Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Les eleccions regionals de l'abril van debilitar el Govern de Massimo D'Alema.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Impostos, taxes (173)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Poder judicial i jutges (405)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bettino Craxi (10)
Carlo Azeglio Ciampi (17)
Francesco Rutelli (5)
Giuliano Amato (7)
Massimo D`Alema (19)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Entitats Entitats
El Vaticà (67)
Govern d`Itàlia (18)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Olivera (Itàlia) (17)
Parlament d`Itàlia (15)
Partit Socialista d´Itàlia (5)
Pol de la Llibertat (Itàlia) (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
Roma (Itàlia) (65)
37 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Amato pren el relleu a D'Alema
Itàlia
Itàlia va obrir l’any amb la notícia de la mort, el 19 de gener, de Bettino Craxi, expresident del govern (1983-1987) i exlíder del Partit Socialista. Craxi, de 65 anys, va morir a causa d'un aturada cardíaca al seu domicili de Hammamed a Tunísia, país on vivia refugiat des del 1994, fugint de la justícia italiana que l’havia condemnat en rebel·lia a més de 10 anys de presó per corrupció i evasió fiscal, en els processos contra el finançament il·legal dels partits polítics iniciats el 1992. L’enterrament de Craxi, que havia estat condemnat, va reobrir les ferides de la divisió entre els partits progressistes que governaven conjuntament, fins al punt que els socialistes van demanar responsabilitats al govern de Massimo D’Alema.

El fet polític determinant de l’any a Itàlia, però, van ser les eleccions regionals celebrades en 15 de les 21 regions del país el 16 d’abril, en les que es va imposar el centredreta italià, aliat amb la Lliga Nord d’Umberto Bossi, debilitant poderosament el govern de centresquerra liderat per D’Alema. Amb una participació del 72%, el Pol de la Llibertat de Silvio Berlusconi va guanyar en 8 (governava en 6 des del 1995) regions (Llombardia, Piamont, Ligúria, Vèneto, Laci, Abruços, Calàbria i Pulla), mentre que el centresquerra (que governava en 9), només va guanyar en 7: Emília Romanya, Toscana, Úmbria, Marques, Campània, Molise i Basilicata.

L’endemà, D’Alema va presentar la dimissió del seu govern al president de la República, Carlo Azeglio Ciampi, que, tot i rebutjar-la en un primer moment, va haver d’acceptar-la dos dies més tard. La carrera contra rellotge oberta entre els grups de la coalició de centresquerra hereva de l’Olivera per formar un nou govern i evitar així les eleccions anticipades es va resoldre el 21 d’abril en encarregar Ciampi la formació de govern a l’independent exsocialista Giuliano Amato, de 62 anys, que ocupava la cartera del Tresor des del maig del 1999. Dues vegades ministre (1992-1993), va ser primer ministre durant 10 mesos i es va guanyar la consideració de tots els partits polítics com a president de l’Autoritat Garant de la Competència i el Mercat (1994-97) i ministre per a les Reformes Institucionals (1998-99).

La primera prova de foc pel govern Amato van ser els set referèndums d’iniciativa popular celebrats el 21 de maig que pretenien que tots els diputats fossin elegits pel sistema majoritari, però també la reforma de la legislació sobre acomiadaments laborals o diverses qüestions dels sistema judicial. La consulta va ser invalidada en no haver-se arribat ni de bon tros al 51% de participació exigit per la llei.

El fracàs dels referèndums va enfortir les posicions de l’oposició liderada per Berlusconi, que s’oposava a la fragmentació de l’escenari polític causat pel sistema electoral italià i reivindicava un més gran paper per les formacions majoritàries del país. El tema enllaçava, també, amb la reforma constitucional de signe federal que demanava el nord del país, encapçalat per la Lliga Nord d’Umberto Bossi, aliada circumstancialment del Pol de la Llibertat.

Per temperar les demandes, el 27 de setembre, el govern d’Amato va aconseguir que el Parlament aprovés una reforma constitucional de signe federal, que atorgava una més gran autonomia a les regions del país tot i que no satisfeia les demandes dels diputats del Pol i la Lliga Nord, que van abandonar l’hemicicle en disconformitat amb el que consideraven una dilució de la seva proposta de crear una Cambra de Regions.

La política fiscal del govern també va ser molt contestada, en dedicar dos terços dels pressupostos per a l’any 2.000 a reduccions fiscals i al pagament de pensions, obviant el deute públic (110%), la reforma del mercat laboral o la potenciació de la competitivitat. Amb tots aquests fronts oberts, Amato es va haver de comprometre a avançar les eleccions a la primavera del 2001.

Però el centresquerra no tenia un líder capaç d’enfrontar-se amb Berlusconi, a qui les enquestes auguraven els millors resultats. La possible candidatura d’Amato va ser descartada, i els nou partits integrants de la coalició de govern van optar, en una reunió celebrada a Milà el 21 d’octubre, per la candidatura de l’alcalde de Roma, Francesco Rutelli, de 46 anys, amb molt bona imatge, jesuïta de formació, provinent del Partit Radical i sense el passat socialista que arrossegava Amato, que havia estat col·laborador directe de Craxi. Rutelli, popularment conegut com Cicciobello o Piaccione, comptava amb les simpaties del Vaticà, però tenia poca experiència i era pràcticament desconegut fora de Roma. Per això, els coneixedors de la política italiana no descartaven del tot que, a mesura que anés avançant la campanya, Dottóre Sottile Amato rellancés la seva candidatura.