Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
L'Assamblea Nacional

L'Exèrcit va vigilar la marxa orangista a Portdown

La bomba d’Omagh va dificultar el procés de pau

Tony Blair, amb David Trimble i John Hume, artífexs de la pau a Irlanda

Articles dependents
David Trimble
John Hume
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte irlandès (195)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Premis Nobel (196)
Religió i altres esglésies cristianes: església anglicana, ortodoxa (31)
Personatges Personatges
Bertie Ahern (25)
Bill Clinton (277)
Billy Wright (1)
David Trimble (54)
Denis Watson (1)
Fernando Blasco (1)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Gary McMichael (2)
Gerry Adams (60)
Ian Paisley (12)
John Hume (12)
John Major (27)
Mo Mowlam (13)
Rocío Abad (1)
Seamus Mallon (5)
Terry Erwright (1)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Associació per a la Defensa de l´Ulster (4)
Coalició de Dones d´Irlanda del Nord (2)
Combatents per la Llibertat de l’Ulster (3)
Commonwealth (11)
Força de Voluntaris de l'Ulster (4)
Forces de Voluntaris Lleialistes (2)
Govern de l`Ulster (6)
IRA de Continuïtat (1)
Ordre d´Orange (6)
Partit de l'Aliança (Unió Cívica Radical i Front País Solidari) (3)
Partit Socialdemòcrata i Laborista (Irlanda del Nord) (19)
Partit Unionista de l´Ulster (39)
Partit Unionista del Regne Unit (4)
Partit Unionista Democràtic (12)
Partit Unionista Progressista (Irlanda) (6)
Sinn Féin (84)
Unionistes Independents (1)
Unionistes Units de l´Ulster (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Irlanda del Nord - Ulster (105)
108 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Premi Nobel a una pau inacabada
Irlanda
El 16 d'octubre de 1998, David Trimble, president del Partit Unionista de l'Ulster (UUP) i primer ministre del nou govern d'Irlanda constituït el 1998, i John Hume, líder del Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP), van rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva contribució al procés de pacificació a Irlanda del Nord. El Comitè Nobel va reconèixer el catòlic Hume com “l'inspirador” de l'acord de pau signat el dia de divendres Sant a Stormont que va tancar definitivament el conflicte armat a Irlanda del Nord, i del protestant Trimble va destacar el “coratge” per negociar un acord que li havia costat l'enemistat de molts col·legues del partit. El Comitè va parlar també d’una menció especial per a d’”altres nord-irlandesos” i pels “governs de la Gran Bretanya, la República d’Irlanda i els Estats Units” en reconeixement a la seva contribució en l’obtenció de l’acord de pau.

En saber del premi, Hume va declarar: “em sento profundament honorat per la concessió d’aquest premi, que no ha estat únicament a la meva persona, sinó a tots els que hem fet possible la pacificació d’Irlanda del Nord”. Per la seva banda, Trimble, que era de viatge a Denver, Estats Units, quan va saber la notícia, va dir: “és un gran honor”, afegint “encara no tenim la pau assegurada, així que espero que aquesta concessió no hagi estat prematura.”

La concessió del Nobel de la Pau als dos líders polítics va posar punt i final simbòlicament a un conflicte polític secular, que, modernament, havia començat el 1921 amb la partició d'Irlanda i s'havia perllongat de forma violenta al llarg dels anys amb la reactivació de les activitats de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) a principis dels anys setantes i la imposició d'una repressió militar directe a l'Ulster per part de Gran Bretanya. Més concretament, la concessió del Nobel representava la culminació del procés de negociacions engegades el 1995 en temps del mandat de John Major a Gran Bretanya i potenciades el 1997 pel seu successor, el laborista Tony Blair, que el 1998 va tenir la seva principal plasmació en l'acord d'Stormont de divendres Sant, sancionat, posteriorment en referèndum el 22 de maig, refrendat en unes eleccions el 25 de juny i afermat en la constitució el 14 de setembre del primer parlament d'Irlanda del Nord.

Aquell dia, els 108 diputats nord-irlandesos, representants de totes les tendències i ideologies, van iniciar la sessió amb cinc minuts de silenci en record de les 29 víctimes mortals de l'últim atemptat dels radicals catòlics, perpetrat a Omagh el 15 d'agost i, pel damunt de les nombroses diferències que els separaven encara, van sancionar, conjuntament, la via democràtica i parlamentària com la única possible per portar definitivament la pau a l'Ulster.

