Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El controvertir pastor protestant Ian Paisley, ferm defensor de les tesis unionistes

Gerry Adams, cap visible del Sinn Féin, la branca política de l'IRA

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte irlandès (195)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Albert Reynolds (5)
Gary McMichael (2)
Gerry Adams (60)
Henry Whelehan (2)
John Major (27)
John Bruton (6)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Comando de la Mà Roja (Ulster) (1)
Combatents per la Llibertat de l’Ulster (3)
Força de Voluntaris de l'Ulster (4)
Irish Republican Army (110)
Partit Conservador (Regne Unit) (13)
Partit Laborista Britànic (25)
Sinn Féin (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Dublín (Irlanda) (16)
Irlanda del Nord - Ulster (105)
Londres (Regne Unit) (179)
56 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Entre Londres i Dublín, la batalla per la pau
Irlanda del Nord
El govern britànic i el Sinn Féin -la branca política de l'IRA- van mantenir el 9 de desembre a Belfast el seu primer contacte oficial després de 22 anys. L'obertura del diàleg va ser la primera prova que l'Ulster avançava cap a la pau, després de 25 anys de conflicte armat que va causar més de 3.000 morts.

El castell de Stormont, als afores de Belfast, va ser l'escenari d'aquest primer contacte oficial. La trobada va estar carregada de simbolismes i l'elecció del lloc no va ser fortuïta: el castell de Stormont va ser la seu de l'antiga Assemblea local d'Irlanda del Nord, dissolta el 1972. Les delegacions van entrar al castell per una porta lateral, privant els membres del Sinn Féin d'accedir-hi per la gran escala d'honor de la façana principal.

La delegació del Sinn Féin l'encapaçalava el número 2 del partit, Martin McGuiness, un dels dirigents històrics de la lluita contra la presència britànica a l'Ulster i, probablement, l'antic comandant en cap de l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'IRA. La resta de la delegació dels nacionalistes republicans -integrada per sis membres- estava composta, majoritàriament, de durs.Entre ells hi havia un antic detingut condemnat per terrorisme i evadit de la cèlebre presó de Maze, i el pare d'un activista de l'IRA mort dos anys abans per l'exèrcit britànic.

La delegació britànica estava composta, exclusivament, per alts funcionaris del ministeri britànic per a Irlanda del Nord, encapçalada pel director d'afers polítics, Quentin Thomas.

Aquesta històrica trobada -feta a porta tancada- va tenir un caràcter tècnic: s'hi va dibuixar un calendari de negociacions mentre les dues delegacions feien les seves declaracions d'intencions. Londres i el Sinn Féin van deixar clar que tenien prioritats diferents.

Pels britànics, es tractava d'accelerar el desmantellament militar de l'IRA, que, segons algunes estimacions, disposava de dues tones d'explosius Semtex i cent tones d'armes. Aquesta era la condició exigida per Londres per consolidar l'alto-el-foc i acceptar la presència del Sinn Féin en eventuals negociacions posteriors, multipartides i més polítiques.

Pel Sinn Féin, calia afanyar-se per tractar sobre l'amnistia per a 700 presoners republicans detinguts; negociar la reducció de la presència militar britànica a Irlanda del Nord -18.500 soldats-; derogar les lleis d'excepció a l'Ulster, i impulsar canvis constitucionals que podrien conduir, a llarg termini, al final de l'administració britànica a Irlanda del Nord.

El punt de partida d'aquest diàleg va ser l'alto-el-foc que l'IRA va proclamar unilateralment el 31 d'agost. 43 dies més tard, les organitzacions unionistes protestants paramilitars de l'Ulster es van afegir a la treva.

El líder del Sinn Féin, Gerry Adams, va anunciar l'últim dia del mes d'agost a Belfast el cessament de les activitats militars de l'IRA. Aquella mateixa nit i l'endemà, milers de republicans van desfilar pels barris catòlics de la capital nord-irlandesa en un ambient festiu, enmig de la impassibilitat dels soldats britànics i l'estupefacció dels seus veïns protestants.

Els unionistes van començar a expressar els seus temors sobre que la decisió de l'IRA podria amagar un "acord secret" entre el moviment republicà i Londres sobre el futur dels llaços entre l'Ulster i la Gran Bretanya. La resposta de les organitzacions paramilitars protestants no es va fer esperar gaire: l'endemà de l'anunci de l'alto-el-foc, una milícia unionista, els Combatents per a la Llibertat de l'Ulster -l'UFF-, es va atribuir a Belfast l'assassinat d'un catòlic. Va ser la primera víctima després de la treva.

