en desacord amb uns i altres. Amb els kurds perquè volien seguir tenint part en l’explotació dels jaciments petroliers que s’aplegaven al Kurdistan iraquià, i amb els xiïtes perquè els consideraven perillosos adversaris polítics i demogràfics, i perquè comptaven amb el suport del veí Iran dels aiatol·làs.

En aquest context, el diumenge 28 d’agost, el Parlament iraquià va acceptar el projecte de Constitució presentat per la majoria xiïta i els kurds, després de setmanes de negociacions i de dos ajornaments per aconseguir el suport de la minoria sunnita. Segons l’acord, la Constitució iraquiana hauria de ser aprovada o rebutjada en referèndum, tot i que els quinze ponents constitucionals sunnites titllessin l’esborrany d’il·legítim, en no comptar amb el seu vist-i-plau. Els sunnites estaven concretament en contra del caire federal del nou text, de que el kurd passés a ser una llengua oficial, i de que es prohibeixin les activitats de l’antic Partit Baas de Saddam. Per tot això, els sunnites van fer una crida a la Lliga Àrab i les Nacions Unides perquè el document no pogués ser aprovat sense la seva adscripció. Per afavorir les negociacions que calia emprendre per garantir la participació de la comunitat sunnita a la consulta, els Estats Units van alliberar la penúltima setmana d’agost 1.000 sunnites de la presó d’Abu Graib, malgrat les seves provades vinculacions amb el terrorisme. Finalment, els sunnites van imposar una disposició transaccional que permetia la seva participació sota la garantia de que la Constitució seria aturada si s’obtenien un mínim de dos terços de vot negatiu en tres províncies.

Finalment, el referèndum es va celebrar el 15 d’octubre tal i com estava previst i, ja acabats els recomptes, les autoritats iraquianes van certificar el 25 d’octubre la victòria del sí, que es va imposar per un 78% del vot, mercès al vot majoritari de xiïtes i kurds, mentre que el no s’imposà a les tres províncies sunnites, si bé només en dos va superar els dos terços de vot negatiu. La província sunnita on el vot negatiu fou més aclaparador -un 96%- va ser la d’Al-Anbar, justament on s’havia desenvolupat l’última ofensiva aliada contra Al-Qaida, que feia temps aprofitava la proximitat territorial amb Síria per convertir-la en la seva principal base d’operacions. La regió natal de Saddam Hussein, Salahaddin, va registrar un 81% de vot negatiu, mentre que a la tercera província sunnita, Nínive, el vot negatiu fou de només un 55%, lluny dels dos terços preceptius per a invalidar la consulta. Malgrat tot, els caps sunnites de Nínive van posar en dubte la transparència del procés i Saleh al-Mutlaq, líder de la coalició Consell pel Diàleg Nacional Iraquià, va acusar la Comissió Electoral de manipular l’escrutini, reclamant la celebració d’una nova consulta sota auspicis de l’ONU. La iniciativa fou rebutjada pels mateixos representants de Nacions Unides que van certificar els recomptes realitzats i van permetre que tirés endavant el procés d’institucionalització política.

Les eleccions legislatives del 15 de desembre van donar la victòria a l’aliança Unida Iraquiana (AUI), agrupació xiïta confessional que ja governava en coalició amb els partits kurds. L’AUI va aconseguir 128 dels 275 escons de la cambra, que en no aconseguir la majoria absoluta hauria de governar en coalició, segurament amb qui ja havien format anteriorment, l’Aliança Kurda, que va obtenir 53 escons. D’altra banda, els àrabs sunnites van aconseguir una important representació de 44 escons, a través del Front de l’Acord Nacional de l’Iraq (FANI), que agrupava les tres principals formacions sunnites. La formació d’un nou govern es presentava com un procés enormement complicat i molt condicionat per la pervivència de les accions terroristes que posaven en qüestió el futur polític del país.