Precisament, el reconeixement de l'alt grau de confrontació política que representaven cadascuna de les concepcions sobre el futur de l'Ulster, va ser el que va motivar el primer ministre britànic, Tony Blair, el 26 de novembre de 1998, amb motiu de la seva visita al Parlament de la República d'Irlanda, la primera d'un mandatari britànic des la seva constitució, a dir: "Gran Bretanya i Irlanda no poden ser presoners de la història", alhora que convidava Irlanda a reintegrar-se a la Commonwealth, que el país va abandonar el 1949 i feia una crida a la col·laboració de Dublín, davant la dificultat de continuar el procés de pau a l'Ulster per la manca d'acord existent en el tema del desarmament de l’IRA.

La visita de Blair al Parlament de Dublín, va coincidir aquell dia amb l'alliberament de 4 militants de l'IRA de les presons nord-irlandeses, en un nou gest del govern de Londres per facilitar la definitiva pacificació del país, que elevava ja a 200 la xifra d'antics terroristes excarcerats a Irlanda del Nord, en un procés que, en els darrers 10 mesos, havia registrat un total de 55 assassinats i 345 incidents violents. Tot i aquestes dades, l'evolució seguida pel conflicte nord-irlandès el 1998, representava un avenç qualitatiu innegable que per arribar a consolidar-se havia passat per fases molt dures i complicades.

El 9 de gener, la ministra britànica per a Irlanda del Nord, Mo Mowland, es va reunir a la presó de Meza, a Belfast, amb cinc líders unionistes empresonats, per presentar-els-hi un programa de 14 punts per a les negociacions de pau i demanar el suport de totes les parts implicades en el conflicte nord-irlandès. Mowland va obtenir, inicialment, la conformitat de Gary McMichael, el líder del Partit Democràtic de l'Ulster (UDP), branca política del grup terrorista Combatents per la Llibertat de l'Ulster (UFF), si bé dos dies més tard, es va viure un altre jornada de violència amb l'assassinat a sang freda a Belfast del catòlic, Terry Erwright, de 28 anys i casat amb una neboda del líder del Sinn Féin, Gerry Adams.

L'endemà, els governs de Londres i Dublín, reunits a la Taula per la Pau al castell d'Stormont, presentaven, conjuntament, als partits polítics nord-irlandesos un nou projecte d'autogovern que preveia la creació d'un òrgan de govern executiu i la formació d'una Assemblea elegida pel sistema de representació proporcional i vinculada al Consell de les Illes Britàniques, format per membres de l'Assemblea de Belfast, del Parlament Escocès, de l'Assemblea Gal·lesa i dels governs de la Gran Bretanya i de la República d'Irlanda. Una nova Carta dels Drets de l'Home garantiria a tots els nord-irlandesos (catòlics o protestants) els mateixos drets cívics i la protecció contra la discriminació per creença religiosa.

Les discussions es van perllongar durant dos mesos, mentre els lleialistes radicals (Força de Voluntaris de l'Ulster) perpetraven nous atemptats contra la comunitat catòlica en revenja per la mort el 27 de desembre de l'any passat a la presó del seu líder, Billy Wright. Finalment, el divendres 10 d'abril els vuit partits nord-irlandesos de la Taula de la Pau van segellar la proposta, coneguda com acord d'Stormont: creació d'un Parlament autònom de 108 diputats, formació d'un comitè executiu de 12 ministres, constitució d'un ens de gestió Nord-Sud per incrementar la coordinació a tota l'illa, el Consell de les Illes integrat per Londres, Dublín, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, reforma de la Constitució irlandesa, alliberament en els propers dos anys dels presos membres d'organitzacions que donessin suport a l'acord, desarmament de totes les organitzacions terroristes. L'acord preveia també la seva validació en un referèndum, convocat pel dia 22 de maig al Nord i Sud de l'illa.

Les reaccions generals van ser positives, però cada part va posar les seves condicions. El Sinn Féin va aclarir que no renunciava a la unificació d'Irlanda, anunciant la celebració a Dublín d'un congrés extraordinari de la formació el 10 de maig, per aclarir posicions i neutralitzar políticament les protestes del radicals de l'Oglaigh nah Eirea (Voluntaris Irlandesos), contraris a l'acord. L'IRA, per la seva banda, va advertir que no entregaria pas les armes i que, en tot cas, si hagués de fer alguna cosa en aquest sentit, preferiria destruir-les. El líder unionista moderat David Trimble va aconseguir que l'executiva del Partit Unionista de l'Ulster (UUP), donés suport formal a l'acord, però va demanar l'entrega dels arsenals de les organitzacions terroristes, mentre el Partit Unionista Democràtic (DUP) l'acusava de traició.