Tot i aquesta provocació, l'IRA es va mantenir ferm en la seva decisió de fer callar les armes. El 4 de setembre, centenars de catòlics van assistir a Belfast a un míting en què Gerry Adams va demanar a les milícies protestants que aturessin les matances. Algunes hores més tard, un cotxe bomba va esclatar al lloc del míting,

sense causar víctimes. L'atemptat se'l va atribuir la milícia unionista Força dels Voluntaris de l'Ulster (UVF). Les organitzacions paramilitars protestants es van atribuir més endavant una altra mitja dotzena d'atemptats més, un a Dublín, que no van causar cap mort.

Finalment, el comandament militar unionista conjunt va anunciar el 13 d'octubre a Belfast el cessament de les hostilitats. Ho va fer en una roda informativa a la capital nord-irlandesa, on Gary McMichael, fill d'un antic líder d'una de les milícies protestants assassinat en la dècada dels 80, va llegir un comunicat que subratllava que l'alto-el-foc l'acataven totes les organitzacions armades protestants en actiu: l'UVF, l'UFF i el Comando de la Mà Roja, l'RHC. Aquests moviments paramilitars s'havien mostrat els últims tres anys més violents que l'IRA, període en què s'havien atribuït 120 assassinats.

A Londres, l'alto-el-foc de l'IRA va obligar el primer ministre britànic, John Major, a fer delicats equilibris: mentre estimulava el camí de les negociacions, reclamava de l'organització armada nacionalista irlandesa mostres que la treva era permanent. John Major s'havia de justificar davant la comunitat protestant nord-irlandesa -el 54 per cent de la població total a l'Ulster-, que no es podia creure que l'IRA hagués aturat la màquina de guerra a canvi de res. La perspectiva d'una Irlanda unificada i catòlica, on es convertirien en minoria, constituïa la gran por dels protestants nord-irlandesos. Londres va afirmar públicament, i nombroses vegades, que no hi hauria cap canvi en l'estatus de l'Ulster sense el consentiment de la majoria de la població.

Però per a Major encarrilar el procés de pau a Irlanda del Nord era també una de les poques cartes polítiques que podia jugar en un moment en què la seva popularitat estava molt deteriorada i en què els sondejos indicaven que els laboristes duien un avantatge de fins a 30 punts sobre els conservadors en la intenció de vot dels electors. Les eleccions municipals del mes de maig van constituir el pitjor fracàs per als tories dels últims 49 anys en una convocatòria local. Els conservadors van quedar en un vergonyós tercer lloc -després dels laboristes i els liberals-, havent baixat fins al 27 per cent dels vots i havent perdut 400 regidories i el control de 17 municipis. La derrota dels conservadors es va estendre de nord a sud i d'est a oest del país, i també a Londres -plantejat com un dels camps de batalla més importants-, on amb prou feines van poder conservar els emblemàtics Ajuntaments de Westminster i de Wantwhaorth. La reculada dels conservadors encara es va fer més evident en algunes ciutats d'Escòcia, on van quedar relegats a quarta força, darrere dels nacionalistes escocesos, que en aquestes eleccions van guanyar 30 regidors.

Emig de les revoltes dels euroescèptics a les files del seu partit, John Major va haver d'actuar amb mà de ferro contra els casos de corrupció que van esquitxar el govern. Tim Smith, secretari d'Estat pera Irlanda del Nord, i Neil Hamilton, secretari d'Estat d'Indústria, es van veure obligats a abandonar els càrrecs al mes d'octubre davant les revelacions periodístiques que assenyalaven que anys abans havien cobrat diners per plantejar preguntes parlamentàries que beneficiaven una empresa privada. En aquest cas, es tractava d'una maniobra d'uns homes de negocis egipcis que havien lluitat pel control dels grans magatzems Harrods.

John Major tampoc va tenir fortuna en la política de retorn als valors tradicionals -back to bàsics-, iniciada la tardor del 1993. Des de la seva formulació, el primer ministre britànic va haver de suportar una allau d'escàndols sexuals que van afectar el Partit Conservador i van esquitxar fins i tot alguns membres del seu govern.

