Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Itàlia va patir una fortíssima crisi que va posar en evidència la gestió del govern de Silvio Berlusconi

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alberto Quadrio Curzio (1)
Antonio Fazio (2)
Fausto Bertinotti (5)
Gianfranco Fini (15)
Mario Draghi (3)
Mario Monti (23)
Nichi Mendola (1)
Romano Prodi (88)
Silvio Berlusconi (102)
Tommaso Padoa-Schioppa (1)
Umberto Bossi (31)
Vittorio Grilli (1)
Entitats Entitats
Banc Central d'Itàlia (1)
Forza Italia (23)
Govern d`Itàlia (18)
Lliga Nord (Itàlia) (22)
Ministeri d'Economia d'Italia (3)
Parlament d`Itàlia (15)
Partit Comunista Italià (11)
Senat d`Itàlia (4)
The Economist (11)
40 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Crisi i `devolution´
Itàlia
A Itàlia el fet més cabdal de 2005 va ser la greu crisi econòmica que va viure i les conseqüències que se’n van derivar a diferents nivells. Per a molts analistes, entre d’altres el setmanari anglès The Economist que va publicar-ne un reportatge al mes de novembre, el miracle econòmic que havia portat Itàlia a convertir-se en una de les primeres economies mundials a la dècada dels vuitanta havia finalitzat. Donada la general baixa del nivell de vida que patia el país, unit a uns desastrosos comptes públics, i a una baixa significativa de posicions en el rànquing internacionals de productivitat. Al 2005, Itàlia era l’últim país europeu en creixement anual del PIB, i portava 15 anys a la cua de la Unió Europea pel que feia al creixement mitjà de l’economia. Quant a competitivitat, el país governat per Silvio Berlusconi ocupava el quarantasetè lloc al món, just per sobre de Botswana, alhora que era el país amb el deute públic més alt del món.

En termes generals, aquesta situació marcava gairebé completament l’escenari de les eleccions generals previstes per l’abril de 2006, on la coalició opositora liderada per l’expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, integrada per un total de 9 formacions d’esquerres, aprofitaria per a culpar-ne de la situació creada a la coalició governamental que encapçalava la Força Itàlia de Silvio Berlusconi i aplegava l’Aliança Nacional de Gianfranco Fini, un polític que havia fet allunyar de la memòria de la gent el seu passat “missino” i la Lliga del Nord d’Umberto Bossi.

Certament durant l’any la coalició governamental havia hagut de superar algunes crisis internes, provocades algunes pels problemes personals i judicials del primer ministre Berlusconi, sovint acusat de dirigir i mantenir un monopoli empresarial dels mitjans de comunicació del país, però, d’una o altra manera, la coalició que encapçalava Berlusconi havia estat la única capaç d’esgotar una legislatura completa des de feia molts anys a Itàlia. En tot cas, l’argumentari electoral que es vaticinava en poca cosa canviaria el que l’electorat italià va poder sentir deu anys enrere, la darrera vegada que Berlusconi i Prodi s’havien enfrontat a les urnes, aquest segon al front de la primera Olivera.

En tot cas, els fets electorals recents a les municipals i regionals del 4 d’abril de 2005 evidenciaven una remuntada per part de la coalició opositora, pocs mesos després de constituir-se la coalició de centreesquerra la ”Unione”, que englobava partits que anaven des de la Rifondazione Comunista de Fausto Bertinotti fins a alguns grups democristians, i que tenia com a principal objectiu acabar amb el règim de Silvio Berlusconi, aquell dia uns 29 milions d’italians, el 71,4% de l’electorat, van anar a les urnes per a elegir els seus representants en 13 de las 20 regions de la península, 2 províncies i 367 ajuntaments. Es partia d’una situació en que la dreta en governava 8 i l’esquerra 5. Els resultats van ser aclaparadors per al centreesquerra que es va imposar en 11 d’aquestes, i van perdre només, i amb un marge molt més ajustat, la Lombardia i el Veneto. En molts casos la victòria va ser molt àmplia arribant a més del 60 %, mentre que en altres com al Lazio, la regió de Roma, la victòria va ser més ajustada, si bé a la capital s’imposà Walter Veltroni. Situacions semblants es van viure a la Puglia, al sud del país, on Nichi Mendola, membre de Rifondazione Comunista, va esdevenir el primer governador regional comunista de la història italiana.

Per a complicar la situació, el 16 de novembre de 2005, el Senat italià va aprovar per 170 vots a favor, 132 en contra i 3 abstencions, la reforma constitucional més important des del naixement de la carta magna italiana del 1948, que modificava un total de 55 articles de la Constitució i li donava un caràcter molt més federalista, atorgant més poder a les regions a les quals anirien a parar competències i diner en el camp de la sanitat, la policia i l’educació. La reforma, havia dividit el Parlament durant més de dos anys i havia enfrontat no només els partits de l’oposició amb l’executiu, sinó que també els socis de la coalició de govern. El rerefons és de la qüestió reia en el fet que la reforma havia estat la condició posada per la Lliga Nord d’Umberto Bossi per a garantir l’estabilitat governamental, cosa que s’havia complert, permetent a Berlusconi encapçalar l’executiu més durador de la història italiana contemporània.
Amb tot, eren molts els contraris a que les tesis i els interessos de la Lliga Nord acabessin sent reconeguts, perquè creien que s’estava posant en qüestió els fonaments de la unitat nascuda al segle XIX en el combat contra l’imperi austrohongarès del Nord, les pretensions vaticanes del Centre i l’herència colonial espanyola del Sud, sense oblidar la curta però intensa ingerència napoleònica. Per això, i malgrat la votació del Senat, la reforma constitucional no havia assolit l’aprovació de dos terços del Parlament en cap de les diverses votacions fetes i, per tant, segons la llei italiana, hauria de ser sotmesa a referèndum per a la seva ratificació. En tot cas, Berlusconi havia deixat clar que la consulta popular es faria després de les eleccions generals de l’abril de 2006. El text aprovat proposava una concepció més federalista de l’estat i acabava amb el bicameralisme, en passar la Cambra Alta a ser un òrgan territorial de caràcter federal amb competències exclusivament regionals. També preveia un augment del poder del primer ministre, en detriment del president de la República, per a que pogués dissoldre el Parlament i nomenar i cessar ministres de forma directa.
En aquest context general, la dimissió el 19 de desembre del governador del Banc d’Itàlia, Antonio Fazio, va induir noves incerteses al panorama polític italià. L’endemà mateix es va reunir de forma extraordinària l’executiu per valorar la suposada implicació de Fazio en diverses operacions que pretenien obstaculitzar la compra de bancs italians per part d’entitats estrangeres. El ministre d’Economia, Giulio Tremonti, va anunciar que el càrrec, fins al moment vitalici, passaria a tenir un límit de sis anys, renovable només una vegada, per tal de reduir el poder il·limitat que el governador disposava. Sobre el futur successor, el govern Berlusconi manegava cinc candidats: Mario Draghi, exdirector general del Tresor i director de Goldman Sachs; l’excomissari europeu Mario Monti; el director general d’Economia, Vittorio Grilli; l’exconseller del Banc Central, Tommaso Padoa-Schioppa; i l’economista Alberto Quadrio Curzio.