Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El conjunt d'edificis del principal palau presidencial de Saddam va ser un dels primers objectius de les tropes aliades en començar la guerra.

Vídeos Vídeos
Guerra a l´Iraq
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Cas 11-S (80)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Guerra d`Iraq (558)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Presons, detencions, condemnes, penes (580)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Hans Blix (24)
Jalal Talabani (15)
Jay Garner (8)
José Couso (2)
José Antonio Bernal (3)
José María Aznar (620)
Luis Puga (3)
Manuel Martín-Oar (4)
Massud Barzani (4)
Mohamed el-Baradei (17)
Mohammed Baqr al-Hakim (7)
Paul Bremer (24)
Qussai Hussein (10)
Saddam Hussein (164)
Sasha Protsjuk (1)
Sérgio Vieira Mello (9)
Tony Blair (184)
Udai Hussein (11)
Entitats Entitats
Agència Internacional de l`Energia Atòmica (36)
Al-Qaida (241)
Banc Central de l’Iraq (1)
Banc Mundial (52)
Centre Nacional d´Intel·ligència (38)
Conferència de Donants (Iraq) (1)
Consell de Govern Iraquià (11)
Consell de Seguretat de les Nacions Unides (18)
Consell Suprem per la Revolució Islàmica a l`Iraq (7)
Creu Roja (41)
Fons Monetari Internacional (136)
Govern de França (32)
Govern de les Illes Britàniques (22)
Govern de l`Iran (4)
Govern del Japó (11)
Govern d`Aràbia Saudita (4)
Kremlin (59)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partit Baaz (13)
Partit Democràtic del Kurdistan (7)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Pentàgon (36)
Reuters (7)
Tele 5 (58)
Unió Europea (1018)
Unió Patriòtica del Kurdistan (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Iraq (196)
Açores (Portugal) (4)
Bagdad (Iraq) (91)
Diwaniya (Iraq) (3)
Illa de Diego Garcia (oceà Índic) (1)
Najaf (Iraq) (14)
Umm Qasr (Iraq) (3)
118 lectures d'aquest article
21 impressions d'aquest article
La guerra de l’any
Iraq
La guerra de l’Iraq va ser l’esdeveniment polític més destacat de l’any, al capgirar l’equilibri de les relacions internacionals conegut fins al moment i quedar la comunitat mundial dividida entre partidaris i detractors de la guerra preventiva preconitzada pels Estats Units com a únic mètode per fer complir els principis bàsics de la resolució 1.441 de les Nacions Unides, que instava al desarmament del règim dictatorial de Saddam Hussein a l’Iraq. En el rerefons hi havia la guerra total declarada pels Estats Units al terrorisme internacional després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra la població de Nova York i Washington, que ja havia induït aquell mateix any a l’ocupació militar de l’Afganistan i l’enderrocament del règim talibà. També hi havia els advertiments fets per Washington al règim teocràtic iranià i al comunista de Corea del Nord, que el president George W. Bush va inscriure, juntament amb l’Iraq, en el que anomenava l’eix del mal i que segons Washington havia de ser combatut per totes les potències del món lliure.

Aquesta manera de veure les coses, expressada per l’administració Bush des de principis d’any, va provocar les protestes d’alguns països europeus com ara França, Bèlgica i Alemanya, que juntament amb Rússia van demanar la intervenció de l’ONU en el litigi per decidir sobre l’oportunitat d’una intervenció militar a l’Iraq. Aquests països entenien que havia de ser el Consell de Seguretat de les Nacions Unides l’organisme que decidís qualsevol operació de guerra. Cal recordar que, com a membres permanents, França i Rússia disposaven de dret de veto en l’organisme, juntament amb els Estats Units, la Xina i la Gran Bretanya. Aquest últim membre va donar suport des del primer moment a les tesis nord-americanes i va aplegar l’opinió favorable d’altres països europeus, com ara Itàlia i Espanya, i d’una majoria de països de l’Est d’Europa, entre els quals destacaven Polònia i Txèquia.

La discussió va ser llarga i complicada. Segons els principis de la comunitat internacional, la guerra sempre havia de ser una excepció, l’última de les opcions, un cop fracassat el diàleg i, d’acord amb l’article 39 de la Carta de les Nacions Unides, un litigi internacional havia de ser avaluat pel Consell de Seguretat de l’organisme, segons es tractés d’una “amenaça per a la pau, una ruptura de la pau o un acte d’agressió”. La legitimitat d’una guerra residia en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que era l’encarregat de constatar la vulneració d’uns principis estipulats de convivència.

