Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El líder del Sinn Féin, Gerry Adams, en un discurs en què dóna suport a l'acord anglo-irlandès sobre el futur de l'Ulster

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte irlandès (195)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Gerry Adams (60)
John Major (27)
John Bruton (6)
Lee Clegg (1)
Michael Ancram (1)
Patrick Mayhew (2)
Entitats Entitats
Govern dels Estats Units (145)
Irish Republican Army (110)
Partit Unionista de l´Ulster (39)
Sinn Féin (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
42 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Del divorci a la reunificació
Irlanda
El 24 de novembre de 1995 els irlandesos van aprovar en referèndum la legalització del divorci, en guanyar per 7.474 vots les tesis favorables al . Els partidaris del sí van obtenir el 50,2% dels vots, i els del no, el 49,8%, sobre un cens global de 2,6 milions de persones i amb una participació del 62%. En un referèndum anterior sobre la qüestió celebrat el 1986, el rebuig al divorci va obtenir el suport dels clos terços dels votants.
Segons tots els observadors, el vot favorable dels nuclis urbans va resultar cabdal per contrarestar la negativa al divorci de les extenses zones rurals del país, que és on es va registrar un índex més alt de vots negatius i d'abstenció (el dia del referèndum la pluja va ser constant i forta).

D'aquesta manera, Irlanda deixava de ser l'únic país de la Unió Europea on no era possible la dissolució del vincle matrimonial, si bé la petita diferència de vots que ho va permetre evidenciava la profunda divisió existent al si de la societat irlandesa.

La divisió no era només sobre el divorci, sinó sobre la identitat irlandesa, perquè el país havia erigit la seva identitat sobre el catolicisme des que l'any 1155 el papa Adrià IV, d'origen anglès, va entregar el país al rei anglès Enric II Plantagenet.

Irlanda, a més, tenia l'orgull d'haver estat una de les poques regions europees que els romans no havien pogut doblegar. Quan Roma va abandonar les illes Britàniques l'any 410, Irlanda no havia conegut el codi romà ni disposava d'un sol monument o carretera fets pels romans.

No va ser fins a l'època de sant Patrici, en assumir els Evangelis, que la civilització occidental va arribar al país. Des de llavors, irlandès i catòlic van anar indissolublement units com a signe diferenciador davant la conquesta anglicana i anglesa.

Els irlandesos van haver d'esperar més de set-cents anys per aconseguir la seva independència, però van haver de cedir sis comtats del nord al domini anglès.

Aquests sis comtats és el que coneixem com a Irlanda del Nord o Ulster. Un focus de conflicte permanent entre els partidaris de la reunificació i els unionistes, defensors del Regne Unit. Des que els anglesos van ocupar militarment l'Ulster el 1970, el conflicte va provocar més de 3.000 morts. El 1994 va començar un procés negociat de resolució del conflicte, que va continuar progressant durant el 1995, quan els britànics, sota la intercessió dels Estats Units, van acceptar mantenir converses públiques amb el Sinn Féin.

EL CAMÍ CAP A LA PAU A IRLANDA DEL NORD

El 12 de febrer, el primer ministre britànic, John Major, i el representant governamental irlandès John Bruton van
firmar a Belfast un document base per encetar les negociacions sobre la pacificació de l'Ulster. Al cap d'un mes. El govern de Londres començava a retirar una part dels 18.000 soldats que tenia instal·lats a la Irlanda ocupada.

El 17 de març, el president nord-americà Bill Clinton va rebre en audiència a la Casa Blanca el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, amb motiu de la celebració del dia de Sant Patrici, patró d'Irlanda, per demanar-li la seva intercessió pel desarmament de l'IRA.

Com a conseqüència d'aquestes trobades, el 10 de maig Martin McGuinnes, número 2 del Sinn Féin, i Michael Ancram, en representació del govern britànic, es van reunir a Stormont, Belfast, per negociar mesures concretes de pacificació de l'Ulster, en la que era la primera trobada oficial entre britànics i el Sinn Féin des del 1972.

Seguint amb les trobades, el 24 de maig es van reunir per primer cop a Washington el secretari d'Estat per a Irlanda del Nord, Patrick Mayhew i el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, per tractar de les condicions mínimes de la pacificació. La trobada va precedir en sis dies la visita del príncep de Gal·les a Irlanda, la primera de la Casa Reial britànica des del 1911.

Les converses van anar acompanyades, però, d'aldarulls i enfrontaments. El 4 de juliol l'Ulster va viure 24 hores de tensions als carrers en produir-se l'excarceració del soldat britànic Lee Clegg, condemnat a cadena perpètua el 1990 per la mort d'una adolescent catòlica. Un mes més tard, els aldarulls es van reproduir a Castleberg, al comtat de Tyrone, on una trentena de persones, entre les quals hi havia 12 policies, van resultar ferides en el transcurs de violents enfrontaments entre grups de joves catòlics i protestants.

Mentrestant, el 25 d'agost, el secretari per a Irlanda del Nord, Patrick Mayhew, va anunciar l'alliberament d'un centenar de presos irlandesos en un gest destinat a forçar l'abandó de les armes per part de l'IRA. Tres dies després, en protesta per la marxa general del procés, James Molyneaux, líder del moderat Partit Unionista de l'Ulster (UUP), va presentar la seva dimissió irrevocable.

En finalitzar l'any, les converses continuaven a bon pas, si bé els soldats britànics encara estaven instal·lats a l'Ulster i l'IRA no havia abandonat encara les armes. Només la visita que va fer el president nord-americà Bill Clinton a Irlanda el 30 de novembre va servir per fer entendre que el procés continuava i que, malgrat totes les dificultats, tenia moltes possibilitats d'acabar bé.

Clinton, que va visitar les dues comunitats en la que era la primera estada d'un president clels Estats Units al país, va emfatitzar la voluntat del seu país de tirar endavant el procés de pau i reconciliació a l'Ulster. Aquesta voluntat era molt més que paraules: eren un conjunt de multimilionàries inversions nord-americanes a Irlanda del Nord.