Per la seva banda, el primer ministre irlandès, Bertie Ahern, va proposar al Parlament de la República d'Irlanda l'aprovació d'una reforma constitucional per encabir l'acord d'Stormont, que va quedar sancionat el 22 d'abril, amb l'abstenció del Sinn Féin, i que preveia el sancionament en el referèndum del 22 de maig d'una nova redacció dels articles 2 i 3 que reivindicaven la jurisdicció sobre l'Ulster i que al·ludien als 26 comtats irlandesos i als 6 d'Irlanda del Nord. L'article 2, que deia: “El territori nacional està integrat per tota l'illa, els illots i les aigües territorials”, passava a dir: “Per dret de naixement, cada persona nascuda a l'illa d'Irlanda, que inclou l'illa, els illots i les aigües territorials, pot ser part de la nació irlandesa; i, per tant, tenir dret, segons la llei, a ser ciutadà d'Irlanda”; i l'article 3 que començava dient “a l'espera de la reintegració del territori nacional”, passava a explicar: “la reunificació d'Irlanda ha d'arribar només per mètodes pacífics i amb el consentiment de la majoria de persones, expressat democràticament, en les dues jurisdiccions de l'illa.”

Amb aquests precedents i tot i l'assassinat el 17 d'abril a Belfast d'un catòlic per part de la Força de Voluntaris de l'Ulster, el 22 de maig, els irlandesos dels nord i del sud van votar afirmativament en referèndum els acords de divendres Sant sobre la pacificació de l'Ulster. A Irlanda del Nord, amb una participació del 80%, els partidaris del NO només van obtenir un 28,8%, mentre que a la República d'Irlanda, amb una participació del 56,3%, el SI va obtenir un 94,39% dels vots. Amb aquest resultat afermat i seguint les previsions d'Stormont, l'11 de juny la Cambra dels Comuns britànica va aprovar, per 343 vots a favor i 10 en contra, la llei que permetia alliberar presos a Irlanda del Nord de forma gradual i que havia d'afectar 400 dels 504 reclusos.

A les eleccions a l'Ulster del 25 de juny, el partit més votat va ser el Partit Unionista de l'Ulster (UUP), de David Trimble, que va aconseguir 28 dels 108 escons, seguit del Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP), de John Hume, amb 24, que es confirmava com la principal força catòlica. El Sinn Féin, en va obtenir 18 escons i el Partit de l'Aliança (AP), 6. La Coalició de Dones d'Irlanda del Nord (NIWC), el Partit Unionista Progressista (PUP), els Unionistes Units de l'Ulster (UUU), en van aconseguir 2 cadascun, mentre que els Unionistes Independents (UI), en van obtenir 1. Els contraris a l'acord de pau, el Partit Unionista Democràtic (DUP) i el Partit del Unionistes del Regne Unit (UKUP), amb 20 i 5 escons respectivament, van quedar per sota dels 30 parlamentaris que calien per obstruir les tasques del Parlament que s’havien proposat de vell antuvi.

L'1 de juliol, el líder del Partit Unionista de l'Ulster (UUP), David Trimble, va ser elegit primer ministre, mentre que el líder nacionalista moderat, John Hume, va abandonar, a l'últim moment, la candidatura a viceprimer ministre, que va recaure en el seu segon, Seamus Mallon. En total, un 69,3% dels parlamentaris van votar a favor de Trimble i Mallon, amb l'abstenció del Sinn Féin i el vot en contra dels radicals d'Ian Paisley, de 72 anys, que van propiciar la radicalització al carrer impulsant les tradicionals manifestacions de l'Orde d'Orange, previstes pel mes de juliol.

Aquestes radicalitzacions van tenir una preocupant traducció en la crema de deu esglésies catòliques a diferents punts d'Irlanda del Nord, per part de la Força de Voluntaris Lleialistes (LVF), motivant la visita del premier britànic, Tony Blair, a l'Ulster i la condemna del nou primer ministre nord-irlandès, David Trimble. Els radicals catòlics van respondre cremant locals protestants i assassinat un lleialista a Bangor, prop de Belfast. L'inici de les desfilades de l'Orde d'Orange el 5 de juliol va escalfar encara més l'ambient, sobretot, quan el diputat i mestre de l'Orde, Denis Watson, va portar la marxa des la parròquia de Drumcree a la barriada catòlica de Garvaghy Road i l'exèrcit els va haver de barrar el pas per evitar un esclat de violència. Cent membres de l'orde van iniciar una sentada, reclamant que se'ls deixés completar el seu tradicional recorregut i allí van romandre durant tres setmanes.