Tot plegat semblava deixar el terreny adobat per a l'avanç dels laboristes -liderats per Tony Blair des de la inesperada mort al mes de maig de John Smith-, que esperaven les eleccions legislatives de 1997 per posar punt final a l'època de domini torie a la Gran Bretanya.

L'any encara va ser més difícil per al primer ministre irlandès, Albert Reynolds, instigador amb John Major del procés de pau a l'Ulster. Albert Reynolds i el seu govern van caure al mes de novembre, després d'una setmana de crisi oberta entre el Fianna Fail i el seu soci a l'executiu, el Partit Laborista irlandès.

Albert Reynolds va fer de la qüestió nord-irlandesa una de les prioritats del seu mandat. Tot i això, no va renunciar a modernitzar-amb prudència- el seu país, principalment mitjançant un seguit de referèndums sobre l'avortament, el divorci i la integració europea. Sobre Irlanda del Nord, Reynolds va afirmar des del principi que no posaria "cap límit" a les converses. Va ser un advertiment al seu partit, el Fianna Fail, sorgit d'una lluita armada (la guerra d'independència contra Anglaterra entre 1919 i 1921) i que s'autoatribuïa el lideratge històric del nacionalisme en la vida política irlandesa.

Albert Reynolds es va comprometre en alguns punts sensibles. Va prometre, per exemple, el 30 per cent dels llocs governamentals per als protestants en una eventual Irlanda unificada. També va obrir la porta a una possible modificació dels articles de la Constitució irlandesa que reclamen la sobirania territorial sobre l'Ulster.

Però després de dos anys i mig de mandat, el prem/er irlandès va sucumbir víctima d'un afer aparentment menor: la nominació a la presidència de l'alt tribunal de l'antic fiscal general, Harry Whelehan. Aquest magistrat, imposat per Albert Reynolds tot i l'oposició dels laboristes, havia estat acusat de prevaricació en l'afer d'extradició a l'Ulster d'un capellà implicat en un cas de corrupció de menors.

Sense esperar el vot de confiança del Parlament, que li hauria estat negatiu, Albert Reynolds va presentar el 17 de novembre la dimissió "pel bé del país", en "interès de l'estabilitat" i per preservar la continuïtat del procés de pacificació de l'Ulster.

En l'últim esforç per evitar la convocatòria d'eleccions legislatives anticipades, el Partit Laborista va aconseguir l'aliança amb el segon partit de l'oposició, el Fine Gael. L'acord va fer del líder d'aquest partit nacionalista, John Bruton, el nou primer ministre de la República d'Irlanda.

L'inesperat canvi d'aliances governamentals va fer que la premsa irlandesa

qualifiqués d'increïble "resurrecció política" l'accés de John Bruton al capdavant de l'executiu de Dublín. De fet, Bruton, sovint criticat per la seva falta de carisma, va poder superar pels pèls al mes de febrer una revolta dins el seu propi partit. Si s'havia de creure en els sondejos, John Bruton era el primer ministre que els irlandesos no volien: rebia menys del 10 per cent de les intencions de vot, en contra del 23 per cent de les preferències pel laborista Dick Spring i el 43 per cent per Bertie Ahern, el nou líder del Fianna Fail.

Un dels problemes de John Bruton, advertit des de les files del Fine Gael, és que es feia molt difícil distingir la seva formació del Fianna Fail, l'altre gran partit de centre-dreta a Éire. La diferència històrica entre els dos partits sobre la qüestió de la reunificació de l'illa havia ja desaparegut pràcticament, tot i que el Fianna Fail semblava cultivar una línia una mica més nacionalista.

La posició de John Bruton sobre l'Ulster va suscitar alguns interrogants dins el Sinn Féin. Davant l'impuls que els últims mesos havia mantingut Albert Reynolds, John Bruton insistia en la necessitat d'associar els protestants lleialistes d'Irlanda del Nord en cada etapa del procés de pau. Això no obstant, John Bruton es va comprometre fermament a seguir l'obra del seu predecessor en la qüestió de l'Ulster.

Malgrat els problemes polítics de Londres i Dublín, el procés de pau no es va deturar, i a finals del 1994 la possibilitat d'una sortida negociada semblava versemblant, sobretot gràcies al suport constant de Washington als nacionalistes irlandesos.