Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El 28 de juny els Estats Units van traspassar el poder a un govern interí iraquià presidit per Ghazi al-Iawar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Guerra d`Iraq (558)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Abdelaziz al-Hakim (4)
Abu Mussab al-Zarqawi (27)
Ali Hassan al-Majid (3)
Ayad Yewar Walli (1)
Elzo Baldoni (1)
George W. Bush (404)
Ghazi al-Iawar (8)
Iyad al-Lawi (17)
Jalal Talabani (15)
Ken Bigley (3)
Margaret Hassan (3)
Massud Barzani (4)
Moqtada al-Sadr (18)
Osama Bin Laden (108)
Qussai Hussein (10)
Saddam Hussein (164)
Saied Ali al-Sistani (7)
Tony Blair (184)
Udai Hussein (11)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Amnistia Internacional (32)
Consell Suprem per la Revolució Islàmica a l`Iraq (7)
Creu Roja (41)
Govern de l`Iraq (9)
Guàrdia Republicana (iraquiana) (10)
Ministeri d'Afers Exteriors Iraquià (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic del Kurdistan (7)
Unió Patriòtica del Kurdistan (7)
39 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Ocupació i reconstrucció
Iraq
Els plans inicials de reconstrucció de l’Iraq que nord-americans i britànics van fer l’any anterior després de conquerir militarment el país entre el 20 de març i el 9 d’abril, no es van poder fer realitat al llarg del 2004, a causa de la gran quantitat d’atemptats perpetrats per l’anomenada resistència iraquiana contra instal·lacions vitals per a la vida del país, com els jaciments petroliers, oleoductes, instal·lacions elèctriques i embassaments d’aigua, i contra els empleats de les empreses encarregades de rehabilitar-les, fins a provocar un veritable col·lapse, sobretot a l’àrea centre-nord iraquiana, principalment ocupada per la població sunnita. A més de segrestar, en nombre superior a 200, o assassinar, més de 50, civils i treballadors asiàtics, est-europeus o turcs, la major part, van experimentar un veritable calvari criminal. La pràctica del segrest i l’assassinat es va estendre també a cooperants i periodistes, sobretot europeus, entre els quals va destacar l’execució dels italians Elzo Baldoni i Ayad Yewar Walli, aquest d’origen iraquià, del britànic Kenneth Bigley i de la britanicoiraquiana Margaret Hassan, i el segrest de dues cooperants italianes, alliberades després d’un pagament d’1 milió de dòlars per part del govern italià, i de dos periodistes francesos, deixats anar a finals d’any, després de diverses negociacions entre el govern francès i representants de les principals organitzacions terroristes islàmiques de l’Iraq i de fora de l’Iraq.

A la banda kurda, al nord de l’Iraq i amb capital a Kirkuk, les coses eren molt diferents en haver aconseguit aquesta ètnia organitzar una economia productiva autòctona amb representació parlamentària inclosa, repartida entre els dos principals partits de la regió, el Partit Democràtic del Kurdistan, dirigit per Massud Barzani, i la Unió Patriòtica del Kurdistan, de Jalal Talabani. Al sud xiïta, el més poblat del país, les coses van evolucionar sense una gran violència, tret de la revolta protagonitzada pel líder religiós Moqtada al-Sadr entre la primavera i l’estiu, que va acabar amb una rendició pactada a la mesquita d’Ali després d’intervenir-hi la principal autoritat religiosa del xiisme iraquià, Ali al-Husseini al-Sistani, amb l’autorització expressa de Teheran.

Tot i això, els Estats Units van nomenar el 28 de juny, tres dies abans del previst, un govern interí iraquià d’escrupolosa representativitat ètnica i religiosa, que va atorgar la presidència provisional al sunnita Ghazi al-Iawar i la presidència del govern al xiïta Iyad Al·lawi. Aquesta iniciativa va anar seguida de la creació d’una nova Guàrdia Republicana, que va acompanyar els soldats nord-americans i anglesos en la lluita contra insurgents sunnites i xiïtes i va actuar de forma decisiva en la rendició d’Al-Sadr a finals d’estiu al sagrat mausoleu xiïta d’Ali. Anteriorment, al maig, les humiliacions i vexacions sobre detinguts iraquians denunciades per Creu Roja i Amnistia Internacional van afectar la imatge interna i externa de britànics i nord-americans, i van introduir als Estats Units un factor de preocupació addicional de cara a les eleccions presidencials del novembre. Això no va impedir al president dels Estats Units, George Bush, refermar-se en el traspàs de poders i convidar l’ONU a ajudar a garantir millor un altre any d’ocupació. Bush va anunciar també l’aprovació d’una Constitució iraquiana per Cap d’Any i es va refermar amb les eleccions legislatives a fer a l’Iraq, que van ser convocades per al 30 de gener del 2005. Tot i això, una part important de l’opinió pública internacional va continuar recriminant a Bush i Blair la il·legalitat de l’ocupació i la poca versemblança de la tesi de les armes de destrucció massiva i dels lligams existents entre Saddam Hussein i Al-Qaida a l’hora de justificar-la.

A finals d’any, van començar els judicis contra els responsables del règim anterior detinguts durant la invasió i ocupació aliada del país, tractant d’aprofundir en el ressò dels èxits assolits l’any anterior amb la liquidació dels dos fills de Saddam, Uddai i Qussai, el 22 de juliol, i la detenció d’aquell el 13 de desembre. El primer judici iniciat va ser el d’Ali el Químic, la mateixa setmana que Al-Qaida atemptava amb contundència contra la població civil xiïta en diferents punts del país, provocant desenes de morts, per castigar la seva implicació en el procés electoral. Els últims dies de desembre, els grups armats islamites van apostar fort per provocar una guerra civil entre les diverses faccions iraquianes, prenent la comunitat xiïta com a principal objectiu. El 27 de desembre un cotxe bomba va esclatar a Bagdad, davant la seu del principal partit d’aquesta confessió, el Consell Suprem de la Revolució Islàmica, que liderava Abdelaziz Hakim, que en va sortir il·lès. El mateix dia Ossama bin Laden va fer una crida a boicotejar les eleccions i va esmentar el jordà Abu Mussab al-Zarqawi com a emir d’Al-Qaida a l’Iraq i líder indiscutible de la insurrecció.