El 12 de juliol, l'assassinat de tres nens de 10, 9 i 8 anys, fills d'un matrimoni mixt, al barri protestant de Ballymoney, al nord de Belfast, va accentuar els odis, mentre l'endemà, milers d'orangistes desfilaven pels sis comtats d'Irlanda del Nord, en commemoració de la victòria del protestant Guillem d'Orange sobre el rei catòlic Jaume II d'Anglaterra i Irlanda, el 1690.

El mal ambient generat per totes aquests mobilitzacions va empitjorar el 15 d'agost amb l'atemptat protagonitzat pels radicals catòlic de l'IRA veritable en fer explotar un cotxe carregat amb 250 quilos d'explosius en una zona comercial d'Omagh (Tyrone), provocant la mort de 29 persones i ferides a més de 200. Entre els morts es trobaven la jove espanyola de 24 anys Rocío Abad i el nen madrileny de 12, Fernando Blasco i entre els ferits 10 nens espanyols més, que després de la visita a Irlanda del Nord del vicepresident primer del govern espanyol, Francisco Álvarez Cascos, el 17 d'agost van ser traslladats a Madrid.

L'atemptat va provocar la condemna més absoluta per part de tots els partits polítics, inclòs el del Sinn Féin, el líder del qual, Gerry Adams, va fer la seva primera condemna pública d'una acció violenta protagonitzada per republicans catòlics. Després de la detenció de cinc sospitosos per part de la policia, el 22 d'agost, l'IRA Veritable va decretar un alto-el-foc incondicional, en resposta a les paraules d'Adams i a la crida feta pel primer ministre irlandès, Bertie Ahern. Amb aquesta renúncia explícita a la violència, el 22 d'agost, el procés de pau va fer un nou pas endavant, en quedar només un únic grupuscle, l'IRA de Continuïtat, encara partidari de la violència, tot i que es mantenia inactiu des del mes de febrer. Quatre dies més tard, la reunió dels primers ministres de Gran Bretanya i Irlanda va rellançar el diàleg polític en la direcció d'assolir el complet desarmament de totes les organitzacions paramilitars per impedir qualsevol nou atemptat terrorista a Irlanda del Nord.

La relativa estabilització del conflicte propiciada pels poders polítics, va coincidir amb la visita a Irlanda del Nord el 3 de setembre, procedent de Moscou, del president dels Estats Units, Bill Clinton, acompanyat del primer ministre britànic, Tony Blair. En un discurs pronunciat a Belfast, Clinton va fer una crida a la pau i la reconciliació, requerint el desarmament dels grups paramilitars, i oferint l'ajuda política i econòmica del seu país al procés endegat. La crida de Clinton va ser recollida el 14 de setembre durant la sessió inaugural del Parlament Irlanda del Nord, que va anar precedida de cinc minuts de silenci en record de les víctimes d'Omagh.

Dos dies abans, Londres havia alliberat de la presó d'alta seguretat de Maze a Belfast, els primers presos terroristes, tres membres de la protestant Associació per la Defensa de l'Ulster i quatre de l'IRA, seguint la pauta dels acords, que fins aquest dia ja havia permès posar en llibertat un total de 24 presoners implicats en afers d'associació il·legal i possessió d'armes i explosius. El 18 de setembre, però, van sortir en llibertat els primers condemnats per assassinat, quatre militants protestants, dos de la Força de Voluntaris de l'Ulster, dos de l'Associació per la Defensa de l'Ulster, i un membre de l'IRA.

En acabar l'any, el camí cap a la pau semblava ja definitivament traçat. Així ho va assenyalar el primer ministre britànic, Tony Blair, en la seva intervenció, la primera des la constitució de la República d'Irlanda el 1921, al Parlament de Dublín. Enrera quedaven 30 anys de violència i un recompte de 3.165 morts i 36.500 ferits des que el jove republicà Billy Peid va matar d'un tret un soldat britànic el 1971. La pau també obriria una nova etapa per la maltreta economia de l'Ulster que, fins aquest moment, havia estat gastant anualment un total de 250.000 milions de pessetes en seguretat i havia anat consolidat en tots aquests any una caiguda en l'ocupació del 14% i generant una despesa pública de més del 60% del seu PIB.