Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Itàlia va sortir al carrer per protestar contra Berlusconi

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Poder legislatiu i lleis (992)
Sindicats (223)
Personatges Personatges
Aldo Moro (3)
Benito Mussolini (5)
Franco Frattini (6)
Gaetano Badalamenti (4)
Gianfranco Fini (15)
Giulio Andreotti (15)
Guglielmo Epifani (2)
Manuel Filibert de Savoia (4)
Marco Biagi (4)
Marina Doria (3)
Mino Pecorelli (4)
Renato Ruggiero (3)
Rocco Buttiglione (8)
Romano Prodi (88)
Sergio Cofferati (2)
Silvio Berlusconi (102)
Umberto Bossi (31)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
Víctor Manuel de Savoia (4)
Entitats Entitats
Aliança Nacional (Itàlia) (13)
Brigades Roges (6)
Casa de les Llibertats (8)
Confederació General Italiana del Treball (3)
Democràcia Cristiana (DC) (6)
FIAT (12)
Forza Italia (23)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Olivera (Itàlia) (17)
Parlament d`Itàlia (15)
Unió Democrática i de Centre (Itàlia) (1)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Itàlia (158)
34 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Cap a la cita electoral del 2004
Itàlia
El 2002 no va ser un any fàcil per a la coalició de govern italiana que liderava Silvio Berlusconi, ja que durant l’any va haver d’afrontar diversos i multitudinaris episodis d’oposició sindical i social a les mesures de reforma laboral que volia impulsar.

Tot i això, la coalició formada per Forza Italia, Aliança Nacional i la Lliga Nord va aguantar bé l’envestida, fins i tot quan la Lliga Nord d’Umberto Bossi va reobrir el debat sobre la Padània, plantejat ara com la devolution italiana. La raó principal de l’estabilitat governamental estava en la feblesa de l’oposició. El 2002 va ser un any fosc per a l’Olivera, que va patir una crisi de lideratge després dels discrets resultats aconseguits en les eleccions regionals i municipals del 27 de maig i el 10 de juny del 2002 per elegir un quart dels seus càrrecs municipals i provincials. Amb una participació del 66,4%, 14 de les 27 administracions locals en joc van ser per a l’Olivera (+4) i 13 per a la Casa de les Llibertats (-4). Quant a les 10 províncies, el centredreta en va guanyar 1 i es quedava amb 6 i el centreesquerra amb 4. El saldo final atorgava un avantatge del centreesquerra en 9 municipis.

Davant la discreció dels resultats electorals, el sector moderat de l’Olivera va començar a pensar en el retorn a la política nacional del president de la Comissió Europea, Romano Prodi, i els més radicals en l’elecció com a cap electoral del sindicalista Sergio Cofferati, que el 22 de setembre del 2002 va abandonar la direcció de la CGLI, el principal sindicat italià, per dedicar-se plenament a l’Olivera, amb uns plantejaments de retorn a la identitat d’esquerra. Professionalment, Cofferati va tornar, als seus 54 anys, a la cadena de muntatge de la Pirelli de Milà, on havia començat la seva carrera sindical, i va deixar Guglielmo Epifani com a successor.

Les principals fites de la contestació sindical i política italiana van ser les manifestacions del mes de març, particularment, les dels dies 19 i 23.

El dia 19 de març, els italians van ocupar els carrers per protestar per l’assassinat a mans de les Brigades Roges –que reapareixien per primer cop des dels anys setanta– de Marco Biagi, considerat el pare de les reformes laborals de l’executiu. Però el que havia començant sent una manifestació de rebuig al terrorisme va derivar en un clam sindical contra la reforma de l’article 18 del reglament laboral que regulava els acomiadaments. El dia 23 de març, dos milions d’italians van inundar els carrers de Roma per insistir en la qüestió, sobre la qual el principal sindicat del país, la Confederació General Italiana del Treball (CGIL), va convocar una nova protesta, amb vaga general inclosa, per al 16 d’abril.

La no-retirada del projecte i la crisi de la Fiat, la indústria més emblemàtica d’Itàlia, amb 8.000 acomiadaments previstos, van motivar una nova protesta multitudinària el 18 d’octubre del 2002, que va representar, de fet, la segona vaga general contra el govern de Berlusconi en sis mesos.

En l’àmbit institucional, durant l’any va destacar l’autonomenament del mateix Berlusconi el 28 de gener com a ministre d’Exteriors, després de la marxa de l’europeista Renato Ruggiero, a principis de mes. Berlusconi va fer de ministre d’Exteriors fins al 13 de novembre, en què va ser substituït per Franco Frattini, un dels seus homes de confiança. Anteriorment, el mes de gener, Berlusconi havia aconseguit que els ministres d’Exteriors de la UE acceptessin el neofeixista Giancarlo Fini, vicepresident del seu govern, com a representant italià a la Convenció sobre el Futur d’Europa que presidia Valéry Giscard d’Estaing. Per la seva banda, Fini va ser reelegit president d’Aliança Nacional a l’abril, durant la celebració del segon congrés de la formació, que va comptar amb l’assistència de Bossi i Berlusconi, que no es va estar de postular Fini com a possible successor seu. A finals d’any, el 6 de desembre del 2002 va néixer un nou partit: la Unió Democràtica i de Centre, que aplegava els sectors democristians simpatitzants de Berlusconi, però distants de la devolution defensada per Bossi, i que volien crear un espai independent per a les generals del 2004, sota el lideratge de Rocco Buttiglione, que llavors ocupava la cartera d’Afers Europeus.

Cap notícia política, però, va tenir tant de ressò a Itàlia com la condemna el 17 de novembre de l’expresident del govern italià i senador vitalici Giulio Andreotti a 24 anys de presó. Andreotti estava acusat de complicitat en l’assassinat del periodista Mino Pecorelli el 1979 i la sentència va ser anunciada pel president del Tribunal d’Apel·lacions de Perusa, tot i que no havia de complir la condemna per passar dels 70 anys. La decisió del Tribunal de Perusa va anul·lar l’emesa tres anys enrere per un altre tribunal que absolia el líder democristià i condemnava (també a 24 anys) el mafiós Gaetano Badalamenti per haver ordenat directament la mort de Pecorelli a dos sicaris que mai no van ser trobats. Pecorelli havia amenaçat de desvetllar les comissions il·legals cobrades per Andreotti en el cas de l’assassinat, el 1978, del líder de la Democràcia Cristiana Aldo Moro. Tota la classe política italiana es va mostrar sorpresa per la decisió i el mateix Berlusconi va declarar que Andreotti era víctima d’una justícia “folla que vol rescriure la història d’Itàlia”.

L’últim fet destacable de l’actualitat italiana de l’any va ser la derogació per part del Parlament italià de l’article constitucional que prohibia el retorn al país dels descendents masculins del rei Víctor Manuel III, com a càstig per la col·laboració del monarca amb el règim de Benito Mussolini. Per 347 vots a favor, 69 en contra i 44 abstencions, la cambra de diputats es va sumar a la decisió favorable al retorn que ja havia pres el Senat al maig per 235 a favor, 19 en contra i 15 abstencions. Les dues cambres italianes van acceptar el compromís de lleialtat a la Constitució republicana publicat el 3 de febrer per Víctor Manuel de Savoia, el seu fill Manuel Filibert de Savoia, i la seva dona, Marina Doria, des de Suïssa, on vivien exiliats.