Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els míssils dels Estats Units i la Gran Bretanya van provocar incendis a Bagdad

Els protagonistes de l'atac

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerra d`Iraq (558)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Esmad Abdel Meguid (2)
Henry Shelton (1)
Hosni Mubàrak (42)
Iàsser Arafat (288)
José María Aznar (620)
Kofi Annan (135)
Monica Lewinsky (25)
Richard Butler (3)
Saddam Hussein (164)
Tariq Aziz (15)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Central Intelligence Agency (36)
Comissió de Desarmament de les Nacions Unides a l´Iraq (10)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Lliga Àrab (31)
Organització de les Nacions Unides (606)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iraq (196)
58 lectures d'aquest article
53 impressions d'aquest article
La guineu reobre la tempesta del desert
Iraq
El 16 de desembre de 1998, efectius militars dels Estats Units i la Gran Bretanya van iniciar un bombardeig contra objectius militars i de seguretat iraquians, en represàlia pel continu bloqueig del règim iraquià de Saddam Hussein a les inspeccions de la comissió especial de les Nacions Unides per al desarmament (Unscom). L’operació, coneguda amb el nom de Guineu del Desert es va iniciar a les 22,49, hora catalana, amb míssils de creuer de llarg abast llançats des de diversos vaixells de guerra al Golf Pèrsic i l’Oceà Índic i era la primera onada d’una successió d’atacs que es perllongaria durant quatre dies.

En aquests quatre dies les forces dels Estats Units i de la Gran Bretanya van llançar prop del doble dels 289 míssils emprats durant la guerra del Golf del 1991, quan els Estats Units van intervenir sota mandat de l’ONU per obligar Saddam Hussein a aturar la invasió de Kuwait (l’operació Tempesta del desert). Els responsables militars nord-americans i britànics van assegurar que els atacs havien servit per destruir diversos objectius iraquians com la fàbrica de míssils d’Al-Qaaqaa, la més gran del país, i una planta petrolera a Bàssora, diversos palaus de Saddam Hussein i les residències del seus familiars, així com Tikrit, el poble natal del líder iraquià. El cap de l’Estat Major nord-americà, el general Henry Shelton, va admetre, però, que no s’havien destruït la totalitat dels 75 objectius programats inicialment, malgrat la dèbil resposta militar iraquiana, que els aliats van atribuir a la voluntat de Saddam Hussein d’aparèixer com una víctima de l’imperialisme occidental davant la comunitat internacional i, particularment, davant la comunitat àrab.

Segons la versió occidental, les tropes van decidir no atacar les factories de producció d’armes químiques i biològiques per evitar la dispersió d’agents tòxics que hauria tingut efectes mortífers sobre la població civil iraquiana. Segons Bagdad, en els atacs havien mort un total de 62 militars iraquians i un nombre elevat, però no determinat, de civils. Alguns dirigents iraquians parlaven d’un miler de civils morts mentre les fonts occidentals, en canvi, asseguraven que els civils morts no haurien superat la vuitantena. Entre les tropes occidentals van morir, d’accident, quatre soldats.

El dia 20, quan des de Washington ja s’havia anunciat el final de les operacions, va arribar la primera resposta de Saddam Hussein qui, en un vídeo preenregistrat emès per la televisió iraquiana, atribuïa a l’Iraq el paper de vencedor de la crisi bèl.lica, i anunciava la ruptura definitiva amb la Unscom. L’endemà, el viceprimer ministre del règim, Tareq Aziz va afegir: “mai no acceptarem les condicions imposades per Bill Clinton i Tony Blair ni tampoc no reprendrem el diàleg amb el Consell de Seguretat fins que es condemni l’agressió i els agressors i fins que s’aixequi l’embargament i es castigui als culpables del mal causat al nostre poble.”

La pràctica totalitat del món àrab es va afegir a aquest punt de vista i va condemnar els atacs. Les veus de protesta van ser especialment intenses en els territoris palestins que Clinton havia visitat just els dies abans dels atacs -14 i 15 de desembre- per intentar desbloquejar el procés de pau amb Israel. Iàsser Arafat va mantenir, però, un discret silenci, mentre el president egipci, Hosni Mubarak, declarava estar al costat del poble iraquià i feia una crida al diàleg. La Lliga Àrab va condemnar durament l’atac que, en paraules del secretari general de l’organisme, Esmat Abdel Meguid, “ha provocat la còlera del poble àrab”. Líban, Líbia i Síria, que el 1991 havien participat en la coalició per alliberar Kuwait, van parlar de “la humiliació soferta pel món musulmà” mentre el Vaticà parlava “d’agressió contra el poble iraquià”.