La legalitat, però, era un altre tema. També residia en el Consell de Seguretat, però mentre que la legitimitat dictaminava tècnicament sobre l’oportunitat d’un conflicte, la legalitat incidia directament sobre les accions a prendre i pressuposava un consens entre els membres de l’organisme (article 27 i el veto). La legitimitat apareixia com una qüestió jurídica, mentre que la legalitat semblava, més aviat, una qüestió política. Tots aquests elements van ser presents a l’anomenada crisi de l’Iraq, abans i després d’esclatar la guerra. Pels Estats Units era legítima, perquè Saddam Hussein no havia aportat en dotze anys les proves del seu desarmament que requerien les resolucions 660, 678, 687 i 1.441 de les Nacions Unides sota “amenaça greu”. Pels països opositors, França, Bèlgica i Alemanya, principalment, no ho era i tampoc era normativa ni legal perquè no disposava del vistiplau del Consell de Seguretat. Així, finalment la comunitat internacional va quedar dividida. Els Estats Units, la Gran Bretanya, Espanya i quaranta països més van adduir la preservació de la seguretat mundial com a argument central de la guerra, mentre que França, Rússia, Alemanya, Bèlgica i altres consideraven, en canvi, que la diplomàcia podia evitar la guerra. Els primers van acabar justificant l’atac per raons de prevenció (evitar un mal major), mentre que els segons només s’avenien a acceptar-lo en cas d’haver-se produït unes hostilitats fefaents o d’haver-se demostrat la vinculació directa del règim iraquià amb qui les practicava, com ara Al-Qaida. En tot cas, el dret internacional reconeixia la guerra defensiva, però no havia incorporat jurídicament la preventiva, tot i haver-se practicat el 1999 amb els bombardejos de l’OTAN sobre Kosovo i Sèrbia, sense l’assentiment del Consell de Seguretat de Nacions Unides però amb l’aprovació de la UE, tot evitant l’amenaça de veto feta per Rússia.

En qualsevol cas, les discussions no van aturar la guerra. Els Estats Units van acusar el règim de Saddam Hussein d’amagar armes de destrucció massiva i d’estar vinculat al terrorisme internacional. L’últim pas de la diplomàcia internacional va ser enviar una nova missió d’inspectors de l’ONU al país de l’Orient Mitjà amb el mandat de verificar aquestes acusacions. El grup d’investigadors internacionals, que ja havien iniciat la seva feina l’any anterior sota el comandament del suec Hans Blix i del director de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Mohamed el-Baradei, van concloure que no trobaven cap indici de les acusacions, però que no podien descartar que existissin i van demanar més temps per dur a terme les seves investigacions. La cara complementària a la tasca dels investigadors i de la diplomàcia europea, contrària a la guerra, van ser les àmplies i massives mobilitzacions registrades en els primers mesos de l’any contra la guerra, que van culminar en un seguit de manifestacions a les principals ciutats europees el 15 de febrer que van aplegar milions de persones. A l’Estat espanyol van destacar les celebrades a Madrid i Barcelona, que van reunir més d’un milió de persones i que també van manifestar el seu rebuig a la política governamental del Partit Popular, el líder del qual, José María Aznar, s’havia mostrat totalment favorable a les tesis nord-americanes, fins i tot en el Congrés dels Diputats i malgrat els requeriments dels partits de l’oposició, encapçalats pel PSOE. El 16 de març del 2003, José María Aznar va participar en una reunió a les Açores prèvia a l’esclat de la guerra, acompanyant el president nord-americà, George W. Bush, i el britànic, Tony Blair, principals defensors de la necessitat d’enderrocar Saddam Hussein per la força.

Al març, els Estats Units i la Gran Bretanya ja tenien destacats a la regió un total de 200.000 homes i un fort contingent aeri (a l’illa de Diego García, a l’oceà Índic) i marítim (al mar Roig i a l’Índic). En el terreny militar només faltava concretar el possible suport de Turquia i garantir el suport dels kurds del nord de l’Iraq, que des de la fi de l’anterior Guerra del Golf (1991) gaudien d’una autonomia política a la zona ubicada entre els paral·lels 36 i 33, sota protecció internacional i amb una democràcia bipartidista protagonitzada per la Unió Patriòtica de Kurdistan (UPK) i el Partit Democràtic del Kurdistan, que dirigien Jalal Talabani i Massud Barzani, respectivament. Aquesta autonomia, precisament, i el suport que va donar a les forces aliades en la invasió de l’Iraq va ser la causa última de la no-participació de Turquia en el conflicte, temerosa com estava que els kurds de Turquia es contagiessin de l’autonomisme dels kurds iraquians. Una altra incògnita també era la posició que prendria l’Iran en el conflicte, que podia tenir una forta influència en la majoritària població xiïta del sud de l’Iraq. Finalment, Teheran va optar per la neutralitat, tot confiant a obtenir l’aprovació de l’AIEA als seus programes nuclears d’ús civil per garantir un millor desenvolupament, i esperant que la fi del règim iraquià permetés refer les relacions entre el règim teocràtic iranià i la comunitat internacional. Els xiïtes iraquians esperaven que un nou ordre polític els atorgués el definitiu reconeixement polític i social que Saddam Hussein els havia negat sempre.