També van ser contundents les crítiques de Rússia i de la Xina a l’operació Guineu del Desert. Aquests dos membres permanents dels Consell de Seguretat de l’ONU van bloquejar qualsevol possible resolució de l’organisme a favor de l’operació. Es produïa així la paradoxa que les tropes nord-americanes i britàniques actuaven teòricament per defensar el paper inspector de Nacions Unides, però que ho feien sense el seu mandat. Dos membres permanents del Consell de Seguretat protagonitzaven l’atac, altres dos s’hi oposaven frontalment i el cinquè, França mantenia una actitud ambigua que va evolucionar des de la crítica inicial a una certa “comprensió” distant.

L’esquerra europea, desconcertada pel paper protagonista de Blair en l’operació, va adoptar posicions diverses. Mentre Itàlia demanava la fi de les hostilitats, Alemanya es posaven clarament al costat dels Estats Units i la Gran Bretanya i els socialistes espanyols acusaven José María Aznar de servilisme cap als Estats Units, en haver subscrit el govern espanyol un acord el 14 de novembre amb els Estats Units per fer servir les bases de Morón de la Frontera i Rota sense haver de demanar permís, cosa que van fer en un total de 95 ocasions des d’aquella data.

La majoria de crítiques a l’atac destacaven la coincidència temporal entre l’operació Guineu del Desert i el procés d’impeachment obert als Estats Units contra el president Bill Clinton. Clinton va negar que hi hagués cap mena de relació entre els dos fets, va justificar les accions militars com “una manera de salvar vides a llarg termini” i va recalcar que “hagués estat un desastre no fer-ho”. El 17 de desembre, el Congrés va aprovar l’atac per pràctica unanimitat i va decidir posposar durant 24 hores la votació de l’impeachment pel cas Monica Lewinsky que va ser finalment aprovat per la Cambra de Representants el dia 19.

Si Clinton pretenia evitar l’impeachment , de ben poc li va servir. Fonts de l’administració nord-americana van suggerir que, més aviat, qui havia buscat la coincidència de dates era el líder iraquià Saddam Hussein que s’havia convertit en un mestre de l’estratègia de la tensió. Una estratègia que jugava des del final de la guerra del 1991 i que va mantenir durant tot l’any 1998 amb repetides negatives a facilitar el treball de la comissió de l’ONU seguides, quan la tensió ja havia arribat al punt màxim, de nous acords.

Ja el 16 de gener, l’equip d’inspectors d’armes de l’ONU va abandonar l’Iraq assegurant que les autoritats iraquianes no els havien permès completar la seva missió. L’endemà, Saddam Hussein va advertit la població d’una possible confrontació amb els Estats Units i dues setmanes més tard va dir que respondria militarment a les provocacions dels Estats Units, mentre el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, demanava temps per resoldre la crisi. Estats Units ja havia destacat a la zona del Golf un total de 30 vaixells de guerra, 300 bombarders i 28.000 homes.

El 10 de febrer, cinc dies després d’entrevistar-se amb el primer ministre britànic Tony Blair a Washington, Clinton, va anunciar l’enviament al Golf Pèrsic del portaavions Independence, si bé va prometre respectar la treva olímpica, decretada amb motiu dels Jocs d’hivern a Nagano, i no atacar encara l’Iraq. El 23 de febrer, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va obtenir a Bagdad un principi d’acord per resoldre la crisi de les inspeccions que es van reprendre el 6 de març.

La pel.lícula es va repetir el 4 d’agost quan el cap de la Unscom, Richard Butler, va abandonar Bagdad en protesta pel sistemàtic incompliment del desmantellament de les armes de destrucció massiva. El viceprimer ministre iraquià Tareq Aziz va acusar els Estats Units d’haver introduït observadors de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) entre el personal d’inspecció i el 3 d’octubre, Iraq va anunciar el trencament de relacions amb l’Unscom. Aquest cop, l’Iraq no va anunciar que readmetia els inspectors de Nacions Unides fins el darrer moment, el 14 de novembre, quan alguns avions nord-americans ja s’havien enlairat per a l’atac.

Els Estats Units van advertir que a la propera ocasió atacarien ja sense previ avís. I així ho van fer el 16 de desembre, el mateix dia que els inspectors de la Onuscom havien abandonat novament l’Iraq acusant el règim de Saddam Hussein de boicotejar la seva tasca.

Els bombardejos de mitjans de desembre, no eren, però, el final de la història, com es va poder comprovar tres dies abans d’acabar l’any, quan dos avions nord-americans van destruir una bateria iraquiana prop de la ciutat de Mosul, al nord del país, en una acció que van qualificar d’autodefensa. El dia anterior, Saddam Hussein havia amenaçat amb abatre qualsevol avió que sobrevolés les zones d’exclusió aèria fixada després de la guerra del Golf. El missatge era clar: la crisi seguia oberta.