La guerra va esclatar el 20 de març, malgrat totes les protestes diplomàtiques i populars al món. La campanya es va iniciar amb una sèrie de bombardejos sobre objectius militars o paramilitars i va anar seguida d’un desplegament massiu de divisions nord-americanes i britàniques pel país, que van travessar de Sud a Nord i d’Est a Oest, amb l’ajut del kurds iraquians i de la monarquia jordana. Amb tot, la resistència dels efectius militars iraquians va ser poca, fins i tot durant el setge de Bagdad, que es preveia molt llarg. La guerra pròpiament dita va finalitzar el 9 d’abril amb l’enderrocament de les principals estàtues del dictador situades al centre de Bagdad. Tàcticament, la guerra va finalitzar en els mesos posteriors amb la detenció o mort de 40 dels 55 principals responsables de la dictadura iraquiana, incloent-hi els dos fills de Saddam, Qussai i Udai. Estratègicament, va finalitzar amb la detenció del dictador Saddam Hussein el 13 de desembre del 2003. Entremig, 1.500 baixes iraquianes i un centenar d’occidentals. Entre els set periodistes morts destacava el càmera espanyol de Tele 5 José Couso, mort el 4 d’abril, juntament amb l’ucraïnès de l’Agència Reuters Sasha Protsjuk, en el desenvolupament de les seves tasques informatives quan l’Hotel Palestina de Bagdad va ser atacat per un tanc nord-americà.

Oficialment, la guerra va finalitzar l’1 de maig, després d’una espectacular declaració en uniforme de pilot aeri de combat feta pel president nord-americà, George W. Bush, des d’un portaavions, però la postguerra que es va iniciar va ser d’una gran duresa per a les forces aliades d’ocupació, que van haver de suportar molts atemptats, els quals van provocar més de 200 baixes militars, bàsicament en la zona coneguda com el triangle sunnita, proper a Bagdad. Els atemptats estaven protagonitzats per les forces de resistència a l’ocupació aliada, que el Pentàgon va qualificar directament de terroristes i que va relacionar amb les restes operatives que havia deixat el règim a la regió. Aquesta zona també va ser l’escenari de sangnants atemptats contra representants de l’ONU i de la Creu Roja, que a l’estiu van retornar a l’Iraq en funcions humanitàries. El principal atemptat va tenir lloc el 19 d’agost, quan un camió bomba llançat contra la seu de l’ONU a Bagdad (Hotel Canal) va acabar amb la vida del cap de les Nacions Unides a l’Iraq, el brasiler Sérgio Vieira de Mello, i de catorze persones més, i en van ferir un altre centenar. Un nou atemptat contra l’ONU i el perpetrat contra la Creu Roja el 26 d’octubre, amb 43 morts i 200 ferits, va fer decidir els responsables dels dos organismes internacionals d’abandonar l’Iraq el 31 d’octubre i el 7 de novembre, respectivament.

Les forces militars espanyoles enviades a l’Iraq també van patir el setge terrorista iraquià, bàsicament en el seu front d’intel·ligència. Espanya havia destacat a finals de març un contingent de mil homes al port xiïta d’Umm Qasr, de comandament britànic, i 1.300 homes més en el contingent internacional enviat a Najaf i Diwaniya, sota direcció polonesa, i també va compartir presència amb soldats centramericans. Les baixes espanyoles van ser deu en total. La primera víctima va ser el capità de corbeta Manuel Martín-Oar, a l’agost. El 9 d’octubre va ser assassinat el funcionari del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) José Antonio Bernal i el 26 d’octubre va morir de forma fortuïta el sergent Luis Puga Gandar, al disparar-se-li accidentalment la pistola a un company. El 29 de novembre set espanyols més van morir i un va quedar ferit lleu després que fos atacat el comboi en què viatjaven, a prop de la localitat de Suwairah, al sud de Bagdad, quan tornaven d’una missió secreta del CNI, al qual pertanyien.

Al finalitzar la guerra pròpiament dita, els Estats Units van nomenar el mes d’abril un primer administrador, en la figura del general retirat Jay Garner, i un segon de directament civil, Paul Bremer, que va iniciar les seves funcions a mitjans de maig. El nomenament de Garner va coincidir amb la celebració a la ciutat bíblica d’Ur d’una primera reunió de l’oposició iraquiana a Saddam Hussein, a mitjans d’abril, per decidir l’adopció d’un sistema de govern “democràtic” i “federal” al país. Els gairebé vuitanta delegats presents van emetre una declaració conjunta de tretze punts, que van ser el punt de partida per a la posterior constitució d’un govern provisional, amb la representació de totes les ètnies i comunitats del país, que hauria de donar pas a unes primeres eleccions constituents. La inestabilitat regnant i l’actitud de reserva practicada per la comunitat xiïta van demorar uns mesos el nomenament d’aquest govern. Però el 29 d’agost, la mort en atemptat, de suposada autoria sunnita, del líder religiós xiïta i cap del Consell Suprem per a la Revolució Islàmica a l’Iraq (CSRII), l’aiatol·là Mohamed Baqir al-Hakim, en una explosió davant la porta sud de la mesquita de l’imam Ali, el lloc més sagrat del xiïsme, va implicar decididament els xiïtes en el procés. Així, el primer de setembre del 2003 es va constituir oficialment un govern provisional iraquià de 25 membres amb la representació de totes les realitats nacionals i religioses del país, segons el seu pes demogràfic, i la distribució de minories, cosa que suposava tretze ministres xiïtes, cinc sunnites, cinc kurds, un cristià i un turcman.

Ja constituït el govern provisional, els Estats Units van iniciar un ampli debat sobre la reconstrucció del país, que pretenia l’obtenció dels fons necessaris i la participació de tota la comunitat internacional en el procés. Les necessitats de l’Iraq, però, eren moltes. La reconstrucció era concebuda com un seguit d’inversions infraestructurals, estructurals i financeres, directament controlades per la Casa Blanca, tot seguint un rigorós pla de producció, pagaments i cobraments, a gestionar pel Fons pel Desenvolupament de l’Iraq (Banc Central de l’Iraq, FMI i BM), que hauria de ser refermat, més endavant, pels representats legítims del poble iraquià i els seus creditors internacionals. En sentit estricte, i tret dels 95.000 milions de dòlars en deu anys que tots aquests organismes calculaven que costaria la reconstrucció, l’Iraq hauria de dedicar íntegrament i durant vint anys la producció petrolífera del 2003 (20.000 milions de dòlars) a tornar els milions de dòlars que devia: 120.000 en deute extern, 200.000 en compensacions de guerra i 60.000 en contractes pendents. A més, tot quedava supeditat a l’avenir polític iraquià, amb una possible solució a la libanesa amb representació institucional ètnica i religiosa equilibrada, prèvia desfeta militar del partit Baas en la resistència, a la renúncia xiïta (de l’Iran) a la promulgació al país d’una República islàmica i al compromís en ferm dels kurds amb un Iraq federal.

Amb tot, el problema de fons eren les enormes dificultats de reconstrucció física de les conduccions de petroli i dels subministraments d’aigua i electricitat a causa dels atemptats regulars que l’anomenada resistència iraquiana perpetrava en la seguretat. Aquesta era la millor manera d’afavorir el caos al país i de propiciar les protestes internacionals perquè els Estats Units i la Gran Bretanya abandonessin l’ocupació. Aquestes dificultats també afectaven la concertació de contractes per propiciar el procés material de la reconstrucció, ja que les companyies convocades no disposaven de cap garantia sobre les inversions de futur a realitzar. Per garantir millor les coses, Washington va convocar la Conferència de Donants, que va tenir lloc a Madrid a mitjans d’octubre i durant la qual es van recaptar 33.000 milions de dòlars: 20.000 milions de dòlars per part dels Estats Units, 4.000 provinents del Banc Mundial, 1.500 del Japó, 1.000 de l’Aràbia Saudita, 550 de Kuwait, 850 de la Gran Bretanya, 300 d’Espanya i 250 de la UE, a més d’altres imports menors. A la conferència va destacar la postura poc participativa de França i Rússia, que reclamaven el previ pagament dels deutes que Saddam Hussein havia contret amb ells i excloïen qualsevol possibilitat de condonació o reducció, actitud que van modificar després de la detenció de Saddam el 13 de desembre, apuntant la possibilitat de reduir el cobrament a la meitat per afavorir el resorgiment del país.

A l’acabar l’any i després de la detenció de Saddam, la bel·ligerància internacional en relació amb la guerra de l’Iraq havia minvat ostensiblement. Tot i la continuïtat dels atemptats contra interessos militars i civils aliats a l’Iraq, tothom esperava la finalització per part del govern provisional iraquià dels treballs d’elaboració de la Carta Magna, que havia de regir la vida del país i que donaria pas a la celebració d’un primers comicis lliures. El gran tema pendent era si l’Iraq continuaria sent un Estat unitari o si s’organitzaria al voltant de tres entitats polítiques diferenciades: kurds, sunnites i xiïtes.